“Insistirem a exhibir més vídeos durant la celebració del judici”

Sí, perquè el fet de sortir cada dia a la televisió et dona un grau d’exposició elevat. Fa un any i mig que la meva vida professional se centra en aquest tema. Abans tenia la vida d’una advocada penalista a Barcelona com qualsevol altra.

No sé si canviarà forçosament. Sempre dic que vull tornar a una vida normal, també en l’àmbit familiar. Tenir diversitat de clients i no dedicar-me en exclusiva a un cas.

Sí. Amb aquest vídeo no volíem només reflectir la violència policial negada per l’expresident del govern, sinó veure l’actuació exemplar de la ciutadania, en tant que nosaltres portem la defensa de Jordi Cuixart. Intentarem durant els pròxims interrogatoris que es vegin més vídeos, tot i que és una batalla que no tinc clar que puguem guanyar. En qualsevol cas, el president de la sala insisteix que hi haurà un tràmit documental en què es veuran els vídeos i més tard o més d’hora confio que ho podrem fer. Però, que d’aquí a un mes i mig la sala vegi un vídeo sense tenir el testimoni a davant per veure la seva reacció, no és el mateix.

Entenc que s’està fent una interpretació de la llei d’enjudiciament criminal absolutament restrictiva tenint en compte que parlem d’un article d’una llei que data de l’any 1882 i que no s’ha reformat, tot i que des d’aleshores hi ha hagut diferents constitucions i s’han signat tractats internacionals en què es dona prioritat per damunt de tot al dret a la defensa. Per tant crec que aquestes imposicions en els interrogatoris més enllà de les qüestions que prèviament els hagin pogut plantejat les acusacions sí que suposen una limitació dels drets.

Ens trobem que en els interrogatoris de les acusacions es permet als testimonis esplaiar-se, també en les preguntes. No sé si es veu prou bé a la televisió, però quan aquests interrogatoris surten del que haurien de ser, les defenses fem cares i gestos fins que el president decideix tallar la fiscalia. A vegades és el mateix tribunal el que decideix intervenir-hi, és clar, però creiem que hi ha més permissivitat amb l’acusació que amb la defensa.

Sí, en té, sobretot si existeix la possibilitat d’acudir a una segona instància. En aquest cas no hi ha segona instància però sí que es pot recórrer al Tribunal Constitucional. Aleshores és imprescindible haver deixat constància de la protesta per poder fer les al·legacions corresponents.

Formalment es manté aquesta idea però és evident que estem encotillats i les defenses entenem que no tenim prou marge de maniobra. Pel que fa als visionaments dels vídeos, per exemple, no comparteixo els criteris de la sala perquè a vegades és imprescindible que el testimoni els vegi per fer notar la seva contradicció. El tribunal hauria de ser més generós.

Sí. Podríem entendre que, amb el volum de testimonis previst que hi ha, les sessions ho siguin, de maratonianes, però és evident que el calendari del judici està condicionat per les eleccions. És clar que com més aviat acabi el judici més aviat ells tindran la possibilitat de tornar a casa però això no pot ser a costa de vulnerar el seus drets. Per a ells, ens consta, no seria cap problema que el judici durés tres o quatre setmanes més per poder-se defensar com cal. El judici hauria de durar tot el temps necessari.

Es fa molt complicat, sincerament, portar una defensa amb presses. Sobretot si les raons de les presses són que tenim unes eleccions al davant. Hem batallat per tenir al dia el calendari del judici, per saber qui interrogarem més enllà de la setmana següent, i ens està costant molt obtenir-ho.

En un procediment amb tants advocats com aquest la coordinació no és senzilla perquè cadascú té la seva manera de treballar i de veure les coses. Els advocats hem buscat aquesta coordinació de bon principi i crec que des del punt de vista operatiu l’hem aconseguit de manera raonable.

Un esperpent. Vam demanar la seva expulsió del procediment durant la instrucció. Crec que des d’un punt de vista jurídic i processal no estan aportant res i crec que s’està veient clarament que el seu únic objectiu és utilitzar el procediment com a plataforma electoral, tenint en compte que els plantejaments del seu programa són contraris al que es reconeix a la Constitució i als tractats internacionals.

És aviat. Tot just hem començat la part rellevant dels testimonis. Queda molt judici. Nosaltres no donem per fet que es desinfli res, però sí que estem convençuts que la nostra versió dels fets és la que s’ajusta a la realitat.

Teòricament els testimonis han de ser rescabalats pel Ministeri de Justícia, hi tenen dret. Però si hi hagués una hipotètica condemna caldria veure què reclamaria el Ministeri.

Normalment les costes inclouen els honoraris dels advocats i procuradors i dels pèrits. No s’hi sol incloure el tema dels desplaçaments, però és cert que un volum de cinc-centes persones no és habitual. Ja veurem què decideix al final el tribunal.

Cal tenir en compte que hauran de venir a declarar els guàrdies civils que eren presents en el registre, també altres testimonis proposats per la defensa que també hi eren. Repeteixo que queda molt judici.

Van venir amb la lliçó molt ben apresa i això ha marcat el seu testimoni. Pensem que hi ha molts policies espanyols i guàrdies civils implicats en els diferents procediments oberts i jo crec que la declaració dels excomandaments anava en la línia de fer una defensa preventiva d’aquests procediments. Per exemple, el coordinador policial, Diego Pérez de los Cobos, ostenta la condició d’investigat en un procediment a Lleida. No se l’ha citat però la querella està admesa a tràmit. En qualsevol cas, es tracta d’intentar aclarir qui va ordenar les càrregues policials i per tant aquestes declaracions s’han de valorar des de la seva perspectiva de defensa.

Hi ha un discurs, una línia argumental, que consisteix a parlar de violència genèricament. Quan intentes fer aterrar aquests testimonis als fets és quan apareix la realitat. Aleshores alguns es mantenen fidels a aquest discurs més genèric i d’altres es relaxen i surt la veritat. Que la gent feia cadenes amb els braços, que s’asseia a terra, és una cosa que no té res a veure amb l’agressivitat.

Quan es van veure aquelles imatges de les càrregues arreu del món, el Consell d’Europa va manar a l’Estat espanyol que es fes una investigació. No s’ha fet. També s’ha de recordar que es va desatendre la resolució de les Nacions Unides en què es reclamava la tutela dels drets de Jordi Sànchez en la seva condició de diputat. Tampoc s’ha fet.

En principi no perquè es tracta d’informes que provenen d’organitzacions pels drets humans, del Consell d’Europa, com dèiem, o dels relators de les Nacions Unides, que no tenen caràcter vinculant més enllà de la vinculació moral que cada estat tingui.

Aparentment una declaració com aquesta ens pot donar més tranquil·litat, als advocats, però personalment a mi el que em dona és més responsabilitat. Quan tens un client que posa els drets de la col·lectivitat davant els seus drets individuals el que provoca és que t’esforcis més. No només per Jordi Cuixart, insisteixo, sinó també per la ciutadania, perquè sempre hem dit que aquest procediment pot marcar un abans i un després per al dret a la protesta. Pot sortir molt mal parada, la societat. Aquesta és la nostra responsabilitat.

A aquest testimoni, se’l va veure molt nerviós. Quan la fiscalia interroga imposa un relat i des del principi estem veient que, si entres en aquest relat, la sensació que dones és que l’estàs assumint. Potser aquest és un dels problemes de l’interrogatori que vam veure dijous. Però aquesta mateixa persona va testificar en la fase d’instrucció i el contingut no difereix gaire. Demà li farem les mateixes preguntes que teníem preparades.