Política

Els joves s’empoderen

L’1 d’octubre va marcar una generació que s’ha fet seves les mobilitzacions pel dret a decidir i la fi de la repressió i hi participa amb discurs i estil propis

Sociòlegs i politòlegs recorden que la protesta canalitza molts malestars

Els protagonistes denuncien l’intent de criminalitzar un moviment “pacífic” i “exemplar”

“Em preocupa que prenguin mal, però estic molt orgullosa del nostre jovent”, diu una mare

El Carles té 15 anys i, després d’anar cada Diada a les multitudinàries manifestacions de l’11 de setembre amb els seus pares, dijous va ser el primer dia que va volar sol i es va mobilitzar amb la seva colla. “Vaig quedar amb un grup d’amigues de l’institut i vam fer una marxa per la Via Laietana de Barcelona; estava molt enfadat per la sentència, però també content de participar en un acte de protesta tan gran.” Al Carles només el deixen manifestar-se sense adults de dia, però per molt que pogués, tampoc participaria en les protestes nocturnes. “Tindria por de ser ferit; prefereixo mantenir-me allunyat de la policia i dels violents”, admet. Però té molt clara una cosa: “Encara que hi hagi violència, no ens faran callar.” El Jordi Lladó té 21 anys i sí que ha estat a primera línia a totes hores i en totes les circumstàncies. “Hi ha molts joves que es manifesten seguint les convocatòries programades, i quan veuen que el control policial és excessiu, marxen; una altra part planta cara a la repressió policial. Jo soc d’aquests últims.” “Hem perdut la por de defensar els nostres ideals i estem disposats a rebre cops per defensar-los... No sé si és la manera d’avançar, però si continuem fent el que fèiem, tampoc no avancem”, reflexiona. D’edats, raons, mentalitats i realitats molt diferents, com el Carles i el Jordi, són les desenes de milers de joves que des de dilluns es manifesten per reclamar la llibertat dels presos polítics i la fi de la repressió estatal. El que és clar és que els fills de l’1 d’octubre, com ja se’ls anomena, han estat anys observant des de la barrera, fent-se una idea de què passava al seu voltant, i ara que s’han fet grans i han pres posicions reclamen pas, amb eines i estil propis.

“De joves implicats en la causa independentista, n’hi ha hagut sempre, però ha emergit una nova generació per a la qual l’1 d’octubre va ser la primera experiència que van viure directament o a través de gent molt propera; va ser el seu element fundacional en termes polítics”, analitza el professor de sociologia de la UAB Josep Maria Antentas, expert en moviments socials. Per la seva edat, continua, els seus referents ja no són ni la reacció a la sentència de l’Estatut del 2010 ni el 15-M d’un any després, sinó un referèndum que va obrir una crisi política inèdita, va mostrar una gran organització popular i una violència policial desmesurada. Això els ha marcat. Des de llavors, “ha crescut la indignació pel gran autoritarisme de l’Estat, que culmina amb les condemnes fetes públiques dilluns passat, i també la frustració per dos anys de paràlisi de l’independentisme”. Tot plegat, caldo de cultiu perquè irrompi una nova generació que ha decidit que és hora d’emancipar-se. A parer de Ferran Coll, portaveu de L’Eina, l’espai Jove de la Intersindical-CSC, amb l’1 d’octubre, “les institucions de l’Estat, especialment la policia, van perdre moltíssima legitimitat, i això la gent jove ho va interioritzar amb molta força; hi ha una generació que no només és filla de l’1 d’octubre, sinó de molts anys de retallades i precarietat, per la qual cosa hi ha moltes ganes de canviar l’statu quo”. “No estem adoctrinats, l’únic que passa és que tenim ulls a la cara i hem vist la violència, la repressió i la retallada de drets, i això, juntament amb l’explosió de l’1 d’octubre, ha fet que molts joves diguem que fins aquí hem arribat. Volem ser en les mobilitzacions perquè també volem tenir un paper protagonista a l’hora de decidir quina relació hem de tenir amb l’Estat”, explica Coral Latorre, de 24 anys, portaveu del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. L’entitat representa sobretot alumnes d’institut i té 9.000 associats. Dels quals, 1.800 s’hi han afiliat aquesta última setmana.

Les organitzacions juvenils recorden que fa temps que els joves s’afegeixen a les mobilitzacions a favor del dret a decidir i la llibertat dels presos polítics, però a tothom l’ha sorprès la quantitat de nois i noies, alguns de joveníssims, que han sortit al carrer. Pel sociòleg Salvador Cardús, un dels motius és que les accions iniciades dilluns passat “són especialment atractives per als joves; hi ha altres protestes que, per l’horari o pel discurs, no encaixen tant amb el seu estil, com ara les concentracions diàries que es fan des de fa dos anys, a la tarda o al vespre, en moltes poblacions, en les quals hi ha poc jovent i en canvi molta gent gran”. Cardús destaca que també les convocatòries de les manifestacions de la Diada tenen un discurs que s’allunya de l’èpica juvenil, dels eslògans que estem veient aquests dies, com el ja mític No estem a classe perquè estem fent història. “Per als joves, les accions actuals són molt atractives –reflexiona el sociòleg–, perquè tenen un punt de desafiament, de provocació, de qüestionament de l’statu quo.” De tota manera, vol deixar clar Cardús, “no hem de pensar que darrere de tots els joves que es mobilitzen aquests dies hi ha una presa de consciència profunda, igual que no tots els joves que es manifesten pel canvi climàtic després es preocupen de no malbaratar energia”. “Els canvis socials són empesos per la retòrica i l’èpica, però s’aconsegueixen amb tenacitat”, indica, de manera que considera que el relleu generacional del moviment “no s’assegura ara perquè molts joves surtin al carrer, sinó que demana un treball més regular i sostingut, potser més de minories, però que tinguin consciència i també constància”.

Múltiples raons

També destaca la varietat de raons que tenen els joves per participar en les mobilitzacions d’aquests dies Eva Anduiza, professora de ciència política de la UAB. Com indica, alguns es mouen “per conviccions polítiques profundes, però també per enuig o indignació, perquè hi van persones properes o per l’excitació que suposa participar en una cosa així”. “És un context molt atractiu –continua– per posar de manifest la ràbia i l’enuig, que poden tenir orígens diferents: la humiliació per la sentència és la raó principal per a molts, però també hi ha el rebuig cada cop més estès envers l’Estat, ja que es considera que cada cop és menys capaç de respondre satisfactòriament a les demandes de gran part de la ciutadania i a les necessitats d’una societat en què les perspectives de feina i d’habitatge són incertes per a molts joves.”

Tot i que, efectivament, aquestes mobilitzacions serveixen per canalitzar molts malestars, pel professor de sociologia Josep Maria Antentas, una de les característiques d’aquest moviment juvenil, i que el fa molt diferent d’altres protestes com les revoltes urbanes als suburbis, és que “no hi ha desesperació, hi ha ràbia i frustració, però també esperança; el missatge no és «no hi ha futur i tot és un desastre», sinó «activa’t, vinga, som-hi»”. El missatge esperançador el corrobora Coral Latorre: “Jo i tots els joves amb qui he parlat no lluitem per un simple canvi de bandera, sinó per una transformació real, per un estat independent que no permeti retallades, ni repressió ni atacs a les famílies humils, i que aposti per una educació pública de qualitat i per posar fi als desnonaments.”

Pintades amb missatge

En els últims dies han aparegut en diverses parets pintades amb un missatge similar al que va aparèixer divendres a l’escola Proa de Barcelona. “Ens heu ensenyat que ser pacífics no serveix per a res.” Els joves d’avui han vist com els seus pares i avis lluitaven amb urnes de plàstic i rebien cops de porra, i n’hi ha que són molt més expeditius que els seus predecessors. “Hi havia molts joves i no tenien por de res, fins i tot quan feien foc es feien selfies amb la barricada i la policia de fons”, explica la Laia, que va assistir a les protestes nocturnes de Lleida. El Jordi Lladó defensa “un cert enfrontament davant la repressió policial”, però admet que “una altra cosa és posar-se al nivell de la policia”, i que s’ha de fer autocrítica, perquè divendres hi va haver massa descontrol. “Vull pensar que no es repetirà”, diu.

Els aldarulls viscuts sobretot quan es pon el sol, denuncien els protagonistes i les associacions que els representen, han estat l’excusa perfecta per criminalitzar el moviment. “No ens agrada la violència, però el que no pot ser és que es doni més valor a uns contenidors cremats que als més de 600 ferits i als processos judicials, molt durs, als quals s’enfrontaran els joves que han estat víctimes de la violència policial”, explica Ferran Coll, de L’Eina. Actualment, hi ha 28 joves a la presó. “És una llàstima que es parli dels contenidors cremats i no de les mobilitzacions pacífiques i massives que estem protagonitzant, és una manera d’intentar amagar el caràcter exemplar de les protestes”, lamenta Coral Latorre.

En els últims dies, els joves han rebut nombroses mostres de suport, com ara centenars de piulades per celebrar la seva energia i valentia, i la creació de la plataforma Mares i Àvies per la República, que vol denunciar la “brutalitat policial” i ja acumula més de 19.000 seguidors. La Marisa, mare de dos fills més, a banda del Carles, de 15 anys, reconeix que està amoïnada amb el que està passant, però analitza: “Evidentment que em preocupa que els joves prenguin mal, però entenc que estan prenent consciència dels seus drets i estic contenta que els vulguin defensar; crec que els tenen molt més ben posats que nosaltres, estic orgullosa del nostre jovent.”

5
joves
dels 28 que van ser empresonats després dels aldarulls iniciats dilluns al vespre tenen 18 anys.
1.800
nois i noies
s’han afiliat la darrera setmana al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.