La desunió política

El procés judicial, el futur dels pressupostos i les eleccions de maig centren l’activitat política en un moment en què la dreta està dividida; l’esquerra, també, i l’independentisme, també. Es fan esforços d’unió perquè, desunits, els partits polítics són coneixedors que difícilment arribaran a bon port i podran complir els seus objectius. L’independentisme no es posa d’acord en qüestions com ara la investidura de Carles Puigdemont novament com a president de la Generalitat. JxCat i ERC estan d’acord que no hi ha prou garantia jurídica per tirar endavant la investidura. Les diferències rauen en el fet que JxCat voldria que la mesa i el president del Parlament desobeïssin. Mentrestant, ERC es mostra més prudent i no vol més polítics a la presó. Aquest fet farà que la picabaralla entre els dos partits independentistes continuï oberta. Els socialistes i Podem tampoc van alhora. Els separen els temes socials i com cal afrontar el “problema” català.

Desunió a les esquerres i dins l’independentisme. Tot i que les diferències més visibles es troben dins la dreta espanyola amb l’aterratge de Vox. Des de fa gairebé trenta anys, pràcticament tota la dreta espanyola anava electoralment plegada sota la sigla del Partit Popular. Fet que prové de la successió fallida de Fraga Iribarne per Hernández Mancha. Aleshores van canviar de nom. D’“aliança” a “partit”. Van voler transmetre la sensació que el projecte anava més enllà d’una sopa de sigles de petites formacions de democratacristians, liberals i conservadors. José María Aznar va aconseguir esborrar Aliança Popular, que era una federació de set partits liderats per set exministres del franquisme anomenats “els set magnífics”, i esdevenir el líder de la dreta.

Aquesta setmana s’haurà de veure a Andalusia quines complicitats basteix la dreta.