La fi de l'autonomisme, la independència més a prop

L'autonomia és un carreró sense sortida per a les legítimes aspiracions nacionals de Catalunya, i l'Espanya plural, una quimera. Aquesta és l'única conclusió possible després de la demolidora sentència del Tribunal Constitucional. No és que l'Estatut del 30 de setembre de 2005 aprovat pel Parlament de Catalunya no tingui cabuda a la Constitució Espanyola, és que tampoc no hi cap l'Estatut de la Moncloa amb el ribot passat a consciència. Aquest és el trist balanç de 30 anys de fer bondat autonomista davant l'Estat.

Al marge d'aquesta o aquella retallada, hi ha una qüestió substancial, determinant: no hi ha disjuntiva possible entre l'opinió expressada per la ciutadania catalana en referèndum i l'expressada per un grup de magistrats designats pel PSOE i el PP. Això hauria de ser un axioma no només per a aquells que aspirem a la plena sobirania nacional del nostre país, sinó que també i molt concretament per a tots aquells que no són independentistes i que fan de l'autonomisme o el federalisme el seu projecte de país. Aquesta, de fet, hauria de ser la posició de qualsevol demòcrata: per damunt de qualsevol consideració, la voluntat popular és l'essència mateixa de la democràcia.

Però no val a enganyar-se; vistos els esdeveniments, ningú no pot mostrar-se sorprès del resultat final. Ni tan sols aquells que es van empassar un Estatut mutilat i que ens el van vendre com el millor dels mons possibles, com un pacte de ferro. Feia quatre anys que el TC remenava l'Estatut i que les filtracions interessades ens anunciaven el que s'aproximava. El veredicte del TC és la constatació d'un final de trajecte, de la crònica d'una estocada anunciada. Però també és l'inici imparable d'un nou horitzó.

Deia fa uns dies el president Montilla que aquest país serà el que la seva gent vulgui. Aquest és un punt de vista que compartim i que ens agradaria pensar que és el comú denominador de les forces catalanistes. Però no n'hi ha prou a expressar-ho sense més concreció. Perquè tot plegat podria semblar una simple declaració de bones intencions o retòrica ambigua en una conjuntura política que demana fermesa, dignitat i audàcia a l'alçada de les circumstàncies.

Ni la ciutadania, ni les institucions catalanes poden restar immòbils sinó que han d'afirmar amb tota naturalitat la vigència de la nació catalana i, per tant, d'un subjecte nacional amb drets inherents i inalienables. I això s'ha d'expressar amb la mobilització ciutadana però també –de manera clara i diàfana– per les institucions del nostre país. La sociovergència ja s'ha pronunciat en un sentit que era d'esperar, acatant la sentència. Però no per això menys decebedor. Nosaltres ni volem ni podem acatar la sentència del TC perquè ens sentim amb la voluntat i l'obligació d'acatar únicament la voluntat sobirana del poble de Catalunya, que considerem únic subjecte dipositari de sobirania.

Cal traçar un full de ruta que necessàriament ha de fer prevaler el dret de la nació catalana a decidir lliurement el seu futur, ja sigui en un sentit o en un altre. És a dir, davant el tancament del mapa autonòmic, davant el grotesc paper del TC, davant aquest punt d'inflexió i l'amenaça involucionista que comporta, cal posar data a la democràcia i situar en el frontispici de la política catalana, de l'agenda del país, quin és el futur que anhelem per a Catalunya.

En aquest sentit, he expressat diverses vegades que la primera condició d'Esquerra en qualsevol negociació postelectoral serà el compromís de convocar els ciutadans a un referèndum oficial sobre el futur de Catalunya, de manera que puguin decidir lliurement si volen iniciar el camí cap a la independència o bé volen continuar dins l'Estat espanyol. La llei de consultes recentment aprovada pel Parlament ha de permetre plantejar aquest procés bàsic de participació democràtica. És el meu compromís i el d'Esquerra Republicana de Catalunya. La llibertat no té més límits que la voluntat popular.“