Política

ANTONI FLORES ARDIACA

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA

“És un mal negoci viure solament del turisme”

Defensa la necessitat de diversificar l’economia pirinenca amb un potencial agroalimentari que cal fer créixer

Frenar el despoblament millorant les comunicacions

RELAX SOBRE RODES
Quan té temps, Flores agafa la moto de carretera i condueix “sense destinació i fins que en tinc ganes. M’agrada molt conduir motos. Em dona molta tranquil·litat i em relaxa”. No hi acostuma a fer viatges llargs. L’últim va ser fa un parell d’anys, rumb al País Basc.
El pes de l’acadèmia de sotsoficials de Tremp ha disminuït i hem deixat d’anar als actes oficials
El temps de viatge entre comarques i valls pirinenques és el mateix que per baixar a la capital
Quan va entrar en política i per què?
Jo em faig mili­tant d’Esquerra Repu­bli­cana el juliol del 1992. Era una neces­si­tat de poder fer alguna cosa per a la gent i per al país. En un pri­mer moment, em faig mili­tant en un con­text en el qual l’acti­vi­tat de la zona era molt poca. El neguit era veure com anava el país i que amb el país del cos­tat no ens acabàvem d’esti­mar i sem­pre érem els dolents.
Així, va entrar en política just abans dels Jocs Olímpics i de l’ope­ració prèvia de repressió orde­nada pel jutge Bal­ta­sar Garzón con­tra l’inde­pen­den­tisme. Aquests fets van tenir alguna cosa a veure amb la seva decisió?
Tot va sumar. Era veure com començaven a menys­te­nir-nos. En fer-me mili­tant inten­tava defen­sar els nos­tres drets com a poble, la dig­ni­tat, la llen­gua... i començar a tre­ba­llar per asso­lir la inde­pendència.
ERC, des de l’any 1992 fins a l’actu­a­li­tat, ha expe­ri­men­tat un crei­xe­ment sos­tin­gut fins a la pre­sidència del govern. Com creu que el par­tit ha arri­bat fins aquí?
Ha anat evo­lu­ci­o­nant, amb èpoques més com­pli­ca­des i d’altres amb més tran­quil·litat. Jo, en defi­ni­tiva, m’hi trobo molt còmode i estic força con­tent en veure que defensa el mateix de sem­pre, tot i que de vega­des amb mati­sos dife­rents.
Aquests pocs mesos al Par­la­ment com els valora des de la pers­pec­tiva d’experiència vital?
Bé, va ser pre­sen­tar-me i acon­se­guir l’acta. És un repte amb la idea de poder rei­vin­di­car i fer sen­tir la veu dels palla­re­sos i ara­ne­sos. De moment és un apre­nen­tatge acce­le­rat sobre com fun­ci­ona la cam­bra. La política muni­ci­pal és molt dife­rent.
Què n’espera?
L’Alt Piri­neu i l’Aran som un ter­ri­tori gran, però amb molt poca població. Cada ter­ri­tori té la seva espe­ci­fi­ci­tat i la nos­tra rea­li­tat és molt dife­rent d’altres del país. En ser pocs ens costa fer-nos sen­tir i que es tin­gui en compte la nos­tra sin­gu­la­ri­tat.
Al país hi ha iden­ti­tats ter­ri­to­ri­als més mar­ca­des que d’altres. La palla­resa ho és amb inten­si­tat. A parer seu, què la defi­neix? La mun­ta­nya només?
És com­pli­cat de dir, però sí: és l’espe­rit de la natura, en el sen­tit que, ara que es parla tant de crisi climàtica, els palla­re­sos sem­pre hem defen­sat la mun­ta­nya. Històrica­ment hem vis­cut de la rama­de­ria i l’agri­cul­tura. Els matei­xos page­sos i rama­ders són els pri­mers que han man­tin­gut la terra i que han pro­cu­rat que no es mal­metés. Això de vega­des també com­porta ser més indi­vi­du­a­lis­tes, deri­vat de viure en pobles petits i de la feina en aquest sec­tor, que implica tenir menys interacció social. Sobre­tot abans, quan les comu­ni­ca­ci­ons eren més precàries. Per això les fires eren tan impor­tants com a punt de reunió social i d’inter­canvi de conei­xe­ments.
La terra ha dei­xat de ser la prin­ci­pal font de riquesa al Piri­neu, i ja fa molt que ho és el turisme. Què suposa això per al Piri­neu, per exem­ple, ara en pandèmia.
L’eco­no­mia està molt basada en el mono­cul­tiu turístic i men­tre les coses han anat bé s’ha anat tirant. La pandèmia ens ha fet veure que és un mal negoci basar la major part de l’eco­no­mia en un sol sec­tor: de cop i volta et pots que­dar sense recur­sos. Hem arri­bat fins aquí, i crec que s’ha de rever­tir: el turisme hi ha de ser, però també hi ha d’haver altres acti­vi­tats. Tenim un enorme poten­cial agro­a­li­men­tari. S’hi ha de donar suport i poten­ciar-lo per anar equi­li­brant els per­cen­tat­ges de les dife­rents acti­vi­tats econòmiques. El Sobirà, la Riba­gorça i Alt Urgell, sobre­tot, depe­nen del turisme i cal diver­si­fi­car.
Quins són els prin­ci­pals rep­tes que té el Piri­neu per a la pròxima dècada, a banda de la crisi climàtica, i què li agra­da­ria por­tar al Par­la­ment?
El des­po­bla­ment n’és el més gran. Cal mirar de rever­tir-lo. La pandèmia també, com a cosa posi­tiva ha demos­trat que podem fer mol­tes més coses de les que ens pensàvem. Per exem­ple fixar-hi població perquè poden tre­ba­llar des del ter­ri­tori. No obs­tant això, perquè sigui pos­si­ble, i per a mol­tes altres coses, sem­pre aca­bem al mateix lloc: neces­si­tem una millora de les comu­ni­ca­ci­ons ter­res­tres –fer­ro­car­rils, car­re­te­res– i de les digi­tals. És cert que en els últims anys s’han millo­rat les comu­ni­ca­ci­ons, però en ver­ti­cal: cap avall per anar a Lleida o a Bar­ce­lona. Però dins del mateix ter­ri­tori, en horit­zon­tal, encara cal fer molt més. Les con­di­ci­ons de les car­re­te­res no són bones. El temps de viatge entre comar­ques i valls piri­nen­ques és el mateix que per bai­xar a les capi­tals. A escala local també es com­plica, perquè les car­re­te­res que por­ten a nuclis habi­tats tenen molts quilòmetres de titu­la­ri­tat muni­ci­pal. Al muni­cipi de Tremp, un dels més grans del país amb 302 quilòmetres qua­drats, tenim cent quilòmetres de car­re­te­res. Adre­cen fins als 28 pobles del muni­cipi, que estan tots habi­tats menys dos.
Com es fa per man­te­nir els ser­veis amb una extensió tan gran?
Hi ha una part del muni­cipi –la zona de la Ter­reta, que toca amb Aragó– on tenim una hora de viatge d’anada i una altra de tor­nada...Ho fem pri­o­rit­zant els recur­sos, però al final et veus obli­gat a fer pedaços per man­te­nir-ho mínima­ment, perquè és com­pli­cat.
I suposo que, com en mol­tes zones rurals del país, per­dent població, no?
Sí. Ara vore­gem els 6.000 habi­tants a tot el muni­cipi. A part de Tremp, la majo­ria estan sobre els 60 veïns. La millora de les comu­ni­ca­ci­ons, la fibra hau­ria d’arri­bar a tots els pobles, i tenir uns ser­veis públics de qua­li­tat. Això afa­vo­ri­ria que la gent vingués al ter­ri­tori a desen­vo­lu­par el seu pro­jecte vital.
Així, no han notat gent que hagi tor­nat a viure-hi amb la pandèmia?
No sig­ni­fi­ca­ti­va­ment. No és un movi­ment con­ti­nuat, sinó que la majo­ria són veïns de cap de set­mana.
És per la falta d’opor­tu­ni­tats labo­rals, habi­tatge?
És una suma de tot.
L’acadèmia de sot­so­fi­ci­als de l’exèrcit con­ti­nua pro­jec­tant una gran ombra sobre el ter­ri­tori?
Hi tre­ba­lla gent, però també és veri­tat que res­pecte a anys enrere ha dis­minuït la implan­tació. Ara hi ha uns 400 alum­nes, quan n’havíen estat un miler. L’exèrcit havia estat una empresa molt impor­tant, però de les èpoques bones en queda un terç. Si es pogués recon­ver­tir en alguna altra cosa des del punt de vista labo­ral, hi hau­ria tanta o més feina. Però això amb l’exèrcit és com­pli­cat. La relació des de l’Ajun­ta­ment és cor­dial, però des del govern hem dei­xat d’anar als actes ofi­ci­als. No ens hi tro­bem bé.

D’autònom a polític

Els padrins eren pagesos del poble d’Alsamora (des de mitjan segle XIX, pertanyent a Sant Esteve de la Sarga).

Des del 2015 és regidor i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Tremp, on ERC ha tornat a l’alcaldia després de 81 anys amb un acord amb Junts i amb la primera alcaldessa de la seva història. En aquest mandat, Flores és també vicepresident del Consell Comarcal del Pallars Jussà. Divorciat i amb tres fills, viatja a Barcelona setmanalment, on a causa de la distància geogràfica –i les comunicacions viàries– s’instal·la tres dies de mitjana en un hotel per poder treballar al Parlament. Un dels seus objectius és portar la veu dels aranesos i pallaresos a la cambra, assegura. És membre de les comissions parlamentàries d’Agricultura, Salut, Justícia i Peticions. Des del 1993 ha treballat com a enginyer tècnic elaborant projectes en règim d’autònom i el 2002 es va incorporar com a professor de dibuix tècnic i tecnologia a l’IES de la Pobla de Segur. Ara ha deixat la professió per falta de temps, però diu convençut: “Ja hi tornaré quan acabi de la política.”

Antoni Flores Ardiaca

Nascut a Tremp el 1963, va estudiar enginyeria tècnica industrial a Terrassa (UPC). N’ha treballat elaborant projectes com a professional independent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.