“Sóc més catalanista que la majoria d'independentistes”

Aquestes són gravades i transcrites per Quim Curbet, que ens va proposar el llibre. Totes són fetes a can Curbet, menys la de territori, que és feta a la biblioteca de les monges de Sant Daniel, d'on és la foto de la portada.

Obrir l'horitzó futur de les comarques gironines, una reflexió en temps de crisi: havent estat forts, rics i capdavanters, com reaccionem davant els desequilibris territorial, social, estructural, la manca de lideratge, el poc pes de la indústria... La crisi fa augmentar les febleses.

Engranatges nous, emfasitza el que funciona: Mas Badia, la poma de Girona, els nous cellers, la gastronomia com a edifici piramidal, amb Ferran Adrià i els Roca com a punta visible de la llarga tradició de l'hostaleria. Ens cal excel·lència: Castañer, Metalquimia, Comexi, El Bulli, El Celler, Sant Pere de Roda, Girona, el monestir de Ripoll, Empúries, Besalú i la Ciutadella de Roses, al cim màxim de l'oferta turística i cultural. El sol i platja és el pilar fundacional, però la gent aspira a més. La massificació mal entesa ens mata, la diversificació com a complement de la massificació ens fa líders.

És el llibre de dos diputats que reflexionen sobre el territori de la seva circumscripció, per la qual tots dos poden tornar a ser candidats a diputat.

Encara no he estat votat.

Els mecanismes s'han de respectar.

Ja ho veurem. Ara es comença un procés, que s'acabarà a principi de setembre. Les agrupacions han de posar els noms. Ha de ser equilibrada, repartida en el territori.

No. És Higini Clotas. Hi és des de la primera legislatura, i jo hi sóc des de la segona. Tinc molt clar que si no hagués sigut candidat a la presidència de la Generalitat, la meva vida parlamentària hauria estat més curta, fins i tot per voluntat pròpia. Els canvis de circumstàncies m'han portat a no pensar mai de plegar.

Perquè sóc cap de llista, i així vam quedar.

Hi ha el mite de l'insomni o del personatge que dorm poc, i la veritat és que dormo més del que sembla, però sé dormir a qualsevol lloc i de qualsevol manera: cotxe, cadira, sofà... I sempre que estic despert m'agrada mantenir un ritme d'activitat alt.

Si observes la franja horària, tinc una franja del dia que expressa moments d'arrencada i, després, només si tinc un estímul, però no sóc un piulador compulsiu.

Poques vegades.

...!

No. Duraré fins que jo cregui que he d'obrir nous camins: la reflexió intel·lectual, escriure més, nous camps...

La meva edat de jubilació, la de catedràtic d'universitat, són els setanta anys. En la política no depèn només de les meves decisions. L'opció de ser candidat, de ser elegible, és l'acte de sobirania política i partidària més evident.

De tota la política: de la incapacitat dels partit i dels polítics de fer entendre a tothom que l'única manera de prestigiar la política és reconeixent que tot és política i que en qualsevol cas la política és indispensable. Hi ha qui es desenganxa i diu que es pot viure sense política ni polítics. Política i polítics no són un món a part; ho semblen quan cometen l'error de voler-ho ser, però l'única raó de ser és la seva essència democràtica, el fet de néixer d'acte de sobirania. Cada cop que es parla dels polítics i dels altres es degrada la política. La política recupera la seva essència quan la societat s'hi sent implicada, en la polis.

Hi ha, segur, molta desafecció, però hi ha revulsius que sacsegen i trenquen l'atonia de la desafecció i mobilitzen gent. La sentència ha estat un gran mobilitzador. Ara bé, sóc dels que pensen que un sistema de dutxa escocesa, desafecció, excitacions i frustracions, pot generar més desafecció. Ara el poble de Catalunya necessita propostes segures, assenyades, graduals, d'aprofundiment de l'autogovern, de definició de projectes, de lideratges, de posar contingut a les coses.

Sóc i em sento molt catalanista, i penso que la política catalana ha arribat a un moment d'àmplia majoria catalanista. Montilla ha encarnat, com molts no s'esperaven, el sentit del catalanisme. Catalunya és una nació: ningú amb rigor intel·lectual i polític ho pot discutir. Creix l'independentisme excloent, que formula coses del tipus: qui no és sobiranista no és catalanista.

Home! Algú pretendria definir el sobiranisme com a gran onada, fet d'unanimitats inexistents, de grans declaracions de pocs continguts. En aquest sentit, dic: la discussió que vull fer, no considerant-me independentista, amb els que ho són i ben legítimament, és, no en termes de desqualificació mútua, sinó de concretar projectes de país. Alguns que em negarien la condició de catalanista no aguanten amb mi la discussió de les coses concretes: de llengua, de territori, de paisatge, d'economia, de relacions internacionals, de grans propostes.

Jo faré la campanya dient que no sóc independentista, però que sóc més catalanista que molts independentistes.

Afirmant un projecte, buscant un espai ideològic i territorial, proposant respostes concretes als reptes de la societat i en l'organització del territori, i definint projectes que en conjunt responguin a la possibilitat real de crear noves expectatives de confiança per als més de 700.000 gironins i gironines. Una campanya oferint que el futur comença ara, que hem de passar de certeses perdudes a noves certeses trobades, i que això es pot fer des de la centralitat de les coses concretes, i no des de l'efervescència d'algunes expectatives utòpiques.

Tot és a punt: la resolució d'al·legacions i l'estudi d'impacte.

És una obra que desperta passions: té grans detractors, detractors convençuts i detractors oportunistes, i té grans reivindicadors, alguns, convençuts per raons objectives, i d'altres, per raons econòmiques. I l'exercici de govern comporta prendre decisions. I el traçat definitiu de la variant de la Bisbal serà una decisió conflictiva que no agradarà a ningú i crearà anticossos, però forma part del necessari exercici de l'acció de govern. Al voltant d'aquesta obra i de l'anella de les Gavarres hi ha qui diu: “No calen més carreteres”. Crec que el negativisme d'infraestructures viàries fa un fonamentalisme poc argumentat.

No guarda proporció, la demanda real amb el cost de l'anella ferroviària, però és evident que s'ha de preveure la necessitat de totes dues. Els que en neguen una per defensar l'altra aboquen el problema a un cul-de-sac.

No. El meu èxit com a conseller és poder demostrar que set és més que vint-i-tres a tots els efectes. Planificació territorial i urbanística, construcció viària, protecció del litoral, política de costes, llei de barris, llei d'urbanitzacions... L'èxit val pel tercer carril de l'A-7, per la prolongació de la C-32, per la carretera de Lloret, pel Maçanet-Palamós-Mont-ras, el desdoblament fins a Roses... Els meus èxits són el més del menys dels fracassos dels altres.

I el més clamorós de tots, que toca tangencialment la província de Girona, és una obra promesa pel conseller Cullell el 1984 i de la qual, abans-d'ahir, divendres, vam inaugurar deu quilòmetres: de les Masies de Voltregà a Sora, deixant a menys de vuit quilòmetres de Ripoll el desdoblament fins a Vic i amb l'obra fent-se. Fins i tot Bracons és, en materialització actual, la demostració d'un projecte corregit i millorat, acceptat socialment i criticat políticament per CiU.

Haurem deixat apuntada la solució, però no executada, de la Y de la carretera de la vergonya Anglès-Bescanó-Salt, però amb estudis informatius aprovats; desdoblar Besalú-Serinyà-Cornellà del Terri, però això és programació ja preparada, que es pot fer quan hi hagi recursos econòmics.

Crec que ningú que governi, i espero que no siguin ells, no podrà tirar enrere res del que s'hagi planificat.

Crec que és CiU.

Forma part del projecte catalanista i d'esquerres que ha fet el seu recorregut, i la història farà justícia.

No volem renunciar a afirmar un model de catalanisme federalista que permeti orientar el futur de Catalunya. És molt evident que arran del debat sobre la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut s'han destapat totes les cartes, han desaparegut hipoteques i cada partit ha definit el seu horitzó, i és evident que amb algun dels socis que hem tingut fins ara hi podríem compartir trajectes, però hi ha un horitzó que no estem disposats a compartir.

De moment estem en el moment de despactar, estem en un moment preelectoral.