Una lliçó als dos grans

“Punt d’inflexió” és una expressió que s’ha posat de moda a Alemanya. Martin Schulz, el derrotat líder socialdemòcrata, va ser un dels primers a fer-la servir, diumenge al vespre, a l’hora d’interpretar els resultats electorals. Es referia, és clar, a l’entrada al Parlament d’un partit ultradretà, Alternativa per Alemanya (AfD), en un país que pugna encara per fer net del seu passat nazi. Punt d’inflexió: s’ha trencat un tabú i res no serà ja com abans, amb una extrema dreta avalada per les urnes que surt de la marginalitat i obté una magnífica caixa de ressonància al Bundestag per propagar els seus missatges xenòfobs.

Però abans que aquest, a Alemanya ja hi havia hagut un altre punt d’inflexió. Va ser la tardor del 2015, quan la cancellera Merkel va obrir les portes a més d’un milió de refugiats i va provocar, d’aquesta manera, la indignació d’una part important de la població, hostil a l’arribada massiva d’estrangers. Els mateixos aliats bavaresos de la CSU van posar contra les cordes la cancellera, que va veure, per primer cop, trontollar el seu mandat, mentre AfD, un partit nascut contra els rescats financers a l’eurozona, intensificava la seva croada contra la qüestió dels refugiats.

Els resultats de les eleccions de diumenge es van entendre de seguida com un càstig a la política d’acollida de Merkel. Com explicar, si no, aquest milió llarg de vots transvasats de la CDU-CSU cap a AfD, el mig milió de l’SPD o, fins i tot, els més de 400.000 de Die Linke, el partit de l’esquerra, als antípodes de la formació ultradretana? Una lectura de la distribució territorial dels vots mostra també que és als lands de l’antiga Alemanya comunista, bressol del moviment anti-refugiats Pegida, on AfD obté més bons resultats. Quin dubte hi ha, doncs, que la crisi dels refugiats ha passat factura a Merkel, tal com titulaven alguns diaris digitals?

Però un grup d’analistes dels principals instituts demoscòpics d’Alemanya ha desmuntat aquesta tesi, en un acte de valoració conjunta del desenllaç electoral, ahir a Berlín. “Merkel va tenir un principi de legislatura molt estable, gairebé avorrit, però després hi va haver l’episodi de la segona meitat del 2015 [la crisi dels refugiats], que va provocar un xoc en la població. Merkel en va pagar les conseqüències en les eleccions regionals del 2016, però a partir de llavors va baixar l’entrada de refugiats i també el descontentament de la gent”, explica Renate Köcher, de l’Allenbach Institute. “Prova d’això –hi afegeix– és que en les eleccions regionals del 2017, AfD no va tenir bons resultats i, en canvi, la CDU sí.”

En la mateixa línia, Peter Matuschek, de Forsa, afirma: “Quan vam preguntar a la gent quines eren les seves principals preocupacions, els refugiats no apareixien en els primers llocs.” Segons Matthias Jung, de Forschungsgruppe Wahlen, “només un 12% van declarar que l’entrada massiva de refugiats tenia un efecte negatiu sobre les seves vides”. Jung va destacar la paradoxa que als lands on AfD va recollir més suports, els de l’antiga Alemanya oriental, és on hi viuen menys refugiats o estrangers.

Per aquest analista, és un cúmul de factors el que explica l’auge de la ultradreta i no només la crisi dels refugiats. “Es tracta de les pors que té la gent a la competència global, a perdre el lloc de treball, a quedar enrere en la societat...”, explica.

Köcher atribueix aquest suport a AfD a la rebel·lió de les classes mitjanes, que “per primera vegada van voler donar una lliçó als dos gran partits” abocant la CDU-CSU i l’SPD als pitjors resultats encaixats mai des de les primeres eleccions celebrades a la República Federal Alemanya, el 1949. I aquest –el càstig a l’establishment, a la Grosse Koalition, a la fórmula d’avançar per consens que ha seguit intermitentment el país durant les darreres dècades– és també un punt d’inflexió.