“L’enemic a batre de l’Estat és el president Puigdemont”

La decisió dels tri­bu­nals espa­nyols ha per­ju­di­cat logísti­ca­ment la can­di­da­tura euro­pea però ha evi­den­ciat el que ja sabíem, que és que l’ene­mic públic número u de l’Estat, l’ene­mic a batre, és el pre­si­dent Puig­de­mont, i això, suposo, des­per­tarà un sen­ti­ment de suport cap a ell; en defi­ni­tiva, l’espe­rit de l’1 d’Octu­bre. Quant a la sessió del judici, és abso­lu­ta­ment irre­lle­vant que el cap de la Brimo con­si­derés que Jordi Sànchez fos, pri­mer, pre­po­tent i després, més col·labo­ra­tiu. Perquè els estan acu­sant per un delicte de rebel·lió que és un aixe­ca­ment públic i vio­lent. En canvi,em sem­bla relle­vant l’acti­tud de Marc­hena. Fa algu­nes set­ma­nes ja vaig pro­nos­ti­car que con­forme anés avançant el judici veuríem un Marc­hena amb més mala cara. I efec­ti­va­ment és el que està pas­sant. Pren deci­si­ons par­ci­als i auto­ritàries, com la de no dei­xar veure vídeos, que ha impe­dit de con­fron­tar el relat dels tes­ti­mo­nis amb la rea­li­tat dels fets, i limita cada cop més i amb una gran diferència de tracte les inter­ven­ci­ons dels advo­cats de la defensa res­pecte de l’acu­sació. Va arri­bar al seu zenit, fent gala d’un auto­ri­ta­risme impropi d’un magis­trat, dient a la lle­trada Marina Roig si s’equi­vo­cava o no amb la seva estratègia de defensa. Així, trobo a fal­tar una reacció dels col·legis d’advo­cats, que hau­rien d’haver sor­tit en tromba a defen­sar el dret a la defensa, que està vul­ne­rant clara­ment el pre­si­dent de la sala. Tot això és una per­for­mance.La sentència, tot indica, que ja està deci­dida pel tri­bu­nal, i per tant tot el que diguin els tes­ti­mo­nis és bas­tant irre­lle­vant.