Una imatge de diàleg fugaç
Els governs català i espanyol es reunien avui fa un any de manera solemne per iniciar una negociació sobre el conflicte territorial
La pandèmia ha estat l’argument formal per deixar en suspens unes converses que encara són objecte de tibantor entre les forces independentistes
Avui farà justament un any, la imatge dels presidents Quim Torra i Pedro Sánchez passejant de manera aparentment distesa pels jardins de La Moncloa obria els telenotícies del dia i es preparava per ocupar les portades dels diaris de l’endemà. Aquella escenificació d’una rebuda amb honors gairebé d’estat a la delegació de la Generalitat va ser el preludi de la primera reunió de la taula de diàleg. Un fòrum que havia de servir com a instrument per trobar una sortida al conflicte català, però que des del mateix moment de la seva gestació va despertar dubtes, i recels, sobre el seu recorregut. La crisi del coronavirus va ser un element sobrevingut que ha provocat que aquesta mesa de negociació hagi quedat embarrancada, fins al punt que dotze mesos després no s’ha celebrat cap més cimera.
La taula ja va néixer condicionada per les circumstàncies. Som a principis de gener del 2020, el PSOE necessita els vots d’ERC per desencallar la investidura de Sánchez i, per estovar l’acord, s’avé a crear-la, tot i que amb una dosi mínima d’entusiasme. Per aquelles dates a Madrid ja circula, desbocada, la narrativa d’un executiu, el socialista, que està disposat a cedir-ho tot als independentistes, fins i tot la “sobirania nacional”, a canvi d’estabilitat al Congrés. I establir un diàleg formal de tu a tu amb la Generalitat no farà res més que atiar aquest discurs. I el PSOE, amb això, no s’hi sent còmode. Des del govern català tampoc es destil·la fervor amb la idea. El sector de JxCat, encapçalat per Quim Torra, és de la tesi que l’Estat no s’avindrà mai a tractar qüestions troncals com ara el dret a l’autodeterminació o l’amnistia i que, en el fons, l’estratègia de La Moncloa serà que les discussions caiguin en una mena de bucle retòric, que s’eternitzin com més millor, per al final no arribar enlloc. I així, qui dia passa any empeny i ja haurem deixat enrere la legislatura. ERC, per contra, forçosament ha de creure en una iniciativa que ha promogut. L’independentisme, tractat com un tot, no afronta, en resum, el repte en perspectiva amb les millors sensacions internes.
Què tractar?
Per mirar, si més no, de fixar una posició de mínims acordada entre el sobiranisme, Torra es va reunir amb partits i entitats els dies previs al 26 de febrer. De tot el que es va arribar a parlar, en va quedar el compromís tàcit que l’exercici de l’autodeterminació i l’amnistia havien de ser qüestions a abordar, tot i que per a l’Estat eren improcedents. Pactar la litúrgia inherent a la trobada, com ara qui hi assistiria –vuit representants per a cada part– van ser altres menesters que van ajudar a donar caliu a la prèvia.
Arribat el dia, i després del tomb i les fotos de rigor, els representants de la Generalitat i l’Estat es van asseure per fi en una taula que, atès el nombre convidats, va haver de ser forçosament llarga. Van ser tres hores de conversa, on la part catalana va voler portar el diàleg cap als elements de fons –exercici de la sobirania, fi judicial de la repressió–, mentre que des de La Moncloa es va voler aterrar la discussió en afers aparentment més trampejables, com ara els conflictes competencials entre les dues administracions. D’aquell dia també s’explica que, en una sala contigua, es va fer una cimera paral·lela de les respectives comitives que, entre altres qüestions, havien d’acordar el missatge que acompanyaria la foto de la caminada presidencial. Una i altra part van voler recalcar que aquell tot just havia estat una primera trobada per prendre posicions i, per tant, no se’n podia esperar més resultat, o compromisos, que el d’anar-se veient un cop al mes. La següent cita ja havia de ser a Barcelona, ja sense tant protocol i amb la voluntat d’entrar més en matèria.
Ningú preveia, però, que aquells primers casos de coronavirus a l’Estat dels quals ja s’estava parlant el 26 de febrer del 2020, desembocarien en la crisi actual. L’agreujament de la pandèmia va alterar molts ordres de prioritats, també en la política. Enmig de confinaments, restriccions múltiples i l’empitjorament de l’evolució sanitària, es va optar per anar ajornant les reunions de la mesa. L’avanç del procés judicial que va desembocar en la posterior inhabilitació del president Torra, ha estat un altre factor extern que ha propiciat que no se n’hagin convocat més. Tot i l’excepcionalitat del moment, es diu que les dues parts han continuat mantenint els canals oberts, ja que, entre altres arguments, el PSOE continua necessitant suports externs per avançar en la legislatura.
En cap d’aquests contactes, però, difícilment s’haurà entrat en profunditat en el debat de fons sobre alguns dels apartats que haurien de vertebrar una negociació canònica entre l’Estat i la Generalitat, i on haurien d’aparèixer qüestions com ara l’amnistia. Un cop passats els comicis del 14 de febrer, ha tornat a aflorar la discussió sobre què fer amb la taula de diàleg i, amb aquesta, es visualitza de nou que l’independentisme continua sense haver afinat una única veu al respecte. Un any després, en definitiva, som on érem.
LES FRASES (26-2-2020)
El PSOE agafa el compromís al Congrés de reactivar-la
Catalunya encara no havia consumat la seva cita més recent amb les urnes, que el PSOE es comprometia a convocar de nou la taula de diàleg. Va ser el 2 de febrer passat al Congrés dels Diputats, arran d’una proposició d’ERC, la votació de la qual va tornar a evidenciar la divisió que persisteix en l’independentisme, ja que mentre que el PDeCAT hi va votar a favor, JxCat i la CUP s’hi van abstenir. En el debat, Laura Borràs va censurar que la “mal anomenada” mesa “mai va anar més enllà d’una fotografia” per “assegurar la investidura i no solucionar res”. “Si el poble vol un referèndum, per què apostar per una taula que no serveix?”, va etzibar, al seu torn, Mireia Vehí (CUP).