L’home que tenia l’Estat al cap
Mor als 67 anys Pérez Rubalcaba, fil del felipisme al present, que va fer de tot menys de president
Va ser clau en la Logse, la fi d’ETA i l’abdicació de Joan Carles I
La política li diu adeu a la capella ardent del Congrés
No va arribar a president del govern espanyol, però va tenir l’Estat al cap. Va ser el secretari general del PSOE només els dos anys que van del febrer del 2012 al juliol del 2014, però va ser el fil irrompible que va de Felipe González a José Luis Rodríguez Zapatero, i llega el seu testimoni –a desgana– a Pedro Sánchez.
Alfredo Pérez Rubalcaba (Solares, 1951) va morir ahir als 67 anys a l’hospital Puerta de Hierro de Majadahonda (Madrid) com a conseqüència d’un infart cerebral (ictus). Amb un full de serveis que inclou des de la Logse fins a la fi d’ETA i a l’abdicació de Joan Carles I, i amb el currículum d’haver estat ministre de gairebé tot, Rubalcaba va començar a rebre ahir un emotiu comiat de tota la classe política en una capella ardent que va ser instal·lada al Congrés i que es mantindrà oberta fins avui a la tarda.
Es tracta d’un tribut que han tingut els presidents Adolfo Suárez i Lepoldo Calvo-Sotelo, el pare constitucional Gabriel Cisneros, i Manuel Marín com a president del Congrés, i que la presidenta de la cambra, Ana Pastor, va justificar pel rang d’exvicepresident que va tenir el finat. Fill d’un aviador revoltat en la guerra civil i net d’un republicà, Rubalcaba va ingressar al PSOE el 1974. La seva genètica prodigiosa de velocista es va contradir amb una vida política de corredor de fons. El 1975, defensant en el campionat universitari la secció d’atletisme del Celta de Vigo, protagonitzava la proesa de córrer els 100 metres en 10,90 segons (el rècord mundial, d’Usain Bolt, és de 9,58, i el rècord espanyol de Bruno Hortelano és de 10,06). En política, però, l’esprintador explosiu era un fondista cerebral, i així ho acredita el full de serveis: ministre d’Educació i Ciència (1992/1993), de Presidència, i portaveu (1993-1996) amb Felipe González; i, després, titular de l’Interior (2006-2011) i vicepresident i portaveu (de l’octubre del 2010 al juliol del 2011) amb Rodríguez Zapatero.
Duel amb Chacón el 2012
En l’agonia de l’etapa de Rodríguez Zapatero, Rubalcaba –casat amb Pilar Goya– va assumir el timó d’una nau socialista a la deriva i va ser el candidat que el novembre del 2011 es va estimbar contra la victòria de Mariano Rajoy. “Un rival admirable”, el lloava ahir Rajoy com a comiat.
Només un any després, el febrer del 2012, el PSOE es va obrir en canal en el 38è congrés de Sevilla pel duel entre Rubalcaba i Carme Chacón. “Ha sigut una disputa elegant... Bé, és cert que ella ha dit 58 vegades que jo soc el passat i jo he dit 60 vegades que jo tinc més experiència”, admetia Rubalcaba mateix. Quan a Sevilla va saltar la sorpresa i les telefonades de matinada van fer que el veterà cantàbric guanyés la jove catalana per 22 vots (487 per 465 de Chacón), la delegada d’El Punt Avui Montse Oliva, gran coneixedora de la figura de Rubalcaba, va condensar la paradoxa del moment del renascut gat vell en un titular ple d’ironia: Rubalcaba, la revelació. “La racionalitat per damunt de l’emotivitat. La transició tranquil·la per damunt de la rebel·lió. L’experiència per damunt de la joventut”, escrivia Montse Oliva en la seva crònica.
Un Fouché a l’espanyola
La seva victòria a la cita de Sevilla va ser una prova més que la vida política del cervell cantàbric tenia l’aurèola d’un Joseph Fouché a l’espanyola. Si el ministre totpoderós francès va ser capaç d’arrencar a Napoleó el títol de duc d’Otranto i alhora contribuir a fer-lo caure, amb la mateixa ductilitat Rubalcaba entrava al convuls 35è congrés del PSOE del juliol del 2000 votant José Bono i en sortia erigit en ariet en l’executiva del rival Zapatero, que guanyaria per nou vots. “Sap que només quan els apassionats s’hagin aniquilat mútuament arriba l’hora dels pacients i dels astuts. Fouché mai es decidirà del tot fins que la batalla estigui decidida”, escriu l’austríac Stefan Zweig a Fouché (Acantilado) en un retrat aplicable a l’astut polític desaparegut ahir. I ser un Fouché sempre obert a la reinvenció li va ser molt útil, perquè errava sempre en les seves apostes: va donar suport a Joaquín Almunia en les primàries dels noranta i Josep Borrell va ser-ne el guanyador, va fer costat a Bono davant el triomfador Zapatero, va fer costat a Susana Díaz i va emergir Sánchez.
14-M i rol de conspirador
Com si fos l’epítet obligat en tota llarga trajectòria, a Rubalcaba l’acompanyava una aurèola de conspirador a l’ombra, una fama que va néixer ja en l’època dels GAL i que va ser denunciada pel PP arran dels atemptats gihadistes de l’11 de març a Atocha que el govern de José María Aznar va atribuir a ETA. “Els espanyols es mereixen un govern que no els menteixi, que els digui sempre la veritat”, és una de les frases més recordades de Rubalcaba perquè va ser dita el 13 de març del 2004 en una insòlita roda de premsa en plena jornada de reflexió.
Silenci i pas a Felip VI
El patrimoni de gelós guardià de veritats oficials inclou, però, serveis com ara cuinar l’abdicació de Joan Carles I en la més absoluta discreció. En un 2014 en què va eclosionar Podem i el clam del 15-M, Rubalcaba va ser un dic de contenció perquè el PSOE oblidés el republicanisme dels seus estatuts i obeís l’operació d’estat de canviar Joan Carles I per Felip VI en temps rècord i sense cap referèndum. I després va plegar i va tornar al seu món acadèmic de sempre: la química. Els reis van agrair el servei assistint al Congrés ahir en un últim comiat. “El recordarem i li agrairem sempre la seva permanent i profunda visió institucional”, reconeixia la Casa del Rei. “Home d’estat i socialista compromès. Una vida sencera dedicada a servir el seu país. La fi d’ETA i grans avenços socials porten la seva firma”, el lloava Sánchez.
