A la deriva

En el seu llibre Fear, Bob Woodward, un dels periodistes que va destapar el cas Watergate, explica que l’any passat el president Trump va arribar a proposar l’eliminació de Baixar al-Assad després que el líder sirià llancés un atac químic contra civils, però que l’ara dimitit ministre de Defensa, Jim Mattis, va maniobrar de sotamà per impedir-ho. Ho recordava abans-d’ahir l’analista del diari The Guardian Tom McCarthy, que posava aquest episodi com un exemple del crucial paper de contenció que ha exercit fins ara el secretari de Defensa nord-americà, que plega en desacord amb la decisió del president de retirar les tropes de Síria.

Mattis, de fet, seria l’últim membre del grup de quatre pesos pesants de l’administració republicana considerats com els únics capaços de contrarestar les tendències bel·licoses del president. “Era l’últim dels adults en el cercle de Trump”, corrobora Edward Luce, del Financial Times, que descriu la confiança que el cap del Pentàgon inspirava tant en adversaris com en aliats: “Per impulsiu que pogués ser el comandant en cap, Mattis sempre era allà per frenar-ne els instints.” És cert que la capacitat d’influència d’aquest cercle restringit d’assessors presidencials no va poder impedir passos tan estratègicament arriscats com el de retirar els EUA de l’Acord de París contra el canvi climàtic o del pacte nuclear amb l’Iran, una de les fites de la política exterior de l’anterior president Obama. Però ara s’ha arribat massa lluny i la incògnita és saber si la renúncia de Mattis marcarà un punt d’inflexió en la presidència de Trump.

La decisió de retirar les tropes de Síria no només posa en risc la vida de les milícies kurdes aliades de Washington que combaten sobre el terreny contra Estat Islàmic i que s’exposen ara a una invasió i repressió de l’exèrcit turc, sinó que incrementa el perill d’una revifada dels gihadistes, que, contra l’opinió de Trump, no han estat encara derrotats.

Des del punt de vist de l’interès nacional dels EUA, la marxa tampoc s’entén ja que implica entregar a Rússia i, sobretot l’Iran, enemic número u de l’actual administració republicana, el control hegemònic de la zona. La decisió, en definitiva, és tan perillosa per a l’estabilitat regional i global com irracional des del punt de vista estratègic i de seguretat. Com resumia l’alt responsable kurd sirià Hassan Mohammed a Le Monde: “Washington va fixar diversos objectius amb la seva presència a Síria i no solament no els ha acomplert, sinó que amb la retirada camina en sentit contrari.” Una política exterior erràtica, imprevisible i explosiva que s’afegeix a una tensió interna –el finançament del mur amb Mèxic és l’última polèmica– que s’incrementarà a partir del mes que ve quan entri en funcionament la nova majoria demòcrata a la cambra baixa. Un rumb a la deriva que toca als republicans redreçar.