Un final d’etapa i un pacte de conveniència

AMaçanet de la Selva es viu un final d’etapa. Ningú ho vol reconèixer, però parlant amb els veïns, les associacions i els polítics locals es veu que el pacte in extremis signat entre dos gats vells de la res publica, Antoni Guinó i Josep Ciurana –el primer, candidat etern de CiU, i el segon, regidor bregat d’Acord per Maçanet–, més que un matrimoni de conveniència és un acord per sobreviure i, en un cas com aquest, tots dos protagonistes saben que només es poden mantenir movent els fils del poder.

No podem parlar de desolació ni de deixadesa de funcions, però sí definir el mandat com l’exercici d’esgrima entre dues maneres antagòniques d’exercir la gestió municipal. A hores d’ara, no s’estalvien els retrets mutus; per exemple, Guinó assegura: “Maçanet necessita un dia a dia amb molta més dedicació de la que s’està fent actualment”, i afegeix: “Nosaltres portàvem l’Ajuntament des de les nostres regidories, i ara la regidoria es porta a través de càrrecs de confiança”; mentre que Ciurana contesta: “Hem apartat les aspiracions personals, volem defensar els interessos públics encara que això suposa renúncies, ens hem hagut de mossegar la llengua o fer coses que tu faries d’una altra manera, però aquesta és la grandesa de la política.” Una grandesa que l’oposició no la veu enlloc, ja que, com assegura Adrià Ortiz, regidor del PSC –juntament amb ERC amb quatre edils–, “tot i el pacte hi ha un equip de govern feble, entre ells no s’entenen gaire i es dona el cas que alguns acords s’han aprovat a darrera hora i gracies a l’ajuda de l’oposició”. Xavier Xarbau, el líder republicà, creu que el principal problema de l’actual consistori és la desorganització, la manca de planificació: “L’Ajuntament –assegura– s’ha de portar d’una altra manera, hi ha d’haver organització, planificació i sobretot lligar l’acció municipal als pressupostos per saber què volem fer i com ho volem fer, tant per al present com per al futur. No cal malgastar esforços intentant resoldre problemes sense analitzar-los a fons, ni sense que s’acabi de trobar una solució.”

Un mal endèmic que s’arrossega des de fa generacions és el de l’aigua, que ha afectat el nucli urbà però sobretot les urbanitzacions. El 5 d’agost, el ple de l’Ajuntament va aprovar el projecte de construcció d’un dipòsit de 3.000 m³ i d’una nova planta de tractament a la urbanització Maçanet Residencial Park, que vol ser un pas definitiu en el procés per tirar endavant l’expropiació de la totalitat de la xarxa –actualment gestionada per Rec Madral– i assumir la gestió municipal del servei. El 27 d’octubre del 2015, a l’inici del mandat, un ban d’alcaldia va qualificar l’aigua de Residencial Park no apta per al consum humà, l’1 de desembre una moció d’ERC sobre l’aigua de boca subministrada a Residencial Park va ser votada en contra pel govern, mentre que dos dies més tard, al jutjat de 1a instància número 87 de Madrid, es va iniciar el litigi entre la promotora de la urbanització i la distribuïdora Rec Madral sobre la propietat de la xarxa de subministrament. Va ser l’inici d’un camí llarg i ple d’entrebancs, que es va complicar el juliol del 2017 quan l’Agència Catalana de l’Aigua va avisar el consistori que havia d’actuar d’urgència per solucionar el problema ja que si no prenia cap mesura abans d’acabar aquell any se li podria traspassar el deute d’1.882.156.08 euros que Rec Madral tenia amb l’ ACA. Després d’un ple fallit demanat per ERC i el PSC, el 29 de desembre en un ple extraordinari i per unanimitat es va acordar iniciar el tràmit per expropiar i intervenir el servei. El 3 de febrer del 2018, alhora que es demanava la recusació de l’alcalde Ciurana, la propietària de la xarxa Mercedes Cuyás Palazon comunicava a l’Ajuntament que havia guanyat el plet de Madrid ja que Rec Madral havia incomplert els deures contractuals recollits en el contracte d’arrendament subscrit l’1 de març del 1986.

Els grups polítics s’han barallat intentat resoldre un problema que Pedro Batista, president de l’associació de propietaris de Maçanet Residencial Park, viu des de l’any 1978 que s’hi va comprar la casa. Avui reconeix que les infraestructures de la urbanització són deficitàries: “Les canonades són de cinquanta, estan velles i rovellades, no poden aguantar la pressió, per funcionar bé s’hauria de canviar tota la xarxa, però tenim quaranta-quatre quilòmetres de carrers i no deixa de ser una aposta molt complicada.” Tant Maçanet Residencial Park com Mas Altaba, que estan recepcionades per l’Ajuntament, han viscut el procés que ha transformat les segones residències en domicilis habituals i aquest fet ha provocat un cert descontrol per a un municipi que es troba que, per exemple, a Residencial Park en teoria hi ha vuit-cents empadronats, però a la pràctica els residents que hi viuen la major part de l’any poden arribar a les tres mil persones, moltes de les quals són originàries de la conurbació de Barcelona, Sabadell, Terrassa o Granollers. La distància física i el diferent substrat cultural ha complicat les relacions entre el centre i la perifèria, i provocat un cert sentiment de discriminació per part d’uns veïns que reclamen solucions a problemes com l’aigua, el servei elèctric o el transport públic.

No deixa de ser sorprenent que Maçanet de la Selva estigui extraordinàriament comunicat, tingui un dels polígons industrials més importants de les nostres comarques, però l’índex d’atur estigui situat en el 17%, molt per sobre de Sils o Vidreres (10%) i, cada setmana, la regidoria de Benestar Social hagi de lliurar dues tones de menjar a famílies necessitades. “Ens hauria de fer reflexionar –assegura Adrià Ortiz– i preguntar-nos per què des de l’Ajuntament no es plantegen polítiques per estimular l’ocupació.”

Tot i les discrepàncies en el funcionament del pacte, tant Josep Maria Ciurana com Antoni Guinó asseguren que el poble va amunt, que s’ha superat el pitjor de la crisi econòmica que va tancar empreses, punxar la bombolla immobiliària i li va fer perdre població, i un cop assentada la recuperació els permet parlar de projectes de futur. Ciurana planteja dues accions prioritàries, l’aixecament d’un magatzem que ha d’acollir el material de la brigada municipal i, a llarg termini, la construcció d’un gran complex esportiu: “Aquesta última és una proposta que s’ha de fer en molts anys –diu–, però nosaltres no treballem per a les properes eleccions, treballem per a les generacions que han de venir.” Xarbau, que considera indispensable desenvolupar un projecte educatiu comunitari i de treball en xarxa que ajudi a consolidar el sentiment de poble, aposta per les polítiques decidides per ordenar la gestió consistorial. Guinó diu que té confiança que el poble tirarà endavant i assegura que té forces per tornar-se a presentar. Des del seu antic partit asseguren que les primàries s’han de fer el mes de setembre i que tot pot passar. Maçanet està a punt de girar full, la incògnita es manté.