El Suprem ho torna a fer

Incon­creció i escarni. És el que tras­puen les nou reso­lu­ci­ons del Tri­bu­nal Suprem, comu­ni­ca­des ahir i redac­ta­des pel magis­trat Manuel Marc­hena, en les quals tomba la semi­lli­ber­tat con­ce­dida als nou pre­sos polítics per la Gene­ra­li­tat, i vali­dada per tres jut­ges de vigilància peni­tenciària, així com les sor­ti­des de volun­ta­riat i per tre­ba­llar que ja havien fet en segon grau amb l’arti­cle 100.2 del regla­ment peni­ten­ci­ari. Ahir a la tarda, els penals de Puig de les Bas­ses i de Bar­ce­lona avi­sa­ven l’expre­si­denta Carme For­ca­dell i l’excon­se­llera Dolors Bassa, les úniques en semi­lli­ber­tat des de mit­jan juliol pas­sat, que havien de rein­gres­sar-hi perquè retro­ce­dien tots al segon grau.

Per l’alt tri­bu­nal espa­nyol, el ter­cer grau és “pre­ma­tur” en vista de les ele­va­des penes per sedició i mal­ver­sació de fons públics que els va impo­sar (de 9 a 13 anys de presó). I ho jus­ti­fica tant per als qua­tre que ja han com­plert la quarta part de la pena (Jordi Cui­xart, Jordi Sànchez, Quim Forn i Josep Rull) com per als que no. El Suprem admet que la llei no fixa cap ter­mini perquè un reclús canviï de clas­si­fi­cació, i que, a més de la durada de la pena, cal valo­rar el com­por­ta­ment i l’entorn –i ni una referència al pene­di­ment com insis­tia la fis­ca­lia–. Amb tot, hi afe­geix que, a més de la rein­serció, una con­demna també com­pleix “la fina­li­tat retri­bu­tiva i de pre­venció gene­ral” i, per això, con­si­dera que és pre­ma­tur el canvi de situ­ació per als inde­pen­den­tis­tes cata­lans que ja han com­plert tres anys del càstig.

En totes les reso­lu­ci­ons, el magis­trat Marc­hena s’expressa ofès perquè “es rein­ter­preti” la seva sentència, que qua­li­fica d’“històrica”, i acla­reix que no hi van accep­tar apli­car l’arti­cle 36.2 del Codi Penal com volia la fis­ca­lia –i que implica no tenir per­mi­sos fins a la mei­tat de la con­demna– perquè ja hi havia meca­nis­mes de con­trol i que al final seria el mateix tri­bu­nal, el sen­ten­ci­a­dor, el que tin­dria l’última paraula, com així ha estat. En les reso­lu­ci­ons d’ahir, el jutge Marc­hena abusa de fra­ses bar­ro­ques que no acla­rei­xen res. La pri­mera mos­tra d’inde­fensió per als pre­sos polítics és que no pre­cisa quant temps con­si­dera que han d’estar tan­cats (en com­plir una quarta part de la pena, el reclús té 36 dies de sor­ti­des a l’any), i només repe­teix, en tots els casos en què és neces­sari, “un període de temps major”. Res més.

Pel que fa al trac­ta­ment reha­bi­li­ta­dor, el pre­si­dent de la sala penal del Suprem també rei­tera una mateixa res­posta per als nou pre­sos polítics, un aspecte que la fis­ca­lia cri­ti­cava a la Gene­ra­li­tat. Així, Marc­hena mani­festa: “La falta de con­nexió entre el pro­grama de trac­ta­ment i el delicte comès fa injus­ti­fi­ca­ble un règim en semi­lli­ber­tat”, en tots els casos. És una segona inde­fensió, ja que no deta­lla si han de fer un curs de dret o de civisme per haver comès sedició, un delicte con­tra l’ordre públic (en aquest cas, “incom­plir lleis i deci­si­ons judi­ci­als”).

Abans, el jutge repro­du­eix el mateix paràgraf, però hi can­via el nom de l’inde­pen­den­tista con­dem­nat: “Ni el senyor Jun­que­ras ni cap dels altres acu­sats en aquest pro­ce­di­ment han estat con­dem­nats pel fet de per­se­guir la inde­pendència de Cata­lu­nya.” I hi afe­geix: “És una obvi­e­tat que en aquest ni en cap altre cas el trac­ta­ment peni­ten­ci­ari ha d’estar diri­git a modi­fi­car el pen­sa­ment polític de l’intern.” I renya la jut­gessa de vigilància peni­tenciària número 5 de Cata­lu­nya, que va vali­dar el ter­cer grau dels set pre­sos de Lle­do­ners, per haver comès “un error que crida l’atenció” i haver par­tit d’una “pre­missa equi­vo­cada”: que quan la fis­ca­lia reclama aquesta con­nexió entre el delicte i el trac­ta­ment, es per­se­gueix la seva ide­o­lo­gia. Aquest rao­na­ment, però, també el va fer el jutge que va apro­var el ter­cer grau de Bassa i For­ca­dell i la secció 21 de l’Audiència de Bar­ce­lona, tot i que divi­dida.

El Suprem car­rega més ober­ta­ment con­tra la Gene­ra­li­tat i sosté que “l’admi­nis­tració peni­tenciària no pot con­ver­tir-se en una extra­va­gant ter­cera instància que s’atorga la tasca de fer més justa la decisió de la sentència.” Totes les acci­ons del Depar­ta­ment de Justícia, des dels pri­mers dies de per­mi­sos, han estat refe­ren­da­des pels jut­ges com­pe­tents.

I, sense gaire argu­ments jurídics, el Suprem exposa que el tri­bu­nal sen­ten­ci­a­dor és l’ens que ha de revi­sar l’apli­cació del 100.2, perquè és un canvi de règim, i repro­du­eix el que va dir amb For­ca­dell al juliol.

El Suprem insis­teix que “és relle­vant la reflexió i l’assumpció de con­seqüències” dels pre­sos, però que s’ha d’expli­car millor “la seva evo­lució i pro­gressió en el trac­ta­ment”. Per exem­ple, del pre­si­dent d’Òmnium, Jordi Cui­xart, accepta que, “com diu la seva defensa [la pena­lista Marina Roig], tots els mètodes de rein­serció són vàlids”, però “han d’exis­tir i expli­ci­tar-se”. A mit­jan gener vinent, les jun­tes dels penals han de tor­nar a pro­po­sar una clas­si­fi­cació per als pre­sos polítics (cada sis mesos, fixa la llei), i podrien tor­nar a plan­te­jar-los un nou 100.2 i “expli­ci­tar-lo més”, com exi­geix el Suprem.