Antoni Segura
CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA
Més enllà de l’enrenou
Les posicions d’ERC i de JxCat en la primera tanda del debat d’investidura de Pedro Sánchez i un tuit del diputat Jaume Alonso-Cuevillas, en què afirmava que col·laborar en la investidura del candidat socialista constituïa un important error estratègic des de la perspectiva internacional, van aixecar tota mena de reaccions a la xarxa. En el punt de mira, Gabriel Rufián, que havia dit que, en cas de pacte del PSOE i Unides Podem (UP), ERC no bloquejaria la investidura, és a dir, que ERC optava per fer política. L’enrenou fou considerable. Molt menys del que es va produir quan JxCat va pactar amb el PSC la presidència de la Diputació de Barcelona per a l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, que l’1-O va tenir un comportament més que digne quan, tot i no estar d’acord amb el referèndum, es va encarar als policies nacionals recriminant-los que atonyinessin els seus veïns. Aquest pacte també era fer política i ningú el va considerar “un important error estratègic des de la perspectiva internacional”. Potser fora bo aprofitar el parèntesi estival per reflexionar una mica.
Sens dubte, davant la possibilitat de secessió de Catalunya, la capacitat de resposta de l’Estat espanyol ha estat més contundent i molt més forta del que ingènuament alguns –molts– varen pensar i, en canvi, l’esperat suport europeu a nivell d’estats i d’institucions no s’ha produït o ho ha fet feblement. Sí, hi ha hagut una forta solidaritat internacional no institucional i mediàtica que ha denunciat la brutal actuació de les forces de seguretat espanyoles l’1-O i s’ha pronunciat a favor de l’alliberament d’uns presos polítics injustament empresonats. Encara més, hi ha un cert consens internacional en la necessitat de trobar un mecanisme legal que permeti als ciutadans de Catalunya decidir en llibertat el seu futur polític com reclamen, elecció rere elecció, entorn de la meitat dels votants i un 70-80% dels ciutadans segons les enquestes. I això és així fins i tot des de posicions que no simpatitzen amb la independència de Catalunya. En conseqüència, caldria començar a prioritzar els objectius polítics de cara a la tardor, quan es produirà la sentència del Tribunal Suprem. I no cal dir que, en aquest context, el que resulta prioritari és aconseguir la llibertat dels presos polítics.
Des del primer moment, la veritable batalla és per la conquesta plena dels valors democràtics tenint present que la independència –o no, això ho decidiran els ciutadans quan es puguin expressar lliurement– serà una conseqüència de l’exercici d’aquests drets. Plantejar-ho a l’inrevés és com posar el carro davant dels bous. En aquest camí es poden trobar aliats fora de Catalunya (a Euskadi per descomptat però també a la resta de l’Estat) de persones, col·lectius i organitzacions polítiques que veuen amb preocupació la deriva d’un règim polític que avantposa la llei als valors democràtics, la qual cosa, com va denunciar Hannah Arendt, és l’avantcambra del totalitarisme.
Cal, per tant, començar a explicar –a construir en l’imaginari col·lectiu– per què val la pena ser republicà i a quina república s’aspira, ja que de repúbliques al món n’hi ha de moltes menes, des de la República Popular Democràtica de Corea o la República Bolivariana de Veneçuela a la República Federal d’Alemanya o els Estats Units d’Amèrica, posem per cas. Cal definir la identitat del projecte que volem esdevenir sobre la base dels valors democràtics, les llibertats individuals i col·lectives, i una solidaritat i un sentit de la justícia que transcendeix fronteres. Només així s’assolirà la massa crítica que fins ara ha mancat. Menys enrenou, doncs, i més política.