L’autonomia que ens cal (Portugal) i una pica a Flandes

En el refranyer espanyol, la dita “posar una pica a Flandes” fa referència a aconseguir un objectiu després de destinar-hi un gran esforç material, circumstància que es correspon a la sagnia humana i econòmica que va costar mantenir el poder a l’àrea dels Països Baixos. La pica inaugural la hi va posar l’emperador Carles V en el primer terç del segle XVI, però l’alegria a casa dels Àustria, si és que va reportar mai un balanç positiu, va durar ben poc, perquè el 1568 les anomenades Disset Províncies van revoltar-se contra les atrocitats dels governadors de la zona, entre els quals va destacar per la seva crueltat el duc d’Alba, en una contesa que es coneix com la guerra de Flandes o dels Vuitanta Anys i que acabaria el 1648 amb el reconeixement de la independència de les Províncies Unides. Aquesta guerra és, a més, una de les més oneroses de la història militar mundial perquè va inaugurar la llarga història de bancarrotes que dessagnarien l’imperi espanyol com a conseqüència d’una barreja de despesa bèl·lica ingent i d’una mala gestió endèmica que heretaria l’Estat espanyol modern.

A més, va coincidir en la seva part final amb l’aixecament simultani, tot i que sense connexió, de Catalunya i Portugal. Aquest últim regne des de 1580 formava part de la corona hispànica, arran d’una accidental extinció dinàstica i la reclamació de drets manu militari per part de Felip II. La noblesa portuguesa va acabar promovent una alternativa dinàstica per mitjà de la casa de Bragança, una disputa que va reeixir l’1 de desembre de 1640 (data de la festa nacional portuguesa encara avui), aprofitant que les tropes castellanes estaven entretingudes amb el conflicte de Catalunya, que havia proclamat la república per mitjà del president de la Diputació, Pau Claris. La insurrecció lusitana també va ser vista amb bons ulls per la resta de potències europees del moment, com França o Anglaterra, interessades a desinflar l’imperi hispànic. D’aquella coincidència històrica amb sort divergent per a portuguesos i catalans, segles a venir en sorgiria la famosa dita que encara avui es manté vigent: “L’autonomia que ens cal és la de Portugal.” Amb la pèrdua de Portugal, que no es va acabar de concretar (després d’alguns intents de Felip IV de reconquerir el regne veí) fins al 1668 amb la signatura del Tractat de Lisboa, l’imperi espanyol se’n va ressentir pel que fa a l’abast territorial.

Les secessions dels Països Baixos i Portugal es podrien considerar protoindependències, perquè no van ser respecte d’Espanya sinó separacions de la corona hispànica per generar o restaurar comunitats polítiques independents. Tot i això, aquests dos episodis van evidenciar les contradiccions, la falta de cohesió interna i les dificultats tant militars com econòmiques per mantenir les possessions, marcant el llarg i penós declivi d’un imperi amb mà de ferro i peus de fang.