Fa escasses setmanes que s’ha proclamat la República, i el govern provisional, en compliment del Pacte de Sant Sebastià, es disposa a convocar unes eleccions que es presenten com una revàlida de les del 14 d’abril i que han de permetre configurar les primeres Corts del nou règim, amb els reptes de dissenyar la nova Constitució i afrontar alguns compromisos transcendentals com ara la concessió de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i l’impuls d’una reforma agrària. La data escollida és el 28 de juny, dos mesos després de la proclamació de la República.

En el cas del nostre país, ben aviat es donen a conèixer crides a la formació d’una candidatura unitària del catalanisme. Alguns noms destacats de la cultura com ara l’historiador Ferran Soldevila, el filòleg Pompeu Fabra i el president de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, Manuel Folguera, promouen un manifest en què es fan ressò d’un “corrent popular favorable a l’establiment d’una vasta solidaritat catalanista que integri els patriotes de les diverses tendències del nacionalisme català”. “És tan forta aquesta realitat –diuen–, és tan evident que aquest és el moment de Catalunya, és tan indiscutible que la nostra pàtria s’ha de presentar unànime davant les constituents, per defensar l’Estatut que ha de regir-la, que creiem [que és] un deure apel·lar a l’opinió catalana perquè, amb el cor i la voluntat posats al servei de la causa de Catalunya, s’adhereixi tot seguit a aquesta iniciativa.” A partir d’aquest document, es constitueix el Comitè Pro Unitat Catalana, que recollirà algunes adhesions més i que fins i tot farà gestions entre els partits per tal d’acostar posicions. Alguns dels promotors d’aquesta iniciativa tindran molt presents els precedents més immediats: “Solidaritat Catalana avança, ja és un fet. No la dicten els cabdills, la imposen els soldats rasos, contra els quals no valen cobejances ni sectarismes. El poble avança donant-se les mans [...]. L’hora de les constituents espanyoles és, per a nosaltres, per damunt de tot, l’hora de Catalunya. Totes les posicions, favorables o adverses, dels partits han de ser supeditades a l’exigència nacional [...].” Els promotors, propers al Partit Catalanista Republicà, tenen molt clar que el cap de llista ha de ser el president de la Generalitat provisional: “El seu nom simbòlic ha de presidir una candidatura d’unitat catalana i no pas la llista d’un partit. I la unitat catalana, que no es farà contra ningú, avançarà, adonem-nos-en, a despit de tothom.” Però, malgrat els lloables arguments dels seus promotors, l’opció d’una candidatura d’unitat catalana s’acabarà descartant. Les històriques rivalitats entre el catalanisme d’esquerres i el de dretes, i el desig tant d’ERC com de la Lliga Regionalista d’erigir-se en les formacions hegemòniques davant la desfeta dels partits tradicionals, la faran absolutament inviable. El 20 de juny, pocs dies abans de les eleccions, el diari El Matí dedica un reportatge a explicar “com nasqué, visqué i morí el Comitè Pro Unitat Catalana”. Precisament aquell mateix dia, a quilòmetres de distància, una ponència reunida a l’hotel de Núria per encàrrec de la Diputació Provisional de Catalunya, enllestia el projecte d’Estatut, que, algunes setmanes després, seria sotmès a referèndum i, l’any següent, aprovat per les Corts després d’una notable retallada de les competències.

L’opció d’una llista unitària del catalanisme no prosperarà, però sí que ho farà la constitució de grans coalicions polítiques en algunes circumscripcions electorals. L’historiador Cristobal García ha remarcat la importància que van tenir els acords en clau provincial que, tot sovint, divergien de l’estratègia nacional de cada partit. Aquestes coalicions van ser estimulades, en bona part, per les noves regles del joc establertes pel govern provisional de la República, fixades inicialment a través d’un decret publicat el 10 de maig, que modificava la llei electoral del 1907. L’objectiu d’aquest instrument era desmuntar el sistema corrupte de la Restauració i aconseguir que el nou Congrés tingués un caràcter realment democràtic. D’aquesta manera, s’establia un sistema de llistes obertes que permetia als votants escollir aproximadament un 80% dels escons; la resta quedaven reservats a les minories. Els candidats havien d’obtenir un mínim del 20% dels vots per ser elegits; en cas contrari, s’havia de fer una segona volta per tal d’atorgar els escons que haguessin quedat sense cobrir –una opció que mai va ser necessària a la demarcació de Girona, però sí a la resta del país–. En aquest cas, era suficient la majoria relativa dels vots. Aquest sistema afavoria clarament, com es pot deduir, la llista guanyadora, fos quina fos la diferència de vots respecte a la segona, i va provocar, com veurem més endavant, correspondències sovint desproporcionades entre els vots i els escons obtinguts. El decret també suprimia els districtes electorals unipersonals (un dels grans instruments del control caciquista) i els substituïa per circumscripcions provincials en què s’assignava un representant per cada 50.000 habitants; els nuclis urbans amb més de 100.000 habitants (com ara Barcelona, en el cas de Catalunya) tenien circumscripció pròpia. El nombre de diputats a escollir en cada demarcació venia determinat pel seu pes demogràfic.

A banda d’aquests condicionats legals, la formació de grans coalicions es va accelerar, també, per una certa normalització i ordenació del panorama polític després de l’efervescència de partits minúsculs i sovint personals que es va produir durant els primers mesos i que havia estat motivada tant pel desmuntatge del sistema de partits de la Restauració (que la dictadura havia acabat d’afeblir) com per l’empenta de la societat, que, sense les traves imposades, va esclatar amb tota la seva potència i diversitat. Progressivament, es va tendir a una certa ordenació i confluència ideològica, en bona part provocada pels resultats electorals, que anaven reforçant o debilitant determinades opcions i dissuadint-les de presentar-se en solitari, però també per la necessitat de cercar aliances estratègiques que permetessin fer front a aquelles convocatòries amb un nivell de tensió més elevat, tal com va succeir el febrer del 1936. En definitiva, les noves regles del joc, les dinàmiques dels partits i les condicions conjunturals van confluir cap a una certa bipolarització de l’escenari polític, que va ser present des del 1931 i que es va acabar de concretar de manera evident el febrer del 1936 a través de l’establiment de dos fronts electorals, el Front Català d’Ordre i el Front d’Esquerres.

A la demarcació de Barcelona, l’escenari es presenta fragmentat, sense que es puguin prendre gaires models per a la situació actual. A la resta del territori, però, els partits tendeixen a formar grans coalicions, que ofereixen denominacions i composicions ben diverses. A la demarcació de Girona, ERC aposta per formar una candidatura unitària que s’anomenarà Coalició Catalana Republicana i que té com a objectiu liderar el canvi de règim, la qual cosa els portarà a obviar qualsevol altra definició ideològica en la seva denominació. La CCR, que es va covar al Centre d’Unió Republicana de Girona (adherit a Esquerra Republicana de Catalunya), és formada per alguns republicans federals històrics com ara Salvador Albert, Miquel Santaló i Albert de Quintana; els dos darrers, integrats en aquells moments a Esquerra Republicana de Catalunya. La candidatura es completa amb dues figures més: Josep Puig d’Asprer, exdiputat a la Mancomunitat i representant del Partit Republicà Radical, i, finalment, Manuel Carrasco i Formiguera, conseller de la Generalitat provisional i, en aquells moments, dirigent del Partit Catalanista Republicà. En el cas de Tarragona, la candidatura republicana integra tres militants del PRRS, entre els quals destaca la figura del ministre Marcel·lí Domingo, un representant del Foment Republicà Nacionalista de Reus i un independent. ERC hi aconseguirà un únic diputat. Finalment, a les terres de Lleida, la coalició republicana integra alguns representants d’ERC i alguns federalistes, però es tracta d’una opció segura tenint en compte el gran poder d’atracció que té Francesc Macià i el prestigi afegit d’Humbert Torres i Pere Corominas.

La campanya electoral se centrarà en la necessitat de consolidar el nou règim. Els discursos dels oradors i els articles que apareixen a la premsa d’esquerres posaran el focus en la necessitat d’assegurar que els homes que han fet possible l’arribada de la República siguin els encarregats de gestionar-la, i, al mateix temps, que es pugui garantir la personalitat de Catalunya en el marc d’una Espanya federal. Per la seva banda, la Lliga Regionalista no només incidirà en la reivindicació autonomista, sinó també en la necessitat de garantir un rumb moderat a la República.

El resultat de les eleccions representarà un èxit aclaparador d’ERC i del seu aliat, la Unió Socialista de Catalunya, que aconseguiran 34 de les 53 actes que hi ha en disputa a Catalunya. O el que és el mateix: un 64,1%. La convocatòria permetrà consolidar l’hegemonia d’ERC. Malgrat tot, també obrirà un parèntesi de fraccionament del mapa electoral, en què la primacia dels partits polítics deixarà escàs marge a les coalicions electorals. No serà fins al febrer del 1936, en un escenari de creixent tensió social i política, quan es reconfigurarà de dalt a baix el mapa electoral i es formaran dues grans coalicions, el Font d’Esquerres i el Front Català d’Ordre.

3