La mare de totes les mobilitzacions

Les papereres del passeig de Gràcia eren ahir a les cinc de la tarda veritables piràmides de brossa de tot tipus que els milers de persones que s’hi van aplegar hi anaven deixant de manera cívica i ordenada per no omplir el terra de deixalles. La imatge de la disciplina en l’eliminació de tota mena d’envasos permet explicar fins a quin punt el principal manifestòdrom de la ciutat i, per extensió, el moviment independentista català van recuperar ahir la via del civisme i l’ordre que sempre ha caracteritzat el moviment sobiranista i que en els últims dies s’havia posat en dubte arran dels aldarulls i els incidents que han tingut el passeig de Gràcia com un dels escenaris principals, amb càrregues policials, incendis i destrosses del mobiliari urbà.

El civisme, l’esperit festiu i milers i milers de persones, més de mig milió, segons el recompte que en va fer la Guàrdia Urbana de Barcelona, van omplir l’acte central de la jornada de lluita convocada per diversos sindicats. Per com havia transcorregut la jornada a Barcelona, l’acte de la tarda va ser una mobilització més, ja que durant tot el dia hi va haver concentracions en diversos punts de la ciutat i, a partir del migdia, l’arribada de les diverses columnes de les marxes per la llibertat i els caminants avançant per diversos carrers van convertir la ciutat en una gran manifestació en si mateixa, com no s’havia vist mai.

De fet, el gran acte central de la tarda es va convertir en la mare de totes les manifestacions que durant la resta del dia havien anat desfilant per la ciutat. I com un riu cabalós que guanya volum a mesura que els afluents hi aboquen les aigües, la concentració del passeig de Gràcia va anar creixent i creixent de manera espectacular, fins a desbordar totes les previsions.

Els organitzadors havien pensat en una marxa que desfilés pel passeig de Gràcia des de la part alta, als Jardinets, fins a la confluència amb la Gran Via, on hi havia instal·lat l’escenari per als parlaments que havien de cloure l’acte. La gran afluència de gent va fer que, més que una marxa, fos una concentració estàtica, i aquells que es van voler moure ho van haver de fer a través dels carrers que discorren paral·lels al passeig. Aquesta operació era més dificultosa al costat Besòs, ja que el carrer Pau Claris estava tallat a l’altura de Mallorca, amb un doble cordó policial de Mossos i policia estatal per protegir l’edifici de la delegació del govern espanyol.

Amb tanta gent concentrada, sobretot a la part de dalt del passeig i també a les proximitats de la Gran Via, i milers de persones amunt i avall pels carrers veïns, es feia difícil establir una xifra de participació, però els organitzadors es van atrevir a comptabilitzar 750.000 persones, un quart de milió més que el balanç oficial de l’Ajuntament.

La manifestació va tenir l’aire de les grans concentracions de l’Onze de Setembre, amb un ambient distès –tot i la gravetat del moment– i amb gent de totes les edats, també famílies senceres, i grups d’amics que hi havien acudit amb els seus fills, com una colla del barri de Sant Andreu de Barcelona, amb tot el posat de ser una colla que ja havia participat en altres concentracions independentistes.

Ajudava a situar-se en l’escenari dels grans Onzes de Setembre el fet que molts participants en l’acte d’ahir portaven la samarreta de color blau que es va lluir aquest any, o d’altres d’anys anteriors. Una veïna de Mataró, la Mariona, amb la indumentària blau turquesa, assegurava que la d’ahir era “una manifestació encara més meritòria que les de l’Onze de Setembre, perquè molta gent està cansada després d’haver participat en les marxes, i això té molt de mèrit”.

Efectivament, per tots els costats s’hi distingia gent amb el posat fatigat o amb la indumentària pròpia del que fa llargues caminades. Gent amb la motxilla que ha traginat aquests dies i molts amb bastons per ajudar-se en la llarga marxa. Una d’aquestes marxadores, la Mercè, mostrava el rostre cansat però l’esperit feliç i una gran satisfacció pel fet de ser en aquella concentració.

La d’ahir va ser la manifestació de les famílies, de la gent gran, molts avis amb dificultats per caminar i que, un cop més, no van fallar, però, per sobre de tot, va ser la manifestació del jovent, perquè, com està passant en moltes mobilitzacions d’aquests dies, la presència de gent jove, i molt jove, hi destaca de manera evident. Per tot arreu es veien colles de nois i noies, molts encara sense haver assolit la majoria d’edat, convençuts que havien de ser-hi per defensar “els drets fonamentals”, explicava en Miquel, de 17 anys, veí del Vallès Occidental.

Aquest jove i els seus amics coincidien que hi ha més joves mobilitzats, i ho argumentaven: “Ara ens movem més perquè estem més conscienciats que ens estan retallant drets com la llibertat d’expressió.” El motiu que porta molts joves a participar en la marxa d’ahir no és sempre la independència. Dins del grup del Miquel, hi havia també el Toni, de la mateixa comarca, que reconeixia que no és independentista, però que sí que creu que ha de sortir al carrer per “defensar els drets humans”. En termes similars s’expressava la Lian, una no independentista de Cubelles, que, amb 18 anys, assegurava que el que l’ha fet sortir al carrer és la seva oposició a la sentència als líders del procés.

La mostra més gràfica d’aquesta presa de posició és una noieta que ahir es va passejar per Barcelona amb una gran bandera espanyola d’on penjava un llaç groc solidari amb els presos polítics.

A l’escenari muntat per l’organització, l’encarregada de llegir el manifest de la concentració va ser l’actriu Sílvia Bel, que va arrencar els primers aplaudiments en recordar que el motiu de la concentració era la defensa dels drets i les llibertats dels ciutadans. El manifest feia una crida a continuar la mobilització encetada aquests dies i a organitzar-se per aconseguir els objectius proposats.

Com a mostra de l’èxit que comporta una bona organització, va prendre la paraula la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Elisenda Paluzié, que es va referir a les marxes per la llibertat que havien confluït en aquella manifestació. “Hem omplert les carreteres del país d’una dignitat col·lectiva”, va dir Paluzié, que va fer esclatar un gran aplaudiment en afirmar: “Des de la societat civil hem fet el que ja vam dir que faríem, respondre a la sentència del procés dempeus i no agenollats.”

Envalentida per l’èxit de la diada d’ahir, potser un dels moments més dolços des que Paluzié ocupa la presidència de l’ANC, la líder sobiranista es va mostrar convençuda que el moviment independentista va pel camí de la victòria: “[Actuant] de manera col·lectiva, no ens poden aturar.” En aquest sentit, va fer una nova crida als partits polítics per afrontar el moment i els reptes que s’obren “des de la unitat del projecte col·lectiu”. Paluzié no va voler acabar sense fer una crida a enfortir la “lluita pacífica i democràtica”.

La mateixa unitat és la que va reclamar el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, condemnat a nou anys de presó per sedició, a través d’una carta escrita a la presó de Lledoners i que el vicepresident de l’entitat, Marcel Mauri, va llegir després de la intervenció de Paluzié. A través de la missiva, Cuixart va demanar al moviment independentista mantenir-se “units i no violents” malgrat “els intents d’escarment” i la “repressió” per part de l’Estat.

De la mateixa manera, Cuixart va criticar que les institucions espanyoles desitgin “convertir les víctimes en botxins” i va subratllar, amb el seu característic optimisme vital, que “els presos polítics no són la visualització de cap derrota, sinó un pas cap a la victòria”. Cuixart va arrencar un fort aplaudiment en afirmar: “Voldrien que us quedéssiu a casa, que tinguéssiu por, perquè en el fons el que els molesta és la nostra simple existència.”

En l’acte, també hi va intervenir el secretari general d’Intersindical-CSC, Carles Sastre, un dels sindicats convocants de la vaga general, que va aplaudir l’“èxit” de la convocatòria, que, segons va assegurar, va arribar a superar la del 3 d’octubre del 2017. “Catalunya s’ha aturat per dignitat”, va afirmar Sastre, que es va mostrar decidit a repetir les vagues “tantes vegades com calgui” fins a aconseguir la “república catalana”, proclama que també va ser rebuda amb molts aplaudiments.