NADIA GHULAM
ESCRIPTORA I ACTIVISTA AFGANESA
“Els governs no han de tallar l’ajuda humanitària”
“Poden utilitzar la diàspora afganesa, dones que estem formades i coneixem bé el nostre país i el d’acollida, per fer de pont amb l’Afganistan”
“Els talibans s’organitzen per buscar la gent casa per casa i emportar-se-la no sabem on; ara tenim molts desapareguts a Kabul”
“El país està apagat, com si se n’hagués anat la llum”
PONTS PER LA PAU
Nadia Ghulam ha patit en pròpia pell els horrors de la guerra i del totalitarisme dels talibans. A Badalona, va fundar l’associació Ponts per la Pau, que es dedica a empoderar noies i dones a l’Afganistan pagant-los, per exemple, els estudis. Ghulam ha deixat testimoni de la seva història a ‘El secret del meu turbant’ (Columna, 2010), premi Prudenci Bertrana, i a ‘La primera estrella del vespre’ (Rosa dels Vents, 2016)
Des de Badalona, on viu refugiada des de fa quinze anys, l’activista i escriptora afganesa Nadia Ghulam (Kabul, 1985)es desviu aquests dies intentant treure del seu país compatriotes amenaçats per la victòria dels talibans. Com, per exemple, tres cosines i una germana, amb els seus fills petits.
Sap si ja han pogut embarcar?
No ho sé, no en tinc notícia. Fins que no arribin, no respiraré tranquil·la.
Com ha viscut aquests dies de caos a l’aeroport de Kabul?
Amb molta angoixa. La situació és molt caòtica i és molt, molt difícil poder sortir del país.
El meu fillol, per exemple, era a la porta de l’aeroport intentant entrar amb dos passis europeus a la mà –perquè feia de traductor d’italians i espanyols– i, de cop, els militars nord-americans li van pegar, perquè no reconeixen l’enemic. Al final, l’agència de cooperació italiana es va poder coordinar per telèfon amb militars d’allà a Kabul i el van poder salvar. Els estic molt agraïda.
Tot i les promeses de moderació, els talibans ja han demostrat que no han canviat...
Tot és mentida. Mentre un cosí meu era a l’aeroport esperant sortir amb la seva dona, un fill d’un mes i una nena de 3 anys, els talibans van entrar a casa seva, van agafar una germana i la van apallissar. Encara que vulguin donar la imatge pública de tolerància, no és cert. S’organitzen per buscar la gent casa per casa i se l’emporten no sabem on. Ara mateix tenim molts desapareguts a Kabul.
Per què la van apallissar?
Perquè volien que els digués on eren el marit i el germà.
Per què? Eren col·laboradors de les forces ocupants?
El meu cosí treballava per a la meva associació, Ponts per la Pau, i al Ministeri de l’Interior afganès. Això ja el feia sospitós i el convertia en objectiu.
Quins altres casos coneix?
Aquesta matinada m’ha trucat una noia plorant. La seva mare era diputada al Parlament afganès, està amagada i l’estan buscant casa per casa. Ella va poder fugir a Turquia i em demanava ajuda per treure-la del país.
És una tasca difícil...
Sí. Jo no he pogut portar tota la meva família. He hagut de fer una llista de qui treia, decidint quina vida és prioritària. Els que he portat tots tenen fills molt petitons, nadons. He pensat que, si els passa alguna cosa als seus pares, què faríem amb aquests infants?
I les 35 noies i dones de la seva associació, Dones per la Pau?
Són a la llista també del Ministeri d’Exteriors esperant que els donin un salconduit, però no sé si les arribarem a evacuar o no.
Els talibans ja han començat a reprimir les dones...
Sí. A diferència dels seus col·legues homes, moltes periodistes, per exemple, no han pogut reprendre la feina. Els ho han prohibit. Els van dir que el govern encara no està establert i que quan això passi, ja en parlaríem. Les universitats estan tancades, les escoles, els bancs... El país està apagat, com si hagués marxat la llum.
Què creu que haurien de fer els governs europeus per ajudar la població afganesa?
El missatge que m’agradaria que es repetís fins a arribar a oïdes de tots els governs és que no tallin l’ajuda humanitària a l’Afganistan amb l’argument que els diners anirien a les butxaques dels talibans. Jo tampoc no ho vull, això. Però el que no pot ser és que, per culpa d’uns, es castigui tothom.
I com assegurar que l’ajuda internacional arriba al destinatari correcte?
Que la canalitzin a través de la diàspora afganesa: immigrants, refugiats, dones que hem estudiat a fora... Tenim formació i coneixem bé els dos països, tant el nostre com el que ens ha acollit. Ens poden utilitzar com un bon pont per arribar a l’Afganistan. Ara és el moment que confiïn en nosaltres, que ens donin una oportunitat perquè, encara que estiguem vivint a fora, podem fer molta feina per al nostre país.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.