28-A: les generals més catalanes

El ple­bis­cit espa­nyol

De la com­po­sició del nou Congrés dependrà en bona part el futur a mitjà ter­mini tant dels repre­sa­li­ats com del procés, i per això el 28-A sor­geix com un ple­bis­cit al con­junt de l’Estat sobre si con­ti­nua, cor­re­gida i aug­men­tada, la via repres­siva ini­ci­ada per Rajoy i de mà de ferro que pro­me­ten el PP, Cs i Vox –que anun­cien un nou 155 i grans poti­ne­ja­des a l’escola, els Mos­sos o TV3– o bé té algun recor­re­gut la via de dis­tensió amb el govern català que, tímida­ment, va obrir el PSOE abans de con­vo­car elec­ci­ons en con­si­de­rar que no podia ni accep­tar la figura d’un rela­tor per a les con­ver­ses.

El futur imme­diat, això sí, no dependrà només de qui gua­nyi les elec­ci­ons –totes les enques­tes asse­nya­len Sánchez– sinó també de qui­nes ali­an­ces es puguin esta­blir després, i sobre­tot del pes que els inde­pen­den­tis­tes puguin tenir. Per això tots s’han rei­vin­di­cat per neu­tra­lit­zar el perill de la ultra­dreta, però també per evi­tar que els poders econòmics i l’ala con­ser­va­dora del PSOE ins­tin a un pacte amb Cs que allu­nya­ria qual­se­vol pos­si­ble sor­tida dia­lo­gada. El clam avui molt majo­ri­tari a Cata­lu­nya pel final de la repressió i l’auto­de­ter­mi­nació serà la prin­ci­pal con­dició que els par­tits sobi­ra­nis­tes posa­ran sobre la taula, si bé dis­cre­pen entre ells sobre l’estratègia si el PSOE se’n desentén. A pri­ori, com més fort sigui el sobi­ra­nisme, més capa­ci­tat de pressió tindrà per impul­sar una nego­ci­ació real sense con­di­ci­ons que no hau­ria de tenir altre final que un referèndum. I aquí tots es recla­men, amb els seus mati­sos, com el vot útil.

Sovint vili­pen­di­ada a les xar­xes, però dis­pa­rada a les enques­tes, ERC posarà a prova a les urnes –després que el 21-D encara la pro­nunciés amb la boca petita– l’estratègia de bus­car ampliar majo­ries con­tra la repressió, fugint del curt­ter­mi­nisme, apar­cant per ara la uni­la­te­ra­li­tat i resis­tint-se a par­lar de “línies ver­me­lles”. Una teo­ria que du a la pràctica amb l’aliança amb Sobi­ra­nis­tes, una escissió dels comuns, i amb els números 1 d’Oriol Jun­que­ras al Congrés i Raül Romeva al Senat. Sense con­tra­dir les tesis d’ERC, JxCat, que ha optat també per posar al cap­da­vant els seus pre­sos polítics Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull i ha pres­cin­dit del sec­tor mode­rat del PDe­CAT, se n’ha vol­gut des­mar­car dei­xant clar que sí que posa línies ver­me­lles i que no dub­tarà a blo­que­jar el Congrés si no s’accep­ten. “Línies ver­me­lles” que de fet són les que ERC qua­li­fica de “con­di­ci­ons” de què exi­geix par­lar: l’alli­be­ra­ment dels pre­sos, la fi de la repressió i l’inici d’un diàleg, obert fins i tot a un canvi en la lega­li­tat, per enca­bir les aspi­ra­ci­ons d’un referèndum en què Cata­lu­nya es pugui pro­nun­ciar. Tot i que a les enques­tes sur­ten a la baixa, també els comuns, i més amb un per­fil com Jaume Asens, poden fer-se seves aques­tes con­di­ci­ons, i per això s’han rei­vin­di­cat també com a “vot útil”, donant per fet que seran el soci pre­fe­rit de Sánchez, abans que Laura Borràs o Gabriel Rufián.

És clar que el vot útil el reclama fins i tot el PSC per bar­rar el pas a la ultra­dreta, fet que pot fer dub­tar fins i tot part del sobi­ra­nisme i els pot aju­dar en la dis­puta per la victòria al país. Lide­rats per la minis­tra Merit­xell Batet, això sí, han dei­xat molt clar que no cedi­ran en res que s’assem­bli a l’auto­de­ter­mi­nació, si bé cal veure si es des­mar­ca­ran en algun punt de la línia ofi­cial del PSOE en els grans con­sen­sos de país, com ha sug­ge­rit en alguna decla­ració el seu líder Miquel Iceta, pot­ser per donar pei­xet al poten­cial votant sobi­ra­nista.

De les dre­tes, Cs és qui aguanta millor a les enques­tes, però a costa de renun­ciar a la seva líder al Par­la­ment per ser can­di­data al Congrés, Inés Arri­ma­das. El PP, en canvi, ha optat per una autèntica para­cai­gu­dista, la noble cas­te­llana Caye­tana Álva­rez de Toledo, a qui les enques­tes augu­ren una cai­guda en picat. La incògnita, així, serà veure si el fei­xisme de Vox obté repre­sen­tació al país. El CEO no n’hi vati­cina, i el CIS, tres escons, però tot­hom sap a qui sol anar el vot ocult.