El viratge d’Àngel Ros

Àngel Ros va accedir a l’alcaldia de Lleida a mig mandat, el gener del 2004, arran de la formació del primer govern tripartit a la Generalitat en substitució d’Antoni Siurana, nomenat conseller d’Agricultura. I marxa seguint el mateix model successori, sense esgotar el seu darrer mandat i deixant l’alcaldia en mans d’un altre regidor del PSC (el segon tinent d’alcalde, Fèlix Larrosa, és qui més es perfila com a pròxim paer en cap) que arribarà a les eleccions amb la vara d’alcalde abans de ser sancionat per les urnes.

Entremig han passat 14 anys i mig d’una alcaldia que Ros va començar amb una aura de gestió tècnica discreta però eficaç, i que acaba amb un perfil d’alcaldia molt polititzat, sobretot des del seu acord amb Ciutadans el 2015, amb una oposició política i ciutadana molt activa i mobilitzada contra la forma de governar de l’alcalde, i havent protagonitzat viratges ideològics molt rellevants, marcats sobretot per l’evolució del procés sobiranista català. Ros havia anunciat que repetiria candidatura en les pròximes municipals. Però no serà així. El seu nomenament com a ambaixador espanyol a Andorra ha arribat just quan la seva imatge estava més esgotada i qüestionada, i a les portes d’unes eleccions municipals, les de maig del 2019, en què els socialistes podran presentar un candidat renovat sense el desgast del capital polític que ha acumulat Ros en els darrers anys.

Ros és informàtic de professió. Va treballar com a becari a IBM i després al departament informàtic de la cooperativa Copaga. A principi dels anys vuitanta va entrar a treballar a l’Ajuntament com a director dels sistemes informàtics de la Paeria. En paral·lel, havia fet els seus primers passos en la vida política municipal a través de l’associacionisme veïnal i d’una curta militància en el PSUC, de la qual va passar al PSC. L’any 1986, va ser requerit per als serveis informàtics de l’Ajuntament de Madrid, on va aprofitar per doctorar-se a la Universitat Politècnica de Madrid, i després va ser cridat per als serveis informàtics de l’Ajuntament de Barcelona. D’allà va passar al sector privat, on va treballar per a la cervesera San Miguel i per a Coca-cola. Compaginava aquestes feines amb classes a la universitat.

Antoni Siurana, alcalde de Lleida des del 1979, el va integrar el 2003 a la seva candidatura, en què va ocupar el número 3 de la llista. Quan als caps dels mesos Siurana va marxar al govern de la Generalitat, el seu nomenament com a successor va ser tota una sorpresa: el seu perfil de tècnic i de gestor discret però eficient contrastava en aquell moment amb les formes més personalistes i populars de governar de Siurana. Amb el temps, però, les diferències es van anar diluint.

Va assumir un govern tripartit, amb ICV i ERC, que es va desenvolupar de forma plàcida i des del qual va aprofitar la bonança econòmica per tirar endavant alguns projectes de grans equipaments, amb la idea de convertir Lleida en una ciutat capaç d’atreure congressos i activitat econòmica cap a l’interior del país, i va tenir tres anys per preparar la seva revàlida a les urnes, que va superar amb nota, ja que el 2007 va aconseguir la majoria absoluta.

Tot i que els primers passos de govern de majoria absoluta va intentar mantenir el seu perfil tècnic, de seguida les formes de tractar amb l’oposició i amb les entitats ciutadanes van començar a convertir el rosisme en una nova versió del siuranisme, d’estil personalista i amb una forta pressió sobre les entitats de la ciutat, deixant-hi poc espai per a la crítica. Poques són les crítiques públiques que no siguin contestades pel mateix alcalde en articles a la premsa local, i quan les entitats han plantejat algun moviment important que qüestionés les polítiques del govern, l’administració Ros ha reaccionat utilitzat formes de pressió al seu abast per neutralitzar-ho. Per exemple, entitats signants d’un manifest contrari a la solució donada per al Museu Morera van denunciar “les pressions exagerades” del mateix alcalde, que els va trucar una per una per renyar-les per haver participat del manifest.

Un dels seus punts forts, el seu olfacte i flexibilitat política, es va convertir en un dels seus grans problemes, diluint la càrrega ideològica del seu partit. De tenir a la ciutat un consell interreligiós per debatre les polítiques de convivència i multiculturalitat, va passar de sobte a defensar la prohibició del burca a la ciutat i ser el primer Ajuntament català que en prohibia: un problema inexistent el 2010, quan només hi havia constància d’una dona a la ciutat que el portés. Aquesta maniobra el va portar a les portades nacionals, i el seu triomf electoral el 2011, quan va ser dels pocs alcaldes socialistes que va millorar resultat, el van fer decidir a carrera política nacional.

Així va ser com va iniciar el seu viratge polític més espectacular i polèmic, el del tema nacional. Ros va passar de vanagloriar-se de l’escàs seguiment de les consultes independentistes del 2009 a Lleida, a abanderar el dret a decidir en el seu partit, apropant-se a les figures crítiques amb la direcció com Antoni Castells, Marina Geli i Montse Tura. Va aconseguir acta de diputat al Parlament, i va disputar la secretaria nacional del PSC a Pere Navarro, sense èxit. Al Parlament, va abandonar l’escó per evitar una votació contra el dret d’autodeterminació, però va evitar abandonar el partit. Al contrari, Ros va ser premiat després per Miquel Iceta amb la presidència del partit, un càrrec més simbòlic que executiu, i va decidir abandonar les aspiracions a la política nacional per centrar-se de nou en la Paeria.

Això el va portar a la crisi més greu del seu mandat: l’enfrontament amb la seva primera tinenta d’alcalde, Marta Camps, amb qui havia pactat deixar-li pas com a cap de llista. En no retirar-se i voler repetir com a candidat, Camps va esclatar i va denunciar davant de la fiscalia anticorrupció una sèrie d’irregularitats sobre les factures de despeses d’alcaldia i tractes de favor a concessionàries. Agents de la policia judicial enviats per fiscalia van escorcollar l’ajuntament, però finalment el cas es va arxivar en no trobar la fiscalia prou motius de denúncia.