La foguera dels errors
Barcelona torna a ser avui la Rosa de Foc, tal com se la va conèixer a partir de la Setmana Tràgica de 1909 de tan amarga memòria. Una suma dels errors ens ha portat a l’escenari actual, més propi del segle XIX (el dels “aldarulls obrers” i el luddisme) o a l’escenografia tràgica dels anys trenta del passat segle, pèssimes memòries que coincideixen sovint amb pèssims lideratges polítics. Però si la història és reiterativa i tossuda, els homes que l’encarnen són encara més tossuts. Avui som on som perquè no es va voler atendre la història, ni els seus moviments cíclics, ni les seves lliçons. Els protagonistes són els mateixos, reeditats: pèssims polítics, manipulació de les masses, perversió de les idees, abús del llenguatge i dels tòpics, imperi dels mediocres, pèrdua de valors i relativisme moral i una desaparició d’elits socials que condueixin el poble des de la raó, en lloc de fer-ho des de la utopia. Què ha quedat del seny dels catalans? Un ingent buit implementat per la més escandalosa manipulació coneguda després de Goebbels.
Aquest és un article per escriure amb llàgrimes als ulls. Des que José M. Aznar el 2000 va cometre l’immens error d’apropiar-se per a si mateix de la majoria absoluta, tot ha derivat en despropòsits. Perduda la perspectiva d’assenyat governant, es va precipitar en una borratxera d’errors a partir del divorci de Jordi Pujol. El seu més que lamentable successor, Rajoy, remataria l’antologia de despropòsits i desenteses amb Catalunya, de la qual avui som víctimes. La seva incúria, la seva ociosa manera de desgovernar i la pèssima interpretació dels fets a Catalunya de la incompetent Soraya Sáenz de Santamaría van destrossar l’escenari. Mai van encertar a interpretar la simptomatologia dels fets. Mai van voler escoltar els consells de persones expertes i assenyades. Mai van fer cas de certs informes que van estar a les mans. Avui vivim les conseqüències d’aquest gran error: Catalunya no és el que ells volien que fos. És que desconeixien l’emergència infal·lible de l’independentisme català al llarg dels últims tres segles? D’aquesta ignorància se segueix el monumental error que ara encén les nits de Barcelona.
L’Estatut de 2006 era probablement un “mal necessari”: ni ZP, ni Rajoy, ni la demencial recaptació de firmes en taules de carrer dels insensats Arenas i Rajoy eren un remei. Per contra va encendre l’actual foguera. Un insult innecessari. A partir de llavors tot ha estat un immens despropòsit, com el pedrot del mite de Sísif. Si l’un és dolent, l’altre encara ho és més. Aquí i allà, en aquest Madrid que només persegueix engolir la riquesa i el poder de tots els espanyols. Ni Artur Mas, ni Montilla, ni els tripartits van saber esquivar el problema des de la desmesura dels abellots i els utòpics. La resta, l’ha consumat la incompetència de Puigdemont i de Torra, animats per la febre de la inflamació nacionalista.
Tan difícil era entendre el greuge comparatiu del tracte privilegiat als bascos i navarresos? Tan impossible resultava apreciar que, a la vaca catalana, no se la podia extenuar a impostos i inspeccions fiscals? Tant costa admetre que Andalusia gaudeix de privilegis, com aquest PER tan injust com discriminatori? Tan impossible resulta d’entendre aquest esperit de nació que Catalunya porta en el seu ADN? Tan necis són els polítics castellans (com deia Tarradellas) per no apreciar la fatiga de l’insolidari tracte amb Catalunya?
Arribats a aquest punt, el futur se’ns presenta tèrbol, pedregós i inútil si el Madrid del poder absolut no fa un acte de contrició que el porti a preguntar-se què s’ha fet malament fins ara. Si no reconsideren els mals i les seves causes, l’actual crisi es traslladarà, sens dubte, a l’Estat; i, aleshores, serà “el plor i cruixir de dents” de l’usual infern espanyol per tots conegut. Tornarem a 1932? Tarradellas insistia: “Mai més els fets d’octubre!” I en això estem.
Futur negre, si Madrid no aclareix les seves lamentables incògnites, ni Catalunya tanca la seva “rauxa” i posa el cervell a funcionar. L’emoció i la passió obnubilen la percepció dels problemes i agreugen la convivència. Més que mai caldrà tallar aquest procés i seure a la taula de la negociació, ja que a la vista està la niciesa rajoniana de rentar-se les mans com Pilat i carregar el mussol a la justícia, que mai va haver d’intervenir en una situació com aquesta. Catalunya no és Euskadi, ni Eslovàquia, ni l’ex-Iugoslàvia, ni Kosova. Catalunya podria ser l’Ulster, si els immensos errors actuals no es corregeixen a temps: dues societats malconvivint i enfrontades. Hi haurà un Divendres Sant com a Irlanda del Nord? Els obtusos optaran per l’estacada balcànica? Ni Madrid –i tot el que això significa– pot emular Erdogan ni els catalans som kurds, encara que ens assemblem. Vam ser una nació (Corona d’Aragó) i, això, Castella no sembla reconèixer-ho. Tarradellas tenia la raó.
