Política

Un poble imparable

Els protagonistes de l’1-O remarquen que la defensa de la democràcia ha enfortit la col·lectivitat

Consideren que la lluita i l’esperit de fa un any es mantenen

L’arribada de les urnes esdevé un primer record emotiu del dia

Hi ha dies en què l’èpica es viu. Amb el pas del temps, les gestes s’embelleixen, però un any després dels fets de l’1 d’octubre, la determinació d’alguns dels seus protagonistes es manté amb la mateixa fermesa. “Es va demostrar que aquest poble té molta força; va ser espectacular”, recorda Jordi Gironès, l’alcalde de Riudarenes. Hi van arribar una quinzena de furgonetes de la Guàrdia Civil, ja a la tarda. “Per sort, no hi va haver agressions físiques, però va ser impactant; era gent corpulenta que feia por”, explica Gironès, satisfet perquè els van “ben enredar amagant les urnes”. Al vespre, continua Gironès, en una casa, es va fer el recompte dels vots.

El cas de Riudarenes exemplifica la cara de moltes poblacions de les comarques gironines on l’1-O es va exercir el dret a vot i es va defensar la democràcia. La creu d’aquell dia té a Sant Julià de Ramis (Gironès) un dels punts més simbòlics, ja que era el col·legi electoral del president Carles Puigdemont. El coordinador municipal a Sant Julià, Jaume Casamitjana, encara s’emociona quan parla d’un dia de “molta intensitat” i amb una nit i una matinada en vetlla. “De por, gens”, afirma. Recorda que no s’ha d’amagar de res i explica detalls del dispositiu, com el cens universal, que van saber el dissabte a la tarda, i els problemes informàtics, ja que no hi ha ADSL al pavelló. És aquí, explica, on comença “l’apoderament” d’aquell dia: “Apareix un veí informàtic, gràcies al qual vam poder tenir connexió.” Per Casamitjana, una de les fotografies de l’1-O és la de tota la gentada que ja a quarts de sis del matí s’havia aplegat al pavelló. Una festa major a trenc d’alba. Xocolatada. Les cadenes de televisió, els fotògrafs i els periodistes prenent posició. Aïda Vargas, estudiant de la UdG i veïna de la localitat que havia fet nit al pavelló, recorda l’encegament produït pels focus de les càmeres.

“Sí que esperàvem que vinguessin policies, potser una desena, però no més de 150!”, explica Jaume Casamitjana, que té molt clar, vist amb perspectiva, el que pretenien amb la brutalitat de les càrregues: “Fer-se veure.” Una demostració de força per donar la imatge que el president no havia pogut votar. La foto, però, va ser una altra: Puigdemont dipositant el vot a Cornellà del Terri. El seu alcalde, Salvador Coll, rememora d’aquell dia el vol dels helicòpters, els cotxes camuflats, els avisos falsos... Però, sobretot, les imatges de violència policial desproporcionada , retransmeses a primera hora arreu del món. I hi ha encara una altra foto: la de la dignitat del poble. “Mentre s’emporten les urnes, a la pista del pavelló, tots abraçats i cantant L’estaca i Els segadors”, recorda Casamitjana.

Violència intencionada

“Van passar per quatre portes d’emergència. Amb un cop de mall queden obertes, però no: havien de trencar el vidre principal”, relata Casamitjana, que posa èmfasi en la intencionalitat de l’acció. Les destrosses han costat 14.000 euros a l’Ajuntament, i a banda es van endur ordinadors personals. “Va ser una victòria de la gent en tots els sentits”, rebla. Per Aïda Vargas, que va explicar el seu testimoni al Parlament Europeu, la ràbia es va transformar en “orgull del poble”. “La humanitat va guanyar la feina bruta, perquè el poble es va aixecar i va votar en altres localitats.” Vargas ho va fer a Palol de Revardit. I relata episodis viscuts amb terror: “Tres guàrdies civils agafant una dona pels cabells i arrossegant-la, un guàrdia civil pujant al tractor i amenaçant la gent de baix cridant «¡A la de tres, salto!»...” Aïda Vargas, que tornaria a viure “mil cops” l’1-O, destaca el contrast de passar de la “brutalitat” a la “humanitat”, amb abraçades d’escalf d’amics i desconeguts.

Aleix Magret, veí de Sant Julià, considera que la violència va fer créixer el nombre d’independentistes i alhora va posar en relleu la feina en equip que va suposar l’organització del referèndum. Magret era a dins del pavelló quan van sentir crits d’angoixa de fora. En aquells moments de nervis, va buscar un lloc per amagar les urnes. Considera que van guanyar la partida gràcies al vot universal. “Tornaria a fer el mateix: només em penedeixo de no haver fet cas d’unes imatges que em van arribar un quart d’hora abans, de l’AP-7 nord, amb furgons en direcció a Sant Julià; pensava que estàvem protegits.”

Callada tota la vida

La violència va fer canviar Magdalena González de Frutos, veïna del carrer Bisbe Lorenzana de Girona. Nascuda a Medina del Campo, de 85 anys, va néixer en plena Segona República Espanyola. “El meu pare no sé on és, en alguna cuneta”, explica una dona amb un pensament molt clar: castellana, espanyola, madridista i del Girona. Recorda que les monges de l’escola li feien cantar el Cara al sol, però ella només movia els llavis: “Tota la vida vaig estar agenollada, i només ara he pogut dir el que penso.” “No soc catalana ni independentista –explica–, però respecto els que ho són.” Remarca que mai ha tingut cap problema, ni lingüístic –s’expressa en castellà– ni de convivència, i rebat un relat que no entenen –“escolten només el que volen sentir”– els seus familiars a Madrid. L’1 d’octubre no tenia pensat votar. La gent aplegada a les portes del Verd la va despertar, però el que la va aterrar van ser els cops i el soroll de pilotes de goma. “Vaig trucar a les meves filles; mai havia passat tanta por com aquell dia”, explica, i recorda que ni els bombardejos durant la guerra, tot i ser una nena, li van provocar la mateixa por. Des del sisè pis on viu, veia tot el que passava i té una imatge gravada al cap: la de l’empenta a una dona amb un cotxet i un nen a l’altra mà, a la plaça, i la policia colpejant la gent parapetada a la paret de l’escola amb els braços alçats. “Va ser en aquell moment que vaig pensar que havia d’anar a votar. No es pot consentir que s’estigui apallissant unes persones que només estan defensant les seves idees”, recalca. Acompanyada de la seva filla –“sempre he estat molt valenta, però aquell dia tremolava”–, va votar al col·legi Verd. Magdalena González explica que es va sentir “alliberada” i emocionada veient la reacció de la joventut: “Ens aplaudia i deixava passar la gent gran”, diu, un acte que defineix com de reconeixement. No és “de manifestacions, ni de símbols ni de banderes”, però té clar que els presos haurien d’estar al carrer. Dels polítics catalans, destaca Oriol Junqueras, per la manera com defensa les seves idees. No vol la independència, però sí un referèndum pactat. Quant al relat que s’explica a Espanya, diu: “No entenc que la gent amb estudis no vegi la realitat del que passa, com tampoc entenc que encara es victoregi Franco.”

En la defensa del col·legi Verd, on va votar Magdalena González, hi havia Jordi Pararols, veí del carrer Juli Garreta. Afiliat sindical i de família d’esquerres, explica que ha participat en totes les vagues generals i que ha tallat carreteres. És per això que no es va sorprendre en veure les garrotades. “Quan veus que arriba la Brimo, saps que o t’apartes o t’aparten a cops.”

Les maneres de l’Estat

Aquest bany de realisme també el comparteix l’alcalde de Riudarenes, Jordi Gironès, que assegura: “Si algú es pensava que la Guàrdia Civil portaria panellets i moscatell, és que no coneix les arrels de l’Estat espanyol.” Jordi Pararols es mostrava incrèdul, el dissabte, sobre les votacions: “Va ser un amic que a Fontajau, veient el partit de bàsquet dels fills, em va explicar tota una pel·lícula de reunions en cotxes i trobades secretes.” Recorda l’arribada de les urnes al col·legi Verd: “Un cotxe es va aturar i les van treure del maleter.” Va ser quan la gent va començar a aplaudir, però els nois, que se li havien presentat com del CDR, sigla que sentia “per primer cop”, van fer callar tothom per no desfermar el crit d’alarma. Destaca la diversitat de perfils, de totes les classes socials, que hi havia davant l’escola. En la defensa del Verd, Jordi Pararols insisteix que els policies “van suar la cansalada” per fer fora la gent, però també que estan entrenats: “Els antidisturbis, primer, piquen al genoll; després, al cap.” I conclou que, de seguida que “van començar a repartir, al cap de cinc minuts ja eren a dins”. “No sé quina imatge de la policia és pitjor: que colpegi la gent o que intenti fer una cosa i no se’n surti”, conclou.

El periodista i càmera Joan López, amb orígens empordanesos, treballa a la delegació de Perpinyà de France 3 i considera l’1 d’octubre un dels moments més impactants de la seva carrera, juntament amb els focs de l’Empordà de fa quatre anys. Les imatges que va gravar al col·legi Bruguera de Girona es van enviar a les deu del matí a París, d’on es van retransmetre a escala estatal. “Hi havia l’anhel de veure arribar les urnes”, recorda. El que més el va remoure, però, va ser la brutalitat policial: “M’ha passat poc sovint, i sempre mantens una distància darrere de la càmera, però aquell dia tenia llàgrimes als ulls.” Amb relació a la internacionalització del procés, recorda que a França la República és indivisible, amb una llengua única, i es fa difícil per als mitjans entendre que “una regió d’Espanya demani la independència”. Recorda que una periodista francesa va demanar a Puigdemont per què “no renunciaven a un referèndum que l’Estat espanyol havia desautoritzat”, i el president català va contestar que “era una demanda del poble, no d’ell”.

Sergi Bonet era rector de la UdG fa un any, quan, amb la intenció de votar a la biblioteca Ernest Lluch, va ser fotografiat defensant una noia perquè un agent del cos estatal “li donava una espenta de males maneres i l’empenyia cap als contenidors”. Al final, amb els pares i els fills, van votar a Quart enmig d’un sentiment de satisfacció pel fet de poder votar tres generacions juntes. Amb tot, li ha quedat una sensació agredolça d’aquell dia: “Et quedes corprès veient un estat que envia la policia a agredir uns ciutadans que, simplement, de manera pacífica i lliure, exerceixen un dels drets que defineixen la democràcia: votar.” Per Bonet, això demostra que la democràcia a Espanya no està consolidada. Recalca que la UdG va ser el motor de la mobilització de tot el sistema universitari català i que li va donar “un sentit de referència respecte a aquest compromís social” en un “context en què predominava l’esperit de llibertat”. Recorda als que recriminaven la politització de la UdG que una “universitat no pot no estar a favor del dret a decidir, a la llibertat i a la democràcia”.

Sílvia Soliguer, Albert Toy, Norma Vela i Alexandra Cat, advocats voluntaris de Dret a la Defensa , van passar d’assessorar i informar a qui tingués dubtes l’1-O a ser “activistes”. “No m’hauria imaginat mai que hauríem de sortir a defensar drets fonamentals bàsics”, recorda Soliguer, que era a Cassà. “En hora i mitja, vaig veure caure un estat democràtic, totes les garanties legals d’un estat europeu, i em van retornar a l’època medieval”, explica Alexandra Cat, que era al col·legi Verd. Per Albert Toy, a l’escola Pla, va ser el dia més curt professionalment. “Anava a fer ús dels meus drets com a ciutadà i vaig veure que per a l’Estat no érem ciutadans”, remarca. Norma Vela, al Cívic del barri vell, rememora la gent agredida amb actitud de dignitat “i no de por”. Pels advocats, encara és vigent l’esperit de l’1-O, amb una compactació social i un reforçament de la col·lectivitat: “Som persones més determinades a defensar drets humans.”

Va ser el dia que va canviar tot, però tot continua igual? Bonet és clar: “Hi ha hagut molta retòrica i pocs fets.” “El que va passar em reforça les conviccions encara més”, assenyala Casamitjana, per a qui “no podem anar amb el lliri a la mà”. Magret manté l’ideari i la convicció, però no amaga cert desencís. Vargas recorda que aquell dia ho va donar tot i esperava més, mentre que Soliguer insisteix en la importància del poder del poble, que “ha trencat la barrera de la por”. Gironès conclou que “es va plantar la llavor”.

El mapa de la repressió de l’1-O a la demarcació el formen Aiguaviva , Esponellà, Garrigàs, Sant Julià de Ramis, Sant Miquel de Fluvià, Sant Mori, Siurana, la Tallada i els col·legis Verd, Bruguera, Pla de Palau, Taialà Sant Narcís, Dalmau Carles i Vila-roja.

Ve de la pàgina anterior

LES FRASES

La gent venia amb una papereta a la butxaca i un got de xocolata desfeta a la mà; hi ha veïns que no han tornat al pavelló des d’aquell dia

LES FRASES

Sabien molt bé el que feien amb la violència: buscaven la foto que el president no havia pogut votar
Jaume Casamitjana
Coordinador municipal SANT JULIÀ DE RAMIS
La independència no la vull, però no es pot acceptar que s’apallissi algú pel fet de defensar les seves idees
Magdalena González
VEÏNA DEL col·legi VERD
L’helicòpter va rodejar l’arbre de maig, símbol contra el feudalisme: era el poble contra l’Estat
Salvador Coll
ALCALDE de CORNELLÀ DEL TERRI
No m’esperava que la policia espanyola actués com ho va fer amb un poble desarmat i amb els braços aixecats
No sé quina imatge de la policia és pitjor: que colpegi la gent o que intenti fer una cosa i no se’n surti
Jordi Pararols
PARE DEL col·legi VERD
Ho heu intentat, però no ho heu aconseguit. Hem votat: el poble s’ha aixecat després dels cops
Aïda Vargas
Veïna de sant julià de ramis
Darrere la càmera poses distància, però la brutalitat al Bruguera em va impactar; tenia llàgrimes als ulls
Joan López
periodista de france 3
Plorava de por. Dos guàrdies m’agafaven, cada un d’un braç, i un d’ells em va dir que deixés de fer postureig per a la foto
Sentia indignació. No podem pertànyer a un estat que agredeix els seus propis ciutadans
Sergi Bonet
Exrector de la UDG
Aquell dia vam guanyar la partida, i gràcies al vot universal; si no, hauríem estat vençuts
En vista d’aquesta vulneració de drets, vam passar de fer assessorament a ser activistes
Albert Toy
ADVOCAT VOLUNTARI
Tinc imatges gravades: les seves mirades d’odi i una dona inconscient a terra i el policia mirant-se-la amb orgull
La lliçó de fermesa i dignitat d’aquell dia va demostrar que això és imparable; ara és l’hora dels polítics
Alexandra Cat
advocada voluntària
La violència va crear més independentistes i va realçar la feina en equip que va suposar l’organització de l’1-O
Aleix Magret
ERC de sant julià de ramis


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia