“Confiem en la solidaritat dels pobles, no confiem en els governs”

El dossier Cèsar és un recull de fotografies d’un antic policia del règim d’Al-Assad a qui havien encarregat fotografiar les persones assassinades en dos dels centres de detenció de tot el país i dos hospitals militars. Va fer 55.000 fotos d’11.000 persones durant dos anys. Després va fugir amb tot aquest material a Anglaterra, on es va fer una anàlisi exhaustiva que va demostrar que les fotos eren correctes, cosa que les va convertir en una de les proves més importants de les atrocitats del règim. A Alemanya hi havia un grup d’advocats que havien presentat querella contra Al-Assad per crims contra la humanitat. Allà vaig conèixer altres famílies que havien reconegut els seus familiars morts a través de la sèrie de fotografies de Cèsar i vam decidir crear una associació en col·laboració amb el Centre Sirià per la Llibertat d’Expressió el 2018.

Aconseguir jutjar els responsables de tots aquests assassinats, que en només dos centres i durant dos anys pugen a 11.000 persones. A Síria hi ha 27 centres de detenció que fa molts anys que funcionen i en aquests moments hi ha uns 250.000 detinguts. Al darrere de cada persona detinguda o desapareguda hi ha una família. Imagineu-vos el nivell de sofriment que hi ha a Síria. L’objectiu és jutjar a tots els responsables, des del president fins al darrer carceller.

És així, però un element criminal no pot presentar-se com a factor estabilitzador. És evident que el poble sirià tot sol no pot fer res, però tampoc es pot sentir representat per una estructura criminal com la que està governant. El nostre objectiu és fer-nos sentir i despertar la solidaritat. Confiem en la solidaritat dels pobles, no confiem en els governs.

Si hi ha alguna sortida, és a llarg termini. A Síria es massacra tot el que no sigui afí al règim.

El meu fill era dentista i feia un màster a la universitat de Damasc, on va ser detingut. Tretze persones el van apallissar fins a fer-li perdre la consciència. Després el van traslladar al centre de detenció 215. Es va passar tot el temps a la cel·la inconscient i amb una hemorràgia interna. Els companys van cridar els vigilants del centre de detenció. Necessitava hospitalització. Els guardes del centre els van contestar que quan es morís que els avisessin. El cos li va quedar blau i després de cinc dies va morir. Quan hi va anar el metge va ser per certificar la defunció. Els familiars l’esperàvem, però després de tres mesos una persona que havia estat detinguda al mateix centre ens va dir que Hamal era mort. Després del procés de dol, una altra persona que sortia del mateix centre ens va dir que encara era viu. Vaig iniciar un procés de recerca per saber si era viu o mort, un procés que va durar un any i cinc mesos. Durant tot aquest temps vaig trucar a totes les portes, especialment a les del Ministeri de la Reconciliació, i l’única cosa que en vaig treure van ser mals tractes i humiliacions. Vaig obtenir un certificat de mort que indicava que el fill havia mort cinc dies després de la detenció a causa d’una crisi cardíaca. Em van donar el certificat, però res de les seves coses ni el seu cos. No tenia l’evidència absoluta de la seva mort i d’alguna manera continuava cercant el fill. Un document oficial del jutjat militar deia que el meu fill, “el número 308”, havia mort en un centre de detenció. Em van amenaçar i em van confiscar el pis, cosa que ens va obligar a fugir al Líban, on vaig contactar amb Human Rights Watch i la Creu Roja per intentar saber on havien dut Hamal. Va ser en aquest moment que es va fer públic el dossier Cèsar. Vaig intentar moltes vegades cercar la foto del meu fill en tot aquest material, però no me’n sortia, fins que va venir un amic i la va trobar.

Si en tan sols dos centres i durant dos anys hi va haver 11.000 morts, imagini’s quants n’hi ha hagut en 27 al llarg de gairebé una dècada. Hem col·laborat amb Human Rights Watch per elaborar un informe anomenat When dead talk (“Quan els morts parlen”), que es pot trobar a la xarxa, en què es denuncien les atrocitats del règim amb el suport de les fotografies de Cèsar. És un granet de sorra més. Estem col·laborant amb altres organitzacions, com ara el Comitè Internacional de les Persones Desaparegudes i l’MMM, que treballa sobre fosses comunes. No ens permeten entrar a Síria però estem recollint ADN per poder, en un futur, establir els lligams familiars.