Pau entre murs i silenci
Irlanda del Nord celebra 20 anys dels acords que van posar fi a tres dècades de violència comunitària
La incapacitat per formar un govern compartit i el ‘Brexit’ amenacen el futur de la regió
Avui es compleixen vint anys dels històrics Acords de Divendres Sant, que van posar fi a tres dècades de violència a Irlanda del Nord entre catòlics republicans proirlandesos –que volien integrar la província a la República d’Irlanda (al sud de l’illa)– i protestants lleialistes probritànics, que volien continuar formant part del Regne Unit. Els acords liquidaven també segles de disputa entre els dos països veïns.
L’aniversari arriba en un mal moment, amb els partits dels dos bàndols incapaços de formar govern compartit a Irlanda del Nord —un dels punts que preveuen els pactes— des de fa catorze mesos, i amb el Brexit amenaçant de reinstaurar la frontera entre el nord i el sud de l’illa.
Les converses de pau van involucrar els governs de Londres i de Dublín, i els partits majoritaris de les dues comunitats nord-irlandeses, que aleshores eren el Partit Unionista de l’Ulster (UUP), de David Trimble, i el Partit Socialdemòcrata i Laborista (SDLP) de John Hume, republicà. I els republicans del Sinn Féin, braç polític de l’IRA, que també hi van ser inclosos. Semblava impossible que es poguessin posar d’acord.
El pacte es va anar coent a poc a poc. El 1985 els primers ministres britànic i irlandès, Margaret Thatcher i Garret Fitzgerald, van signar el Tractat Angloirlandès, que donava veu a Dublín en els afers d’aquesta regió nord-oriental de l’illa que la Gran Bretanya es va quedar el 1921, quan Irlanda es va independitzar. El 1993, amb el primer alto el foc de l’IRA i dels paramilitars lleialistes, John Major i Albert Reynolds, líders britànic i irlandès, es van asseure a parlar per primer cop. Les converses van fracassar.
El diàleg es va restablir el setembre del 1997. “El factor decisiu van ser els altos el foc dels grups paramilitars entre el 1994 i el 1997”, explica a El Punt Avui Richard English, autor del llibre Armed struggle. The history of the IRA (Lluita armada. La història de l’IRA).
Ara hi ha més segregació
En canvi, per Jonathan Tonge, professor de política britanicoirlandesa de la Universitat de Liverpool, “Blair va ser el gran artífex dels acords, i la clau, el compromís del govern britànic d’alliberar dos terços dels presos de l’IRA”. Blair acabava d’arrasar en les eleccions generals britàniques.
“A diferència de Thatcher, que sempre deia «un crim és un crim», Blair va fer moltes concessions. Era molt ambiciós; no hi tenia res a guanyar perquè els laboristes no es presenten a Irlanda del Nord, però semblava que tenia moltes ganes d’intervenir en conflictes”, explica a aquest diari Tonge. I sentencia: “Ni el Sinn Féin ni l’IRA haurien firmat cap acord sense l’alliberament de presos.” Un altre punt clau, diu Tonge, van ser els canvis en la policia, que aleshores era reclutada seguint criteris religiosos i el 88% dels membres eren protestants. Es van establir quotes del 50-50 entre catòlics i protestants.
Els rivals Trimble i Hume van rebre el Nobel de la Pau pels seus esforços per pacificar la regió. El gran mèrit de Hume va ser “influir en Gerry Adams [líder del Sinn Féin] perquè participés en les converses”, argüeix Tonge, mentre que “Trimble va intentar portar l’unionisme allà on no volia: a compartir poder; va assumir molts riscos i ho va pagar políticament” amb la pèrdua del seu escó. En els anys següents, tant el Partit Unionista Democràtic (DUP) del reverend Paisley com el Sinn Féin van esdevenir els partits majoritaris.
El DUP, actual soci del govern britànic, no va signar l’acord al·legant que ells no parlaven amb terroristes. No va ser fins al 2006 que s’hi van involucrar i en van firmar una versió revisada a Saint Andrews (Escòcia). Tonge també creu que la intervenció de Clinton està sobrevalorada. El seu gran encert, diu, va ser enviar-hi George Mitchell per fer de mediador entre les parts.
Els acords van ser ratificats en referèndum pel 95% dels irlandesos del sud i el 71% dels del nord. “Fins a l’últim moment no hi havia cap certesa que es pogués tancar l’acord, ni que durés”, recorda English. Amb tot, hi continua havent segregació entre catòlics i protestants. “Hi ha més murs físics de separació entre les dues comunitats ara que no pas el 1998”, lamenta Tonge.
LES FRASES
L’esperit europeu dels pactes
Daniel PosticoEl Brexit és una amenaça per a la regió. Tonge explica que els acords de pau són plens de referències a la Unió Europea, com ara el consell ministerial nord-sud de l’illa, monitorat per la UE, i que, “tot i que els textos no diuen que les dues parts han de romandre dins la UE, de manera subliminal es donava per fet”.
“S’hauria de reescriure una part [dels acords], i això no és fàcil, perquè estaven aprovats per la comunitat internacional i per la gent”, hi afegeix. “Els acords de pau no tenen sentit amb una de les parts fora de la UE”, sentencia. Tonge creu que és poc probable que se celebri el referèndum de reunificació irlandès que reclama el Sinn Féin. Segons una enquesta de la Universitat de Liverpool, el 57% desitgen mantenir-se al Regne Unit i el 27% volen passar a formar part de la República d’Irlanda.
“El govern britànic no tindria cap problema amb una Irlanda unida de manera consensuada; l’obstacle és l’opinió pública a Irlanda, no a la Gran Bretanya”, explica English.