Ràbia

Tris­tesa, dolor, acla­pa­ra­ment, angúnia, desen­gany, des­con­sol, sofri­ment i tor­bació, però sobre­tot furor, ira, enuig, còlera, fúria, ràbia, i no sé quants subs­tan­tius més que ara mateix, de tan indig­nat com estic, no em sur­ten, davant de tanta injustícia, tanta ven­jança i tanta extra­li­mi­tació. És una ver­go­nya, una ignomínia, i n’estem farts, tips. Ja n’hi ha prou! Què s’han cre­gut? Que no ho veuen que juguen amb foc, que fins i tot aquells que no s’ho hau­rien pen­sat mai (ni ells matei­xos) estan a punt d’escla­tar? On s’és vist, aquest embat? La irres­pon­sa­bi­li­tat amb què ha actuat l’Estat espa­nyol davant de l’exer­cici democràtic que va ser l’1-O ha por­tat a una situ­ació límit. Perquè és into­le­ra­ble el que estan fent, ter­gi­ver­sant, en els dis­cur­sos polítics i en els infor­mes de la Guàrdia Civil, la rea­li­tat del que està pas­sant. Han impe­dit en tres oca­si­ons la inves­ti­dura del nou pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, han enviat a presó mig govern, han pro­ces­sat un gra­pat de líders polítics amenaçant-los amb dese­nes d’anys de presó i han obli­gat uns altres a exi­liar-se, sepa­rant-los tots de les seves famílies i trac­tant-los de forma cruel, des­pi­e­tada, sàdica i per­versa. Què s’han cre­gut? Aquest és l’Estat que ens hau­ria de seduir perquè ens hi quedéssim? Ens fan fora. Ens volen fora. I per això ens mal­trac­ten i ens volen de genolls. No són demòcra­tes. No ho són i ho saben. Perquè el que estan fent, de tant inhumà que és, no es pot fer sense ser-ne cons­ci­ents. No es pot ser demòcrata i fer el que estan fent. Han enge­gat la màquina de la ven­jança sense cal­cu­lar-ne les con­seqüències. I cor­ren el perill, a cada decisió que pre­nen, de pro­vo­car una reacció de con­seqüències impre­vi­si­bles. Estem indig­nats i rabi­o­sos. I és per això, jus­ta­ment per això, per tor­nar a donar-los una lliçó de democràcia, que ens cal calma i sere­ni­tat. La ràbia, diu el dic­ci­o­nari, és un “sen­ti­ment d’ira o violència molt gran que no es pot con­tro­lar”. Men­tida. Cata­lu­nya ha estat i ha de con­ti­nuar sent la demos­tració clara que aquesta ràbia la sabem con­tro­lar i cana­lit­zar. Sense violència però amb con­tundència. Sere­nor, fer­mesa i dig­ni­tat. I la ràbia, con­tin­guda. Que per des­con­tro­lada i vio­lenta ja tenim la seva.