EL RADAR
Boris entra en escena
En l’estrena de la nova temporada del Brexit, ja tenim Boris Johnson instal·lat al número 10 de Downing Street amb l’ambiciosa promesa de treure el Regne Unit de la Unió Europea (UE) el pròxim 31 d’octubre –l’última data límit fixada per Brussel·les– amb acord o sense. El nou primer ministre britànic, que s’ha dissenyat un equip a mida amb una extensa purga de càrrecs europeistes, té un triple pla: l’A consisteix a renegociar amb la UE l’acord de retirada per eliminar-ne el controvertit Irish backstop, el mecanisme ideat per evitar que, amb el Brexit, es restableixi una frontera entre Irlanda del Nord i la República d’Irlanda que posi en risc la pau instaurada el 1998 després de tres dècades de violència sectària.
Johnson i els brexiters més durs rebutgen el backstop –implica que tot el Regne Unit continua dins la unió duanera amb la UE fins que no es trobi la fórmula per evitar la frontera física– perquè hi veuen una trampa per mantenir el país encadenat a la UE de forma indefinida. El problema, però, és que Brussel·les ja ha dit i repetit que no pensa tocar una coma del document signat amb Theresa May, que considera l’únic vàlid i possible, tot i que va ser rebutjat fins a tres vegades pel Parlament britànic. Si Johnson no convenç la UE perquè modifiqui l’acord de retirada, trauria del calaix el pla B: la sortida per les braves, una opció que toparia amb l’oposició frontal del Parlament. Sense l’aval de la cambra, Johnson es veuria abocat a convocar eleccions anticipades per trencar el bloqueig i legitimar la sortida sense acord. De fet, tot sembla indicar que ja s’hi està preparant, des del moment que va nomenar com a conseller Dominic Cummings, el cervell de la campanya del leave en el referèndum del 2016, i que va activar el mode míting en la seva primera intervenció al Parlament, amb picades d’ullet a les classes mitjanes.
Si, finalment, s’anés a les urnes, possiblement a la tardor, el Partit Conservador defensaria el Brexit dur, potser amb coalició amb els ultranacionalistes de Nigel Farage. Això no espanta els anti-Brexit, al contrari. “Paradoxalment, el fet de tenir un brexiter dur a Downing Street fa més probable que, finalment, no tinguem Brexit”, opina Hugo Dixon, número dos de la campanya People’s Vote, que demana un referèndum sobre l’acord final de retirada. Dixon, que veu inevitables els comicis, basa el seu optimisme en els darrers sondejos, que apunten a una remuntada dels partidaris de la permanència a la UE. El combat, però, es preveu aferrissat, perquè, mentre la dreta faria pinya al voltant del Brexit dur, l’oposició navega entre la defensa inequívoca del remain a càrrec dels democrataliberals –en ascens en les enquestes– i l’ambigüitat dels laboristes, incapaços de parlar amb una sola veu. El panorama que ve és extremadament complicat per a tothom.