Incertesa a Veneçuela

L’autoproclamació, el 23 de gener, del dirigent opositor Juan Guaidó com a president interí de Veneçuela fins a la celebració d’unes noves eleccions ha aguditzat la crisi política que arrossega el país caribeny sense que se’n pugui entreveure un desenllaç clar i immediat.

Ajudat pels falcons de l’administració Trump, el president de l’Assemblea Nacional Veneçolana ha llançat un desafiament directe a l’“usurpador” del Palau de Miraflores que ha obligat la comunitat internacional a prendre partit: d’una banda, Cuba i Rússia –amb presència militar a Veneçuela– han fet pinya al voltant de Maduro, com també la Xina, Turquia i l’Iran, mentre que al camp contrari, liderat pels EUA, s’hi han sumat Canadà, diversos estats llatinoamericans (amb l’excepció rellevant de Mèxic i l’Uruguai) i la gran majoria de governs de la Unió Europea, que, en un gest insòlit, han reconegut Guaidó.

La situació ha entrat en una fase incerta des del moment que Trump no ha volgut descartar la intervenció militar i que Maduro es resisteix a abandonar el poder alertant del perill de convertir Veneçuela en “un nou Vietnam”. Washington pressiona el règim bolivarià mitjançant l’asfíxia econòmica –congelant els ingressos que obté de la venda de petroli als EUA– i Guaidó, organitzant l’entrada d’ajuda humanitària al país per forçar l’exèrcit, principal beneficiari i suport de Maduro, a acceptar-ne la distribució desacatant, així, les ordres de l’encara president. Entremig, s’ha obert una tercera via de caire diplomàtic a càrrec de l’anomenat Grup de Contacte Internacional sobre Veneçuela, format per la UE i diversos països llatinoamericans, amb l’objectiu de fer seure el govern chavista i l’oposició a negociar i desactivar el perill d’una explosió de caos i violència interna o una intervenció armada des de l’exterior. En la seva primera reunió, dijous a Montevideo, el grup va reclamar unes eleccions presidencials “lliures i transparents” i va insistir en la idea que la resolució del problema només pot venir del poble veneçolà. Tal com s’ha configurat la nova situació, tots els escenaris continuen oberts: prosperarà la via de la negociació i s’encetarà alguna mena de transició sota supervisió internacional? S’intensificarà la pressió sobre les forces armades perquè desertin i accelerin la implosió del règim? S’enrocarà Maduro amb el suport rus i cubà? Esclatarà una revolta social? Es materialitzarà un cop de força militar des de l’exterior?... A curt termini, s’imposen les incògnites. A mitjà termini, caldrà veure si Washington aconsegueix fer caure el règim bolivarià i certificar, així, l’èxit de la nova estratègia intervencionista amb objectius marcadament econòmics. Veneçuela és el país que té més reserves de cru i les multinacionals nord-americanes esperen l’oportunitat d’assaltar un mercat en mans, ara per ara, del capital estatal rus i xinès.