Al·legat final

La setmana passada Catalunya va rebre un cop dur, i som molts els que estem en estat de xoc i que no comprenem certes coses, segurament per manca d’informació real. Però com que no podem perdre mai la perspectiva i molt menys l’expectativa, hem de convenir que la història, dissortadament, no sempre s’escriu amb línies rectes i endavant, sinó que sovint ens fa marrades i potser retrocedeix una mica per acabar avançant. Valorar excessivament i agressivament en temps real el que està passant em sembla molt arriscat i fins i tot temerari. La prova més clara la tenim en la reacció, gens meditada i totalment insolidària amb el grup, de Jordi Cuminal i Albert Batalla, que actuant només amb la informació de les xarxes i sense contrastar res, es varen comportar com uns abrandats que avantposen els instints viscerals i l’acció directa, per sobre de la reflexió i la raó. I si una cosa hem d’exigir als responsables, siguin polítics o empresarials, és que en els moments de més exaltació popular, hi posin la mesura de la reflexió. És clar que gent amb aquest perfil no poden estar en llocs de responsabilitat ni política ni empresarial. Acusar explícitament o implícitament de traïdor un president que està meditant què és millor per al país, i que a més s’hi juga tantes coses personals, com va fer molta gent per les xarxes, em va semblar patètic i de país poc madur, i que siguin dos companys de partit amb relació personal que també actuïn així, és d’un baixesa moral extraordinària.

Mentre tota la premsa espanyola i internacional posava el focus sobre Catalunya, s’oblidaven d’un fet extremadament greu que passava a Madrid: la presentació de l’al·legat final del que es coneix com la trama Gürtel, de la fiscal Concepción Sabadell, i tal com la va definir és una xarxa parasitària que va crear mecanismes viciats per malversar diners de forma massiva i deixant clar que va ser per beneficiar el PP i molta de la seva estructura de càrrec. La trama Gürtel, assegura la fiscal, va fer dels suborns a càrrec públic del PP un mode de vida. Per tant, ens trobem amb el fet més greu de corrupció sistemàtica, sistèmica i organitzada d’un partit polític de la democràcia. I de tot això, qui és responsable màxim, per acció i per omissió, i encara està per provar si per beneficiar-se’n personalment, Mariano Rajoy, amb la premsa espanyola i la internacional distretes amb Catalunya, ha passat ben desapercebut. De fet, la utilització que ha fet sempre el Partit Popular de l’anticatalanisme, i el rèdit que n’ha tret, és ben evident i és una constant. Espanya és un país en què un partit tan corrupte i amb tants corruptes segueix guanyant eleccions perquè aplica un a por ellos. I que això es valora més que qualsevol ideologia i corrupció; és un fet sociològic que s’hauria d’estudiar algun dia.

A Catalunya com a al·legat final, tenim el 155 en marxa, que és la raó de la força i no la força de la raó que demanava Donald Tusk a Rajoy. Aquest sotrac de què parlava abans també ens ha servit per treure’ns d’una vegada les caretes i presentar-nos amb el nostre rostre. Hem descobert la cara real de periodistes de mitjans de comunicació d’aquí, també sabem la dels empresaris, de partits polítics i de polítics, fins i tot d’expolítics. A partir d’avui i ja amb la cara descoberta, anar a unes eleccions no hauria de fer-nos por. Ens han fet mal amb l’estratègia del pànic empresarial i la complicitat de certs empresaris i bancs, però tornarà la calma.

No sé si tornaran totes les empreses, però a les que han marxat els auguro un cost important. De fet, l’empresa que ha pujat més a l’Íbex ha estat Grífols, l’única que no ha marxat de Catalunya. Bon Preu, que no ha marxat, anuncia una inversió de 200 milions d’euros i la creació de 1.300 llocs de treball en dos anys. La distribuïdora més gran de moda d’Espanya, Basi, la seva presidenta Núria Basi, ha dit que ni es planteja canviar la seu: “Catalunya i Barcelona són un lloc estratègic per al turisme i amb una bona connexió amb el món”, i acaba dient: “Si Catalunya s’independitzés, en lloc d’exportar a 50 països, ho faríem a 51.”