Els sentiments que agermanen generacions

Aquests dies de llar­gues con­cen­tra­ci­ons donen per xer­rar amb els uns i els altres i cons­ta­tar els sen­ti­ments simi­lars que com­par­tei­xen les gene­ra­ci­ons que han vis­cut el fran­quisme i la Tran­sició, i els joves que han cres­cut mani­fes­tant-se per la inde­pendència. Com en la que es va fer ahir davant de la Ciu­tat de la Justícia, lide­rada per la fede­ració del metall de la CGT per recla­mar l’alli­be­ra­ment dels detin­guts en les pro­tes­tes dels últims dies. Sen­ti­ments com per exem­ple la por i la impotència. “Hem tor­nat a tenir por”, expli­ca­ven la Maria i la Montse, dues jubi­la­des amb una tra­jectòria dife­rent. La Maria va córrer davant dels gri­sos i es mani­festa des de la sentència de l’Esta­tut, men­tre que la Montse no era inde­pen­den­tista però s’hi ha tor­nat gra­du­al­ment “perquè em sento tre­pit­jada per un Estat que no m’escolta”, deia. Totes dues estan vivint els dies poste­ri­ors a la sentència amb angoixa i sor­presa alhora per la mag­ni­tud de la res­posta a la sentència.

Les dues dones des­ta­ca­ven el paper que estan jugant els joves en les mobi­lit­za­ci­ons, “que són els que s’arris­quen”. Com la Núria, la Yosra i l’Helena, que tenen entre 23 i 25 anys i que van voler denun­ciar ahir que qual­se­vol pot ser detin­gut. “Sen­tim impotència, ràbia i por perquè s’estan vul­ne­rant els nos­tres drets i no passa res”, tot refe­rint-se a “la impu­ni­tat i la bru­ta­li­tat” poli­ci­als. S’han vist sor­pre­ses “pel coratge dels joves que no tenen por” a l’hora de posar-se en pri­mera línia davant dels anti­a­va­lots. Ho atri­bu­ei­xen a “la ràbia que ens supera perquè hi ha gent a la presó per un movi­ment pacífic”. I davant d’aquesta tes­si­tura “ens hem de defen­sar, perquè des dels des­pat­xos no ho faran”. L’única espe­rança per a aques­tes joves és la mobi­lit­zació de la gent, i des­ta­quen el paper cru­cial que hi estan jugant xar­xes soci­als com Twit­ter i Tele­gram.

Men­tres­tant, el Sebas, dele­gat del metall de la CGT a Bar­ce­lona, denun­ci­ava micròfon en mà que l’exigència de l’alli­be­ra­ment de la Raquel, afi­li­ada al sin­di­cat, i de la resta de pre­sos “va de drets, de lli­ber­tat i de dig­ni­tat”.