La república catalana: cap a un sistema financer propi

Catalunya té una indústria de serveis financers potent i diversa, però el procés de centralització del sector cap a Madrid perjudica la seva competitivitat i la de l’economia catalana. Catalunya necessita un sistema financer propi, i la creació del nou estat obre tot un ventall d’oportunitats.

Un estudi de mapatge del sector, fet en el marc d’una iniciativa del govern per impulsar la creació d’un clúster financer català, ha aportat dades sobre la seva dimensió. El componen unes 450 empreses, integrades en més d’una desena de segments de negoci. El sector dona feina a unes 98.000 persones i té uns actius de 955.000 milions d’euros, concentrats en la banca universal (78%). Catalunya és un país altament bancaritzat i amb una elevada concentració, ja que les cinc primeres entitats superen el 90% del mercat.

Les activitats financeres han perdut protagonisme en l’estructura econòmica catalana, amb un pes que s’ha reduït del 4,6% l’any 2000 al 3,6% el 2016. Part d’aquesta pèrdua es deu a la reestructuració del sector, però també a la falta d’organismes reguladors, que són un pol important d’atracció, i a la pèrdua de massa crítica en alguns segments per l’efecte capitalitat de Madrid.

Catalunya té, tanmateix, una gran capacitat per esdevenir plaça de referència en molts segments financers. Té un ecosistema favorable a la innovació, s’està convertint en un hub de capital de risc a Europa, té una demanda empresarial sofisticada i unes universitats excel·lents. Les eines a disposició del govern per enfortir el sector i assolir aquest objectiu són actualment limitades.

Quines oportunitats oferiria una Catalunya estat?

1. Dissenyar una regulació que fomenti la innovació, el creixement sostenible i la igualtat d’oportunitats per als nous agents. Projectes d’èxit de sandbox (o espai de proves) ja s’han dissenyat en altres països i han permès que start-ups tecnològiques financeres provin nous models de negoci no regulats en un espai virtual segur. S’incentiva així la competència i la innovació.

2. Tenir reguladors propers i proactius que redueixin la incertesa regulatòria i que ajudin a implementar la normativa, cosa que molts experts consideren que no succeeix a l’Estat espanyol.

3. Disposar d’un banc públic de desenvolupament amb llicència bancària que financi en les millors condicions projectes clau d’infraestructures, suport a pimes, finançament d’R+D i iniciatives contra l’exclusió social.

4. Impulsar un mercat alternatiu borsari que ajudi les pimes a diversificar el seu finançament, seguint exemples molt reeixits a Europa. El Mercat Alternatiu Borsari (MAB) impulsat pel govern espanyol té una reduïda liquiditat i unes condicions d’accés enfocades a grans empreses. La Borsa de Barcelona podria guanyar noves funcions, que ha anat perdent dins l’estructura de BME.

5. Proposar un codi de bones pràctiques per a tot el sector, més enllà de la normativa. Catalunya té experiències consolidades en banca cooperativa i ètica que es podrien reforçar. Luxemburg, per exemple, es va focalitzar recentment a esdevenir líder en emissions de green bonds i ja té el 50% del mercat mundial d’aquests d’instruments financers, que serveixen per finançar projectes mediambientals.

6. Garantir una millor protecció dels consumidors evitant el llançament de productes complexos i abusius (com preferents, subordinades, clàusules sòl...). Recordem que Espanya té un dels pitjors balanços en rescats bancaris: la majoria de les ajudes no es recuperaran, fet que contrasta amb altres països on no només s’han recuperat, sinó que s’han ingressat beneficis. Un informe del BCE el 2015 determinava que les injeccions a Espanya es van dissenyar de tal manera que era impossible recuperar els diners.

Una Catalunya estat també podria adoptar un sistema de supervisió twin peaks, en què hi hauria dos supervisors: el banc central de Catalunya (BCC), que exerciria la supervisió de la solvència de les entitats financeres, i l’autoritat catalana d’inversions i mercats (ACIM), que supervisaria la seva conducta i asseguraria la protecció dels inversors i una correcta formació de preus. Les dues institucions dotarien Catalunya de veu pròpia en organismes monetaris europeus i internacionals.

El BCC contribuiria al manteniment de l’estabilitat de preus i actuaria com a part integral del Sistema Europeu de Bancs Centrals. Entre les seves principals funcions, hi hauria l’execució de la política monetària, la supervisió micro i macroprudencial i promoure el bon funcionament del sistema de pagaments. Altres tasques serien l’elaboració d’estadístiques, la gestió de divises, la posada en circulació d’euros, les funcions de resolució i els serveis de tresoreria i deute públic. El BCC hauria de recollir les millors pràctiques internacionals, seguint els principis d’independència, transparència, rendició de comptes, igualtat d’accés professional i eficiència.

Cal subratllar que un banc central català aportaria beneficis considerables a l’economia de Catalunya (d’uns 500 milions d’euros anuals nets), que s’ingressarien com a fons públics i es podrien destinar a la millora de serveis públics essencials. La seva creació, així com altres estructures d’estat, generaria també un efecte multiplicador en el PIB resultant de la creació de llocs de treball especialitzats. Una estructura de 500 empleats el situaria entre els bancs centrals més eficients d’Europa.