Tot esperant l’acampada

Aquesta tardor catalana, d’aires revolucionaris, és una època d’improvisacions i d’accions sorpresa, com ara la que ahir van anunciar els CDR i tant va espantar les autoritats: l’acampada popular indefinida. Lloc anunciat: passeig de Gràcia amb Gran Via, al rovell de l’ou de Barcelona. Hora prevista: a partir de les sis de la tarda d’ahir.

Però a aquella hora, i encara unes hores més tard, aquella confluència és plena de gom a gom de manifestants vinguts d’arreu del país. Passen les hores i l’aire comença a circular entre la gent. Apareix una tenda flotant a l’aigua del petit bassiol que hi ha al bell mig de la rotonda. No se’n veurà cap més. Si més no, fins a l’hora de tancar aquesta edició.

A la confluència, grups de joves seuen en rotllana. “Acampada popular? No. Nosaltres estem descansant”, diuen uns. Una altra colla, amb motxilles més voluminoses, diuen que sí que han vingut a passeig de Gràcia amb Gran Via atrets per fer nit al cor de la ciutat. No porten tenda, però. Si cal, dormiran al ras.

A les xarxes socials comencen a córrer les declaracions del ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska. Diu, en referència a l’acampada, que “aquest govern garantirà un espai de seguretat pública”. “Com va passar amb els taxistes, oi?”, comenta la concurrència, que té fresques a la memòria les imatges de dies i dies de taxis plantats a la Gran Via en defensa dels seus drets. “Ep, i ben fet que feien”, diu un home amb l’estelada al coll.

Al càmping proscrit no s’hi està malament. La temperatura és agradable i la zona zero, la Via Laietana, queda lluny. De tant en tant se senten sirenes, algun esclat llunyà i ambulàncies i bombers que passen rabent. Un home, amb pinta d’haver-les vist de tots colors, amenitza el vespre amb una guitarra guarnida amb estelades i llaços grocs. Canta el Que tinguem sort, de Lluís Llach, i el Bella Ciao, nou himne revolucionari mundial que ningú canta com Déu mana, però que tothom crida amb entusiasme. La bòfia pot esguerrar la festa en qualsevol moment. Mentrestant, la gent viu el moment. Això sí, sense tendes de campanya.