El Líban no són divuit religions

La Nicole, ciutadana libanesa de 54 anys, acumula oients al seu voltant. Sembla que s’hi sentin representats: “Pitjor del que estem no podem anar! –assevera aquesta treballadora d’una entitat social–. En nom de tot aquest jovent, és impossible quedar-nos com estem!”

Els que es concentren de manera massiva a la plaça dels Màrtirs de Beirut des del 17 d’octubre mostren alegria continguda i expectació. La renúncia del primer ministre, Saad Hariri, dimarts passat, implica per Constitució la de tot un govern que ara exerceix el càrrec en funcions, però no se’n refien que la mateixa elit política de la qual es volen desprendre per corrupta renovi el gabinet sense mantenir les seves posicions d’influència.

“Hariri ha dimitit, però volem que marxin tots!”, canta una multitud de persones. Amer Jalloul, matemàtic de 34 anys, se’ls mira picant de mans: “Els polítics actuen com si estiguéssim en contra d’alguns noms en concret, però estem en contra de tot el règim.” “Mira’ns –diu la Bayan, dietista de 26 anys–, gent de totes les religions seguim al carrer.” Diu que protestaran fins que el Líban tingui “un govern de tecnòcrates que faci alguna cosa pel país i que no s’apoderi dels seus recursos públics”.

El pla d’austeritat aprovat el juliol passat pel govern de Hariri, format per les mateixes famílies que ocupen la primera línia política des de la guerra civil, no va ser ben rebut: l’Estat d’un dels països més desiguals del món afegia noves taxes i retallades sobre una ciutadania a la qual no ofereix els serveis públics més bàsics, com el transport, l’educació i la sanitat, i a la qual és incapaç de subministrar electricitat de manera regular ni aigua potable a tot el país.

El Líban té l’economia en recessió, el deute extern supera el 150% del PIB i el preu de la vida puja mentre l’atur augmenta i els salaris s’estanquen. Pocs dies abans que esclatessin les protestes, es revelava el pagament de 16 milions de dòlars que Saad Hariri havia fet en condicions poc clares a una model sud-africana, i durant els pitjors incendis que el Líban experimentava en dècades l’Estat no tenia els helicòpters especialitzats amb el manteniment a punt. El 17 d’octubre, l’executiu anunciava un nou impost, aquesta vegada sobre aplicacions de missatgeria, com ara WhatsApp, que els libanesos utilitzen per evitar un dels preus de telefonia mòbil més elevats de la regió.

Les protestes van començar el mateix dia. Grups de joves aparentment coordinats de manera espontània per les xarxes socials van sortir al carrer i l’endemà les manifestacions ja eren massives. Exigien ser liderats per cares noves i reclamaven –per primer cop de manera multitudinària– la fi del particular sistema libanès que prioritza la identitat confessional davant de la nacional: cadascun dels divuit grups religiosos del país té la seva quota de poder institucional i els partits polítics afiliats a cada confessió serveixen la seva pròpia comunitat.

Voler posar fi a problemes compartits ha trencat una barrera que és religiosa i política, però també social i geogràfica: “Aquests dies he vist xiïtes resant en mesquites sunnites i cristians manifestant-se amb sunnites, xiïtes i drusos. És impressionant”, assegura en Mohammad, de 29 anys.

El poderós partit xiïta Hezbol·là, que lidera el govern amb partits aliats, ha revisat la seva posició inicial en què advertia d’una possible guerra civil i s’ha adherit a la crida per formar amb urgència un nou gabinet que afronti la crisi del país. El president i cristià maronita Michel Aoun, que ja ocupava càrrecs militars i polítics durant la guerra civil, es va afegir dijous passat durant el seu esperat discurs al rebuig contra la divisió sectària del poder. “Els ministres haurien de ser-ho pel seu coneixement, i no per la seva lleialtat política”, va dir.

Però superar el confessionalisme no serà fàcil. El sistema funciona com “un continu alto el foc”, diu l’analista libanès Lokman Slim, i encaixa en una situació regional en què “cada estat instrumentalitza una confessió per impulsar la seva agenda”. Els libanesos reclamen un estat sobirà, però els líders de dins i fora del país no semblen disposats a permetre’l.