Benedicció jurídica als avals
El Consell de Garanties dona per bo el decret que crea el fons de riscos per donar cobertura als servidors públics, fins i tot a través de l’ICF
Rebutja les raons del PSC, Cs i el PP, però recomana algunes millores de qualitat normativa
Aval jurídic als avals. L’esperat dictamen del Consell de Garanties Estatutàries (CGE) fet públic ahir dona per bo amb pocs matisos el contingut del decret llei 15/2021 del govern, de creació del fons complementari de riscos per donar cobertura als servidors públics que, en exercici de les seves responsabilitats, siguin involucrats en un procés per la via penal o administrativa. Per tant, empara la iniciativa per dipositar, de manera temporal a través de l’Institut Català de Finances (ICF), les fiances per valor de vora 5,4 milions d’euros a 29 dels 34 exfuncionaris i ex-alts càrrecs perseguits pel Tribunal de Comptes per l’acció exterior realitzada del 2011 al 2017. De fet, el text, de 80 planes, fins i tot acaba felicitant la creació del nou mecanisme de garantia per a l’actuació de funcionaris i càrrecs, que complementa les pòlisses d’assegurances vigents, en la mesura que “pot afavorir l’exercici legítim de l’autogovern”, sobretot en matèries on s’ha fet palès “un significatiu nivell de conflictivitat competencial”.
El CGE desmunta un per un tots els arguments que havien denunciat els grups sol·licitants del dictamen –el PSC, Cs i el PP–: diu que el decret llei no vulnera la Constitució pel que fa als requisits de necessitat extraordinària i urgent que ha de tenir; que la Generalitat “està habilitada” per crear instruments de protecció per als seus servidors públics, i dona per bo que l’ICF es faci càrrec de manera extraordinària dels avals, i fins i tot que els afectats no li hagin d’acabar retornant els imports fins que es pronunciï una instància superior –el Constitucional o el Tribunal Europeu dels Drets Humans– al que és entesa per la legislació com a “sentència ferma”, que no és cap altra que la que emet el Tribunal Suprem.
Suggeriments de millora
Malgrat el suport, a partir de diversos dubtes plantejats, el Consell de Garanties “recomana” també al govern que introdueixi alguns canvis en el decret 15/2021 “per millorar la qualitat normativa i esvair els dubtes que suscita el redactat actual”, canvis que suggereix incorporar a partir de la seva tramitació com a projecte de llei –que el Parlament ja va aprovar ahir mateix, en convalidar el decret una estona després que es conegués el dictamen– i que serien uns lleugers retocs en tres dels punts.
D’entrada, en l’article 4.7, que és el que estipula que l’entitat gestora del fons –ara mateix encara l’ICF– garantirà a l’entitat financera que se’n faci càrrec l’emissió del seu aval a l’afectat amb la mera presentació per part d’aquest d’una declaració responsable. A fi de guanyar “claredat i seguretat jurídica”, el CGE discuteix aquest “automatisme” i creu que l’eventual concessió “ha de ser resultat del corresponent procediment administratiu que ha de concloure amb una resolució favorable o desfavorable”.
En aquest sentit, l’òrgan consultiu dona per bo també un segon motiu de discòrdia, la disposició transitòria que estipula que l’ICF pugui ser provisionalment l’ens gestor del fons, i fins i tot que excepcionalment i transitòriament pugui emetre l’aval directament, ja que, si bé la seva funció principal és afavorir l’activitat econòmica, el text refós de la llei que el regula indica que “no exclusivament”, per la qual cosa “res no impedeix”, segons el dictamen, que se li puguin atribuir altres funcions a partir de disposicions del rang normatiu requerit, com és en aquest cas un decret llei. Això sí, el Consell insta a fer que el decret incorpori “de manera explícita la referència a la norma que modifica” (en aquest cas, el text refós de la llei de l’ICF) i deixi clar “quin és l’abast de la nova comesa”, que ha de ser “excepcional i molt limitada en el temps”.
Com cobrar més tard
Un tercer i últim front de modificacions proposades fa referència a l’article 5 del decret llei, que estipula que si un cop esgotades totes les vies d’impugnació “estatals i internacionals” es confirma una responsabilitat comptable o civil del servidor públic perseguit, aquest tindrà l’obligació de retornar la quantitat de l’aval a la Generalitat, amb interessos i costos afegits, i que es podrà obrir fins i tot un procediment executiu de recaptació contra ell. En aquest cas, el dictamen deixa clar que la “sentència ferma” és sempre la que emet el Tribunal Suprem davant un recurs de cassació, i recorda que el TC o el TEDH en cap cas poden entrar en el fons després, ja que si la poden anul·lar és perquè estimen que s’ha produït una vulneració de drets durant el procés judicial. L’eventual obligació de cobrar la fiança i, per tant, que l’afectat hagués de retornar l’aval rebut amb fons de la Generalitat es generaria, doncs, amb la sentència del Suprem, i no més enllà.
Ara bé, a partir d’aquí el mateix CGE legitima que el govern “pugui condicionar o modular temporalment l’obligació de reintegrament dels beneficiaris del fons”, si aquests decideixen acudir a vies superiors. En aquest cas, el dictamen es permet la llicència fins i tot de suggerir al govern que invoqui el reial decret 939/2005, que regula la possibilitat que l’administració pugui ajornar el pagament dels deutes de dret públic a petició de l’interessat. Aquesta petició, això sí, ha de fer constar “les causes, els terminis i les garanties” que l’afectat pugui aportar, i ha de ser objecte “de la corresponent resolució administrativa”. Per això recomana al govern que, si vol allargar el venciment del deute fins a una sentència a Estrasburg, arbitri un mecanisme en què hagi d’aprovar una nova petició expressa de l’afectat. D’aquí que li suggereixi introduir aquests preceptes en la tramitació del decret com a projecte de llei, a fi de tenir la “garantia que l’obligació de retorn es farà efectiva”. A més, diu, el text definitiu hauria de precisar millor quin tipus de pronunciament del TC o del TEDH hauria de concórrer perquè donés lloc a l’exigència del reemborsament del crèdit a la Generalitat.
A mode de conclusió, el dictamen és contundent i deixa ben clar que “en cap cas” la decisió de la Generalitat de crear i implementar el fons de riscos pot ser considerada “un supòsit de malbaratament de cabals públics”, i recorda la “presumpció de validesa” de les actuacions dels servidors públics. La reflexió final és demolidora: la decisió de la Generalitat de donar suport al seu personal, fins i tot fins a una sentència ulterior, és un mecanisme vàlid no tan sols per protegir-lo, sinó com a “defensa dels interessos propis” quan consideri que ha exercit les seves competències “de manera convenient i ajustada a l’ordenament jurídic”.