“Ordre, ordre, ooordre!”

Moltes vegades se l’ha comparat amb un àrbitre de cadira de tennis llançant els aspres crits d’“ordre, ordre!” per mirar de calmar els ànims a les dues bancades del Parlament de Westminster. El controvertit i carismàtic John Bercow va dir adeu ahir com a president de la Cambra dels Comuns després de deu anys ocupant el càrrec. Ho va fer després d’haver aconseguit el seu objectiu: evitar que Boris Johnson se sortís amb la seva i tragués el país fora de la Unió Europea (UE) sense acord.

El seu rol va transcendir a escala global per la manera teatral amb què imposava la seva autoritat durant els decisius debats del Brexit, televisats arreu del món. Es calcula que ha cridat el seu característic “ordre, ordre, ooordre!” fins a 14.000 cops durant aquest temps. Es va convertir en un heroi dels europeistes quan va impedir la tercera votació de l’acord de Theresa May invocant una llei arcaica de 1604. I després, en permetre la votació per aprovar la llei per frenar el Brexit sense acord de Johnson, al setembre.

Bercow, de 56 anys, va reconèixer que va votar continuar a la UE, en el referèndum del 2016. Els brexiters l’acusen d’haver estat parcial. Ell ho nega, i recorda que va ser ell qui va permetre que el Parlament inclogués una esmena amb la llei del referèndum del Brexit en la votació del programa de govern de David Cameron. Aquella esmena va canviar el destí del país per sempre.

Bercow és, sobretot, l’heroi dels backbenchers (els diputats sense càrrecs ministerials). Els ha donat una llibertat sense precedents per demanar explicacions al govern. Per ell, el més important era la reputació del Parlament, mentre que May o Johnson intentaven reduir-ne el poder. També ha estat un gran reformador de tradicions com ara permetre als diputats assistir-hi sense corbata i als consellers, sense perruca. Ha estat el primer president a renunciar als bombatxos. Fill d’un taxista jueu, va jugar al tennis i va ser campió nacional fins que ho va haver de deixar a causa de l’asma. És un gran admirador de Federer i un habitual a la grada de Wimbledon. Elegit diputat per primer cop el 1997, és un gran defensor dels drets dels homosexuals i contrari a les restriccions del cànnabis. Es defineix com un conservador social liberal. Era més popular entre els laboristes que entre els tories. De fet, els primers el van salvar quan el seu partit el va intentar fer caure, el 2015.

El 2017 va prohibir l’entrada al Parlament del president Trump per fer-hi un discurs al·legant “l’oposició [del Parlament] al racisme i al sexisme”. En canvi, després de la sentència del procés, es va mostrar obert a obrir les portes a Carles Puigdemont: “Pot venir i parlar al Palau de Westminster i serà summament benvingut sense risc de ser arrestat i extradit a Espanya.” També va rebre l’expresidenta Carme Forcadell, el 2017. L’endemà de l’inici del judici del procés, li van preguntar si permetria un debat sobre la independència de Gal·les. “Seria totalment pertinent”, va dir. També ha defensat que “els diputats tenen immunitat i no poden ser perseguits pel que diguin en l’exercici de la seva llibertat d’expressió”. I va afirmar que altres països podrien imitar els “principis democràtics” del sistema parlamentari britànic.