“Comencem a normalitzar de manera inconscient el 155”

Tenim una estructura, amb els consellers i conselleres, hi ha un equip de suport, hi ha gent que ens ajuda i, per tant, això ens permet fer un manteniment i un sosteniment mínim, molt auster. Hi ha molt de voluntariat, també; amb el que tenim, que no és gaire, anem fent tot el que podem per mantenir la continuïtat de la institució. Aquí no parlem de persones, parlem de la institució.

Hi ha moltíssima generositat de gent que dona el seu temps i que presta un suport d’una altra naturalesa. Les entitats que va ser l’origen de JxSí i de tot aquest procés ens estan donant un suport indispensable. Gent particular, també. Però el que és més rellevant i important per a la continuïtat del govern legítim és la quantitat de gent que aquí i a Catalunya ens està donant suport per aguantar una institució que no accepta que hagi estat dissolta, ni destituïda, ni anorreada com ho han intentat a través del 155.

La continuïtat, per a nosaltres, és el rebuig al senyor Rajoy i al 155. Tot allò que alteri la continuïtat del que el 155 ha estroncat és fer vàlid, directament o indirectament, els seus efectes. La millor resposta és que tot continuï allà on el 155 no volia que continués.

Les eleccions no són legítimes. Hi anem perquè, davant del dubte, sempre preferim les urnes. És evident que les eleccions les havia de convocar el president de la Generalitat. Se’ns fa difícil pensar que el poble de Catalunya, que ha rebutjat sempre al llarg de la història tot tipus d’amenaces i intromissions il·legítimes a les seves institucions, pugui beneir indolentment l’agressió més dura que hem rebut en els últims 40 anys.

Les enquestes han passat a formar part del material de campanya. Has de veure qui les encarrega, qui les publica, qui les amaneix... El que compta és el 21. És un error intentar reduir el que està en joc al que seria normal en unes eleccions autonòmiques. Dit això, sigui qui sigui qui vagi al davant, nosaltres tenim una tendència, i som el projecte més tendre que hi ha per votar. En el poc temps que ha passat des que hem arrencat, no hem parat de créixer i de consolidar una posició. Si algú reivindica legitimitat amb una victòria, que recordi que encara van ser més legítims els més de dos milions de vots que van votar sí a la independència l’1-O.

Mereix tot el respecte i l’agraïment el conseller o consellera que decideixi que ara no és el moment de continuar. Però estic expressant un compromís polític i institucional de molta gent. Quan vam arribar al final, vam conjurar-nos a mantenir el que era el desig dels ciutadans.

Les vegades que n’hem parlat, sempre ho hem fet en el sentit que hem de mantenir exactament allò que Rajoy no vol mantenir. Més clar no es pot dir. Confio que això no hagi canviat, i confio que siguin les institucions catalanes les que decideixin qui ha de ser el 131è president, no el senyor Rajoy. No la senyora Arrimadas, Iceta o Albiol. Hi haurà un moment, evidentment, que hi haurà d’haver un president o presidenta 131, però serà quan ho decidim els catalans o les institucions catalanes. En cas que jo hagués convocat eleccions, hi havia molta gent que no hi estava d’acord a fer-ho perquè considerava que no era el moment. El que és coherent amb aquell postulat és no intentar aprofitar-se dels efectes col·laterals del 155 per aconseguir un resultat que és el que vol el senyor Rajoy. Si les nostres decisions ratifiquen les del senyor Rajoy, haurem obert la porta a la possibilitat que sempre més ho puguin tornar a fer.

Si entrem en la lògica de partits i d’eleccions autonòmiques, no som fidels i honestos al que vam dir els ciutadans. Tot allò que no sigui respondre al senyor Rajoy en els termes que els ciutadans de Catalunya van expressar el setembre del 2015 és una confirmació de la intenció del senyor Rajoy. El senyor Rajoy volia liquidar la presidència de la Generalitat i el govern. La resposta a això és que hi hagi la mateixa presidència i el mateix govern. Ara no es tracta de si guanya Iceta o Arrimadas, aquell partit o l’altre, es tracta de si guanya el 155 o les institucions catalanes. Per això hi ha aquesta necessitat de superar el debat de partits, i per això ho hem plasmat a la llista. És un debat legítim, però en el moment històric que viu Catalunya, davant d’aquesta agressió de tanta gravetat, la resposta ha de ser de país. No pot ser una resposta de partit.

No he llegit encara l’entrevista. L’enemic no el tenim entre els independentistes. L’adversari el tenim en el 155 i tots faríem bé, tant en les declaracions, com en les decisions estratègiques com a l’hora d’anar a votar, de saber què derrota més el 155: si la divisió o la unió, si l’especulació en clau partidista de lideratges futurs o el que va decidir i consolidar el Parlament i que ha estat injustament estroncat. Una altra cosa és que algú consideri que no, que ja està bé. Però no és el que vam convenir en els dies anteriors i posteriors al cop del 155. He demanat al meu partit que faci un sacrifici, que faci un pas al costat per aconseguir configurar la llista més semblant a l’1-O, a allò que era un desig transversal de molta part de la ciutadania.

Torno a insistir: no em vull deixar arrossegar pel debat del 155, em nego a entrar en la lògica de pensar que hem de canviar el president de la Generalitat perquè ho diu el govern de Rajoy. Abans hem de respondre honestament a aquesta pregunta: li estem fent bona la decisió, al senyor Rajoy? Perquè, si li estem fent bona, diguem-ho. I aleshores, efectivament, tot és possible. Si hem de construir una república, no la podem començar amb una genuflexió.

Si es diu que no al 155 amb les regles del joc de l’Estat espanyol, entenc que no hi ha cap opció que accepti el resultat d’un joc amb regles que ha proposat ell.

La seva visió de la realitat no correspon a la realitat. És clar que no hi ha divisió de poders a Espanya. Per això som a Bèlgica, per això Espanya no s’ha atrevit a mantenir l’euroordre, perquè hauria fet el ridícul, hauria quedat en evidència el que denunciem. La retirada de la causa és perfectament factible, és desitjable i seria saludable per a la democràcia espanyola. Obriria portes a solucions.

Li hem de demostrar si té raó o no, si ha escapçat el govern i el que van decidir els catalans el 27-S i si efectivament estem més afeblits i dividits o si ens mantenim ferms i impecables en allò que era i és el nostre compromís. Que una persona que té una alta responsabilitat es vanti del que és una expressió d’odi a algunes ideologies perfectament democràtiques i pacífiques descriu sense gaire esforç la qualitat de la democràcia espanyola.

Totes dues em semblen expressions d’odi. En una democràcia normal, les fiscalies haurien hagut d’actuar d’ofici contra això. El país no està malalt, està ocupat. Els catalans no som una població malalta, som una població madura que fa grans aportacions en tots els àmbits; en la recerca, la cultura, l’esport, el civisme, l’arquitectura, la cuina... No es pot insultar d’aquesta manera un país. Això revela una pulsió bastant xenòfoba del que són els catalans per part de la gent que té uns prejudicis més difícils de dissoldre que els àtoms. Hauríem de dir prou. El senyor Iceta vol reconciliar alguna cosa portant gent als mítings que diu que som una malaltia i una infecció?

Com es pot dir que això és una democràcia? Es pot parlar de democràcia si no es respecten els resultats de les urnes? Més que preguntar-nos com ho farem, hem de dir que això no ho podem acceptar.

En tot cas, no hi podem renunciar. Hem de continuar buscant. Només tenim una via, que és la via pacífica, no violenta i democràtica. L’Estat per impedir la independència està disposat a vies no democràtiques i no pacífiques. Això evidentment ens posa en una situació de desigualtat però no ens ha de confondre. No podem renunciar a aquesta via. Que pot ser més llarga? Ja ho veurem, també, perquè les circumstàncies no les podem preveure. En tot cas, hem d’estar sempre preparats i continuar preparant i treballant i avançant. Si persistim, si continuem buscant, trobarem. I al final no hi ha cap més camí que aconseguir que Catalunya sigui allò que els catalans decideixin ser. Les idees d’unitat dels estats no són sagrades i immutables. Si un dia a l’Estat català hi ha una majoria de gent que diu que vol demanar l’annexió a Espanya, encara que la Constitució catalana no ho prevegi, tindrà dret a fer-ho i ningú podrà ser empresonat. S’hauran de canviar les lleis per atendre un desig majoritari.

No deixaré de ser independentista. Com va passar a l’època de les majories autonomistes, consideraré que si la voluntat dels catalans és aquella, un hi ha d’estar disposat. No faré com molts unionistes d’ara, que perquè ara hi ha un govern independentista no reconeixen el seu govern. Malgrat ser independentista, vaig reconèixer els governs autonomistes com el meu govern. Les conviccions són les que són: no les negocio. Puc pactar moltes coses; puc fins i tot acordar, el que es diria en termes de conflicte bèl·lic, un alto el foc, però faig política per una idea, per unes raons de país millor i he demostrat també que es podia fer per la via autonòmica malgrat ser independentista. Hem donat moltes oportunitats a la via autonomista per veure si era possible fer un país millor i hem vist que no. Si per fer-lo necessitem un estat, hem de buscar l’estat.

El grup parlamentari, i el formen els seus diputats. Tindrà president i portaveu, els portaveus a les comissions, els responsables institucionals si s’escau...

Això deu passar en els grups parlamentaris que són una extensió d’un partit polític. Però JxCat no ho és, crec que ha quedat clar des del primer moment. És una associació de gent diversa que ha volgut fer un pas endavant per donar als catalans l’oportunitat de votar la llista més transversal possible. Per tant, les seves decisions, les seves polítiques i la seva actitud respondrà a aquest compromís amb els ciutadans; amb el programa electoral i, previ a tot això, a un compromís que ve de demanar als catalans que és el moment de militar a Catalunya, no als partits. És legítima la militància, jo mateix en soc, de militant. Però ara toca militar a Catalunya perquè el moment és molt i molt greu. A vegades tinc la sensació que comencem a normalitzar de manera inconscient el 155. Fa dos mesos aquest país tenia clar quin era el seu govern i el seu Parlament, i que una agressió en contra era inacceptable. Estem obligats a plantar cara. No deixaré de fer-ho en les condicions que sigui. No em represento a mi mateix, represento una institució. El 130è president no el pot liquidar el senyor Rajoy.

No ho sé. Honestament no he fet una proposta pensant en clau de partit ni de continuïtat ni he demanat a la gent que va a la llista que ajudi a fer un projecte polític. No sé què demanaran les municipals en el seu moment. Potser demanaran més unitat, una unitat que ja podia haver-hi hagut en les eleccions anteriors. O és que ara no ens adonem de la importància que tindria que a Barcelona hi hagués hagut Xavier Trias d’alcalde? No veiem el cost que ha tingut per al país el joc partidista? Si per evitar una fractura nova al país en termes nacionals cal apostar per la unitat, crec que ho hem de fer. No faig política perquè em senti patriota d’un partit polític. Puc estar molt d’acord amb un partit, però bàsicament faig política per servir el meu país. La millor manera de servir ara el meu país és defensar la màxima unitat. D’aquí a un temps, no, i segurament hi haurà d’haver la confrontació clàssica per ideologies i trinxeres ideològiques.