República: 90 anys i molt a fer
Macià proclama la República Catalana el 14 d’abril del 1931 i al cap de tres dies es transforma en la Generalitat de Catalunya
Els historiadors destaquen una institució més forta que l’actual i avenços socials i educatius
La imatge de Francesc Macià el 14 d’abril del 1931 al balcó, primer, de l’ajuntament de Barcelona i, després, del que aleshores era el Palau de la Diputació, s’ha convertit en una icona del republicanisme català. ERC, que s’havia fundat feia menys d’un mes, havia guanyat unes eleccions municipals dos dies abans a Catalunya, i arreu de l’Estat les formacions republicanes també s’havien imposat en uns comicis que s’havien formulat en clau de plebiscit entre monarquia i república. Els fets es van precipitar amb la proclamació de la República, a la matinada, a Eibar; després, a Barcelona, i, a la tarda, a Madrid, i van obligar Alfons XIII a fugir en direcció a Marsella i a posar fi a set anys de dictadura.
Macià va proclamar l’Estat Català i va demanar la col·laboració dels pobles d’Espanya per crear una “confederació de pobles ibèrics” només uns minuts després que el també republicà Lluís Companys ho fes des del balcó de l’ajuntament on havia estat escollit regidor, tot i que ell va proclamar la República a seques. La intenció de crear un estat independent es va esvair tres dies després en les negociacions amb el poder provisional republicà sorgit a Madrid, que va acceptar transformar la República Catalana en la Generalitat de Catalunya i es va recuperar així la capacitat d’autogovern després de 200 anys. La promulgació de l’Estatut de Núria el 15 de setembre del 1932 considerava Catalunya una regió autònoma, amb hisenda pròpia i amb un nucli d’institucions de la Generalitat després d’adaptar-se a la Constitució espanyola que s’havia aprovat el 9 de desembre del 1931.
Malgrat no ser independents, la Generalitat republicana, presidida primer per Macià i després per Companys, va significar avenços molt significatius en la construcció d’una societat amb més llibertats, amb millores en els àmbits educatiu, social, cultural i laboral, entre d’altres.
Institució potent
Alguns historiadors consultats destaquen que la Generalitat “es va constituir com una institució potent” en molts aspectes, “en contrast amb la situació actual”, explica Josep Cruanyes. Posa d’exemple les àmplies competències en justícia, com la creació del Tribunal de Cassació, l’única institució catalana que, durant el conegut com a Bienni Negre (1933-1935) del Partit Radical de Lerroux i la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), va quedar vigent amb independència del Tribunal Suprem i la justícia espanyola, fins que el gener del 1936 el Tribunal de Garanties Constitucionals no va anul·lar la llei que havia suprimit la Generalitat. Cruanyes també destaca la potestat per nomenar els jutges que va tenir la Generalitat, i que la justícia municipal, l’equivalent actual als jutjats de pau i de primera instància, estava regida per una legislació catalana.
En matèria d’ordre públic, recorda que, a banda dels Mossos d’Esquadra, l’Estat va transferir al govern català la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt, l’equivalent a la Policía Nacional, fet que va permetre fer front a l’aixecament dels últims resistents militars quan el general de La Benemérita José Aranguren “es va posar a les ordres de la Generalitat” el 10 de juliol del 1936.
L’historiador Francesc Xavier Hernàndez Cardona posa en relleu que durant la República ERC va recollir l’herència d’“identificar nació amb llei provinent de la tradició francesa i americana” per legislar dins dels límits de l’Estatut, i també que va desenvolupar un nacionalisme identitari cultural al qual creu que ha renunciat el nacionalisme actual. Remarca que la Generalitat “es va fer seva i va rellançar” la tasca iniciada per la Mancomunitat en matèria de museus, escoles bibliotecàries, infraestructures culturals i l’Institut d’Estudis Catalans, però també projectes propis amb el Grup d’Arquitectes i Tècnics per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (Gatcpac). Una iniciativa que va inserir “una fesomia humanista i cultural en la intervenció a les ciutats”. Una actuació, també social, que destaca al nucli antic de Barcelona amb el dispensari antituberculós, i també quan es va preveure la construcció de la ciutat de repòs i vacances a la franja de Castelldefels perquè “cada treballador hi tingués una petita segona residència”. I ho va fer, segons Hernàndez, amb diàleg amb el sindicat majoritari de la CNT i fent mediació amb les patronals. Va aconseguir “una pau social que supera el període del pistolerisme”.
Ensenyament “modèlic”
Un tercer aspecte que “tant de bo poguéssim recuperar” són els programes educatius “modèlics” amb relació a l’ensenyament i aprenentatges, per exemple, en geografia i història. Pensa que la Generalitat va fer una tasca ingent en la formació de mestres i l’extensió a tot el país d’escoles noves i escolaritzant tota la població infantil que va culminar el 1938, “amb Catalunya sota les bombes i la població refugiada que hi havia”.
Per l’historiador Jaume Sobrequés, va ser “una ocasió perduda per modernitzar” una Espanya que tenia encara “tots els estigmes de l’antic règim, tant social com econòmic, però sobretot de mentalitats”. Ho atribueix, sobretot, al cop militar franquista que hi va posar fi, però també al fet que no va existir “un moviment unitari”. Creu que la República va patir d’una “inestabilitat profunda de la societat espanyola”, afectada per moviments interns que “van posar fre” a la modernització en la qüestió agrària, militar o religiosa a partir de la victòria de la dreta espanyola el 1933. A Catalunya, la situació política es va fer “inestable” arran dels Fets de Maig del1937 i va provocar que la República “fos més vulnerable”. Tot sumat, hi afegeix, va afavorir el cop d’estat de Franco i que Espanya tingués els mateixos tics “ampliats” de l’època de la monarquia i la dictadura de Primo de Rivera.