Un país que s’abraça al canvi
El conservador Sebastián Piñera i l’oficialista Alejandro Guillier defensen vot a vot una elecció que donarà un nou rumb al país
El repte dels candidats és conjurar l’abstenció, una de les més altes del continent
El dretà Sebastián Piñera, president de Xile entre el 2010 i el 2014, i l’exsenador socialdemòcrata Alejandro Guillier van arribar, ahir, empatats en els sondejos a la segona volta de les eleccions. En qualsevol cas, ha estat una batalla contra l’abstenció, en què Guillier tenia molt més a guanyar que el seu rival conservador.
A Xile, el vot no és obligatori i el 46,7% de participació en la primera volta és el símptoma d’un país que ja no creu en els polítics ni en la política. Per això aquesta elecció pot ser la clau d’un nou rumb.
Michelle Bachelet entrega el poder amb la popularitat per terra, pròxima al 20%, una economia pràcticament estancada i escàndols de corrupció sense precedents des de la tornada a la democràcia, el 1990. Tant Piñera com Guillier han promès canvis, en les formes el primer, més profunds el segon, però canvis a la fi. Qui els portarà a terme dependrà del resultat final de les urnes.
L’empat en els sondejos ha estat la marca d’aquestes eleccions. Piñera va guanyar la primera volta amb el 36% dels vots, un “sisme”, com ell mateix va dir després que molts haguessin especulat, fins i tot, amb un triomf sense necessitat de segona volta. A Guillier, l’escollit de l’oficialisme però sempre a una prudent distància de Bachelet durant la campanya, tampoc li va anar millor: va obtenir en la primera volta 20 punts, a només 2 de la candidata d’esquerra Beatriz Sánchez, del Front Ampli. Aquest front de partits progressistes, pàries històrics d’un país que quasi no s’ha allunyat del centre polític, es va convertir en el gran àrbitre de la segona volta, moderador de la campanya i, sense proposar-s’ho, destinatari dels discursos de campanya.
Piñera va tenir pocs vots per sumar al Front Ampli i quasi no va aconseguir ni el suport explícit de José Antonio Kast, que va obtenir el 8% dels vots com a representant dels sectors militars i conservadors nostàlgics del dictador Augusto Pinochet (1973-1990). Per això s’ha vist obligat a virar cap al centre, en un intent per captar el vot dels indecisos no pinochetistes. El gir el va portar, fins i tot, a defensar projectes que havia rebutjat de ple durant el seu primer govern, com ara la gratuïtat de l’educació pública en certs nivells i un pla de pensions estatal. “Hem après que els xilens volen canvis profunds basats en el diàleg i els acords, no en la confrontació ni en la retroexcavadora”, va dir en el tancament de campanya, després d’haver promès que crearà 600.000 llocs de treball i eradicarà la pobresa el 2022.
Si l’esquerra no es va mobilitzar, ahir, en un vot anticonservador, com va passar a l’últim moment al Perú per a la derrota de Keiko Fujimori, el més probable és que Piñera sigui altra vegada president de Xile.
D’altra banda, Guillier ha hagut de convèncer que ell era l’opció més progressista. El cop d’efecte el va donar en el tancament de campanya a Santiago, la capital, quan va convidar a l’escenari l’expresident uruguaià José Pepe Mujica, el gran referent de l’esquerra llatinoamericana. Mujica va beneir l’exsenador com un veritable progressista. Guillier va demanar allà mateix als xilens que sortissin a votar, conscient que només una alta participació podia donar-li el triomf. “S’ha de votar. Xile ens necessita. No anar a votar és permetre que guanyi la dreta conservadora i torna enrere”, va assegurar.
L’exsenador no ha aconseguit el suport massiu del Front Ampli, com esperava, encara que, a final de setmana, Sánchez va dir que el votaria sense convicció per evitar que Piñera arribi a La Moneda.
El vot jove
Si Guillier ha aconseguit mobilitzar el vot jove més desencantat amb la política haurà capgirat les eleccions. Haurà de governar, això sí, amb els vots del Front Ampli, tota una novetat regional: mentre que països com ara l’Argentina i el Brasil van girar cap a la dreta, Xile haurà radicalitzat la seva esquerra per una necessitat de supervivència política.
El que és cert és que Guillier va ser més digerible que Piñera per a aquests sectors que van poder donar-li el triomf. L’expresident és el tercer home més ric del país i arrossega denúncies de negocis poc clars en què es barregen la política i la inversió que va fer en una pesquera peruana beneficiada per la decisió internacional que va concedir mar al Perú a costa de treure’l a Xile.
Guillier, en canvi, no té comptes pendents, el seu passat com a periodista de televisió el fa un personatge conegut i ha sabut erigir-se com el pare d’una nova política. Al mateix temps, va prometre “perfeccionar” els èxits de Bachelet, com ara l’avortament per a tres casos, la unió civil entre persones del mateix sexe i el canvi del sistema electoral heretat de Pinochet, un dels grans llastos de la democràcia xilena. Tot dependrà ara del caire que els xilens vulguin donar al gir polític del país.