Guillem López i Casasnovas
PROFESSOR A LA UNIVERSITAT POMPEU FABRA
Els problemes de la sanitat catalana
En un recent treball per al Cercle de Salut de Catalunya hem pogut analitzar la situació actual del sistema sanitari català en la perspectiva del que fou ja fa quasi vint anys un primer estudi sobre la qüestió: La sanitat catalana. Finançament i despesa en el marc de les societats desenvolupades (Fulls Econòmics 16, 2001). Sorprèn i no sorprèn que després de prop de dues dècades la diagnosi continua essent molt semblant: tan estancada com els problemes del finançament autonòmic de les nostres institucions. Certament això fa que el tema per a molts resulti pesat, però a la vegada és un recordatori per als qui volen separar inútilment la reivindicació sobiranista de la millora del finançament de Catalunya amb la del benestar dels catalans. Certament no és el de l’infrafinançament l’únic problema de la sanitat catalana, però sí el seu pivot, la mare de tots ells que en dificulta la solució.
Des d’una òptica comparada, és remarcable la insuficiència en els nivells de recursos públics que dedica Catalunya a la seva sanitat; especialment, tenint en compte dos factors clau en l’empenta que lidera la seva demanda, com són el nivell de PIB per càpita, com aproximació al desenvolupament econòmic, i l’envelliment poblacional, donada la incidència de la demografia sobre la despesa. El resultat mostra un infrafinançament de quasi el 40% a la llum del que s’observa a la majoria de països del nostre entorn que tenen la capacitat de sufragar la despesa social a partir dels seus propis recursos.
Una segona possibilitat de còmput prové de considerar quant gastava cada país en particular quan tenia, ajustada per capacitat adquisitiva, la renda per càpita que avui té Catalunya. El diferencial era de 2.36 punts del PIB respecte del Regne Unit; 3.95 de Suècia; 3.17 dels Països Baixos; 1.22 d’Itàlia; 3.36 de Dinamarca i de 2.32 d’Àustria.
Davant d’aquesta situació, hem de concloure que els bons resultats del nostre sistema en matèria de salut els hem de remetre potser a la vàlua dels professionals sanitaris, principal factor entre d’altres –l’estil de vida–, més que no als marges financers discrecionals en què es mou la política sanitària de la Generalitat de Catalunya, tot i que els seus comptes ho permetrien si sortís del mal finançament autonòmic actual.
Tot i això, en molts apartats Catalunya ha sigut capdavantera en innovació, amb registres esplèndids tant en l’excel·lència de la recerca clínica com en el dia a dia del dispositiu assistencial. Però avui, als problemes del moment (propis de les finances públiques i generals dels reptes tecnològics), s’hi conjuga una governança i gestió del sistema sanitari menys consensuada que en el passat. Aquesta té avui un fort biaix polític i sindical que en el millor dels casos porta a la inacció, i en el pitjor escenari, a la regressió del sistema al crit d’una suposada identificació de qualsevol avenç de les reformes amb l’estigma de la privatització.
Reconegut això, han sigut errors del passat no creure prou en la separació efectiva de la regulació/ provisió/ finançament i la producció dels serveis: des de les intervencions administratives, les tendències a homologar els convenis sindicals i del control financer d’un suposat seguiment del diner públic han sigut abusives. També ho ha sigut el manteniment de gestors que tot i semblar que donaven estabilitat al sistema l’han acabat anquilosant des de la comoditat del no prendre mal, amb equips de treball cada cop més envellits. Han sigut èxits relatius la coordinació territorial de certs serveis des d’uns pocs codis de malalties: tothom fa, però no fent tothom el mateix. També l’experimentació, tot i que a mitges, de les entitats bàsiques associatives, vist el fre de la seva extensió respecte d’equips vells que s’hagueren pogut reagrupar sobre el territori, o a través de la seva implementació interna a determinats serveis hospitalaris. No ha sigut culpa, tot i que ho ha patit el sector de manera manifesta, el ball regulador i comptable forçat pel sistema europeu de comptes, i l’eliminació tàcita de l’esperit consorcial a través d’una llei estatal que retrotreia la participació als òrgans administratius. I hem de considerar un èxit a lluir arreu la consolidació de la nostra Agència de Qualitat del Sistema Sanitari i la posada a disposició d’una extensa informació econòmica i assistencial, que ha permès una recerca notable en serveis sanitaris amb projecció internacional.