El ‘sultà’ topa amb les urnes

Amb la pèrdua d’Ankara i d’Istanbul en les eleccions municipals de diumenge passat, Recep Tayyip Erdogan ha encaixat la pitjor derrota en els seus 16 anys al poder, primer com a primer ministre i, des de l’agost del 2014, com a president de la república. Tot i guanyar amb el 51% dels vots el còmput global dels comicis, el governamental Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP, islamista moderat) no va poder retenir les dues principals ciutats del país, els seus bastions inexpugnables des de fa 25 anys, que cauen en mans del partit opositor CHP (socialdemòcrata). L’AKP ha impugnat els resultats i ha forçat un recompte en aquestes dues places electorals.

Els observadors coincideixen a assenyalar una derrota personal d’Erdogan després que el mateix president hagués convertit les municipals en un referèndum sobre la seva gestió i s’hagués implicat activament en la campanya. Va ser ell qui havia advertit que “guanyar Istanbul equival a guanyar Turquia”. Erdogan sap de què parla, ja que és en aquesta metròpoli de 15 milions d’habitants i motor econòmic de Turquia –i també a Ankara, la capital– on el 1994 l’islamisme polític va llançar el seu assalt al poder. L’AKP, fundat el 2001 a partir d’una escissió del Partit del Benestar, va guanyar les eleccions generals turques del 2002 i, l’any següent, Erdogan es va convertir en primer ministre. Des de llavors, s’ha estès pel país una islamització que “xoca amb les velles elits republicanes i les noves classes mitjanes obertes al món”, explica Le Monde. “Quant a Erdogan, que es presentava inicialment com a liberal i proeuropeu, s’ha tornat cada cop més nacionalista i autoritari i s’ha distanciat de les parts més dinàmiques del país”.

I és que el malestar social explica bona part del gir electoral. “La crisi econòmica es considera la principal causa de la humiliació d’Erdogan. Per primera vegada des del 2009, la recessió colpeja de ple les famílies, no només les urbanes d’Ankara i d’Istanbul, sinó també les de l’Anatòlia, regió rural que ha viscut un gran desenvolupament durant els anys de govern islamista conservador”, escriu Bernardo Valli, a La Repubblica. L’atur es dispara, la lira es continua devaluant i la inflació ha escalat al 20% en els darrers mesos. El govern insisteix en un creixement imminent, però l’FMI vaticina una contracció més profunda durant el 2019. A l’inestable quadre econòmic, cal afegir-hi la repressió política interna, com ara les purgues arran del fallit cop d’estat del 2016, la persecució de la minoria kurda i el silenciament de les veus crítiques. Caldrà veure ara si la derrota d’Erdogan en les municipals, el primer revés en una cadena de victòries electorals, marca un punt d’inflexió a Turquia. Si, amb la pèrdua d’Istanbul i Ankara, comença el declivi d’un sultà que governa el país amb mà de ferro i que ambiciona un paper protagonista en l’escena internacional.