La convivència com a resposta

El dia 17 d’agost Barcelona i Cambrils van ser colpides per una força cega de mort, i la vila de Ripoll, domicili dels terroristes, va quedar desarborada. Els atemptats han deixat, fins al moment present, un rastre esgarrifós de 24 morts en terres catalanes, entre víctimes i botxins: 16 a Barcelona (entre els quals hi ha dos infants), 6 a Cambrils, 2 a Alcanar, 1 a Subirats. Totes aquestes persones residien a Catalunya, de manera permanent o temporal. Però els afectats pels atemptats han estat més de cent, pertanyents a 35 nacionalitats diferents. Cal parlar, doncs, d’un drama transversal i profund, que afecta alhora el món sencer i el conjunt de la geografia catalana, amb una ciutat i un país esquinçats de dalt a baix, de Ripoll a Alcanar, pel tall d’una violència sense entranyes ni sentit.

La Rambla de Barcelona o el passeig marítim de Cambrils són llocs de vida, de bullici, d’anades i vingudes, de lectures i flors, de converses i d’encontres. La Rambla, en particular, és un carrer del món global –i no tan sols de la ciutat de Barcelona–, és una artèria regada per la limfa de la convivència. El terror pretenia tallar aquesta artèria –i segurament d’altres– i sembrar, en el cor de la ciutat, la sang i la mort a gran escala. L’objectiu era un de sol: ferir la convivència i instaurar-hi la por i, sobretot, l’odi. Amb el terror, la delicada flor de la convivència es marceix perquè queda corsecada per un volcà de destrucció. És el que succeí amb aquells nois magribins de Ripoll, als quals en poc temps algú havia arrencat l’ànima i, per tant, la capacitat de distingir entre el bé i el mal, als quals algú havia fet enemics del bé social més preuat: la convivència.

La resposta immediata als atemptats va ser esplèndida: una allau de solidaritats de tot tipus dona fe del que es mou dins la gent d’aquest país. Tothom va estar al seu lloc, i això no és poc en moments tan complexos. Les respostes, però, han continuat. A Ripoll, Hafida Oukabir, germana d’un terrorista mort, demanava als musulmans de Catalunya que la consideressin “la nostra terra”, una terra on viure en pau. En la manifestació de Barcelona, Rosa M. Sardà proclamava: “Som milions de persones les que refusem la violència i defensem la convivència.” I a Rubí, l’imam s’abraçava plorant al pare d’en Xavi, el nen de 3 anys mort en l’atemptat de la Rambla.

Aquests dies les imatges de mort i de vida s’han pràcticament sobreposat. Penso, però, que el balanç final és que el terror i la desolació han quedat ultrapassats per gestos de solidaritat i paraules que expressen la pau i la convivència. Els gestos d’aproximació personal es faran molt necessaris en el futur. No podem deixar que la reacció d’aquests dies sigui episòdica. Conèixer l’altre directament, personalment, i interessar-se per les seves necessitats i el seu problema: aquest és el fonament per a la societat del conviure en què s’ha de convertir la societat catalana.