Xile vota per enterrar la Constitució de Pinochet

Xile va fer ahir un pas històric. Pas­sats 30 anys de la recu­pe­ració de la democràcia i un any després de l’inici de les revol­tes popu­lars con­tra el sis­tema polític, els xilens van votar en un ple­bis­cit per l’inici d’un llarg procés de reforma cons­ti­tu­ci­o­nal. Els son­de­jos augu­ren una acla­pa­ra­dora majo­ria del sí a la reforma, pas previ a la fi de la Cons­ti­tució que el dic­ta­dor Augusto Pinoc­het va idear el 1980 per tute­lar la democràcia xilena fins i tot després de mort. Fa tres dècades que Xile es bara­lla per des­fer-se d’aquest llast auto­ri­tari, dis­se­nyat per sobre­re­pre­sen­tar les for­ces de la dreta, neu­tra­lit­zar qual­se­vol des­a­fi­a­ment de des­cen­tra­lit­zació regi­o­nal i impo­sar un model econòmic que esborri l’Estat de sec­tors tan ele­men­tals com l’edu­cació, la salut i fins i tot l’ús públic de l’aigua.

El referèndum ha estat també un intent de la classe política xilena, tant d’esquerra com de dreta, per cal­mar el car­rer, en rebel·lia des de l’octu­bre del 2019 con­tra un sis­tema reei­xit en l’àmbit econòmic, però que es con­si­dera que té un deute amb la igual­tat social. La violència que va devas­tar San­ti­ago de Xile en aquells esclats de violència va posar en risc l’esta­bi­li­tat democràtica i en evidència les man­can­ces de l’Estat per donar res­pos­tes. Es pro­du­eix, a més, en un ambi­ent de fort rebuig gene­ral a la classe política, l’Església, les for­ces de segu­re­tat i la premsa.

La neces­si­tat d’aïlla­ment per la pandèmia va para­lit­zar el març pas­sat les mani­fes­ta­ci­ons, però no va ate­nuar la tensió. En els dies pre­vis al referèndum, grups d’enca­put­xats van incen­diar esglésies, van saque­jar comerços i van ata­car comis­sa­ries. Diven­dres, les revol­tes van cau­sar un mort. Ahir, en canvi, va ser tran­quil. Llar­gues cues davant dels col·legis elec­to­rals augu­ra­ven una alta par­ti­ci­pació en un país on el vot no és obli­ga­tori i la par­ti­ci­pació mit­jana voreja el 50%.

El d’ahir ha estat el procés elec­to­ral més impor­tant des d’aquell ple­bis­cit que el 1988 va deci­dir la fi de la dic­ta­dura. Hi havia dues pape­re­tes. En una es pre­gun­tava si s’aprova o es rebutja la idea de can­viar la Cons­ti­tució vigent des del 1980. En l’altra, els votants havien de deci­dir l’òrgan encar­re­gat de redac­tar la nova carta magna: si una con­venció de 155 ciu­ta­dans tri­ats espe­ci­al­ment per fer-ho o una con­venció mixta de 172 mem­bres inte­grada per una mei­tat de par­la­men­ta­ris. Totes les cons­ti­tu­ci­ons xile­nes “van ser escri­tes després d’algun esde­ve­ni­ment de força mili­tar; aquesta serà la pri­mera vegada que la Cons­ti­tució serà redac­tada per un òrgan de la soci­e­tat xilena”, deia l’expre­si­dent soci­a­lista Ricardo Lagos (2000-2006), un resum de la trans­cendència del canvi que s’acosta a Xile.