Un polític sempre a l'ombra del poder

La frase és de fa poques setmanes. Concretament de l'últim ple. Davant d'un eixam de periodistes que buscaven, justament, la seva enèsima declaració sobre l'embolic del Palau, Ramon García-Bragado va proclamar, apuntant a una càmera: «Mai m'acostumaré a això.» Un gest de sinceritat inusual en un personatge que rarament traspua cap emoció, però que resumeix el tarannà d'algú que no es mou amb comoditat en el primer pla de la política. El seu terreny és un altre. Les sales de màquines que fan funcionar el poder, són l'hàbitat natural de García-Bragado. Un cervell gris.

De tracte sec però curós amb les formes, i extremadament zelós amb la seva vida privada, el ja exregidor d'Urbanisme va néixer el 1957 a Osca. El seu avi, Ramon Acín, va ser un artista i intel·lectual afusellat durant el franquisme pel seu pensament anarquista. Un referent familiar que, segons diuen, ha tingut sempre un fort ascendent sobre el pensament de García-Bragado. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, el 1981 ja va començar a treballar en l'administració com a secretari interventor. A partir d'aquí va passar per diversos ens com ara l'Institut Municipal de Promoció Urbanística, la comissió de telecomunicacions de l'Ajuntament de Barcelona i la gerència d'Urbanisme del consistori, una responsabilitat que va ocupar entre els anys1999 i 2003 i que va ser clau per al seu posterior aterratge en la política barcelonina. Aquell any, però, la trajectòria de García-Bragado es va catapultar definitivament, amb el seu nomenament com a secretari general de Presidència durant el mandat de Pasqual Maragall. Un càrrec que ni fet a mida, ja que va passar a controlar, sempre des d'un segon pla, l'engranatge del primer govern d'esquerres de la Generalitat.

La victòria de Jordi Hereu en les darreres municipals va obligar-lo a creuar la plaça Sant Jaume. El PSC va considerar que algú amb la seva experiència era idoni per apuntalar el nou equip que agafava les regnes de l'Ajuntament, i per defenestrar alguns dels homes forts de l'exalcalde Clos. Tot i que la sintonia personal entre tots dos no ha estat precisament idíl·lica, García-Bragado és indiscutiblement un dels puntals de l'executiu d'Hereu. I és que, a banda de dirigir la política urbanística de tot una capital de país, també controla directament tota l'estructura municipal. Un enorme poder concentrat en un polític que no ha tingut relacions fàcils amb alguns companys de govern –el seu enfrontament amb Ricard Gomà durant el procés de la Diagonal, per exemple, va ser sonat–, que consideren que va massa per lliure i fa i desfà al seu gust. Ara, però, i forçat per les circumstàncies, García-Bragado ha de dimitir. Però a mitges. Ell i el poder es necessiten.