En condicions absolutament excepcionals i en el marc d’una convocatòria que, encara que considerem il·legítima, ens veiem abocats a participar-hi. Han de ser les primeres eleccions republicanes, per començar a teixir els mandats aprovats i ratificats al Parlament. Però és clar que rebutgem que hi ha candidats i líders empresonats o a l’exili, i això fa que més que les idees de cadascú, es debat els efectes repressius de l’Estat espanyol i l’aplicació del 155.

L’estratègia que el govern de la Generalitat havia seguit fins ara era el pas cap a la República negociant amb l’Estat espanyol, però ha quedat provat que era una línia de treball massa ingènua i amb poc recorregut. La majoria al Parlament és importantíssima, però cal ampliar-la als carrers, tot aprofitant les sinergies que s’han enfortit des de l’1-O. Cal aplicar la llei de transitorietat, els altres decrets i impulsar l’assemblea constituent. Però també tenir a punt les estructures ciutadanes per resistir els nous embats repressius. I sempre des de la no-violència.

En la situació actual pot ballar entre el bloc unionista i les forces que volem la independència. Cada vot és important per mirar de superar el 50% en el conjunt del país.

Pot pesar, però tampoc els veiem com a competència en aquest context. Els electors independentistes poden triar entre tres opcions diferenciades.

Crear una banca pública per fer front a les incerteses econòmiques, que generen els mateixos que després les utilitzen per al discurs de la por; un pla de xoc contra la pobresa i la precarització del mercat laboral; recuperar el parc d’habitatges buits dels bancs,després d’un rescat pagat entre la ciutadania; un sistema sanitari totalment públic o aconseguir que les forces d’ocupació abandonin el nostre territori.