Política

ROSA MARIA IBARRA I OLLÉ

PSC

“El PSC sempre hi serà per a les coses importants”

BONSAIS I CUINA
Cuinar és una de les aficions de Rosa Maria Ibarra. No té gaire temps per dedicar-s’hi a causa de l’activitat parlamentària, però durant el confinament, a més de poder passar més temps amb el seu marit i els seus dos fills, hi va dedicar hores. Últimament, gràcies al seu fill, també s’ha aficionat a cuidar bonsais, activitat que, a escala més petita, la connecta amb la feina de pagès del seu pare: “Tenia oliveres, garrofers, una mica de vinya...”
Els anys de regidora de govern a l’Ajuntament de Valls van ser els millors de la meva vida
A casa m’han transmès que constància, treball i esforç donen els seus resultats
Vostè és d’Alió o de Valls?
Podríem dir que soc de tots dos llocs. Vaig néixer a Alió i hi vaig ser regi­dora, tot i que lla­vors, després de casar-me, ja vivia a Valls. Ja fa 24 anys que hi soc i és on faig vida, però tinc la meva mare a Alió i hi vaig molt.
A què es dedi­ca­ven a casa seva?
El meu pare com­pa­gi­nava la feina de músic amb la de pagès. També va ser repre­sen­tant artístic, però no va dei­xar mai de tre­ba­llar la terra: tenia una mica de vinya, ave­lla­ners, amet­llers, gar­ro­fers... Els meus pares són gent molt tre­ba­lla­dora. El meu pare va morir fa qua­tre mesos. El meu record sem­pre és el de per­so­nes tre­ba­llant nit i dia per tirar la família enda­vant. Érem una família molt humil i els meus pares sem­pre van estar molt orgu­llo­sos de poder-nos pagar la car­rera al meu germà i a mi. M’han transmès que constància, tre­ball i esforç donen resul­tats.
Quina mena de músic era el seu pare?
Era voca­lista, tenia una veu impres­si­o­nant. També va apren­dre a tocar el piano i el trombó de manera auto­di­dacta. No va tenir pos­si­bi­li­tats d’estu­diar gaire. Era el can­tant de l’orques­tra Excel­sior, d’Alco­ver, que feia gires per fes­tes majors de tot Espa­nya.
A casa hi havia inqui­e­tuds polítiques?
Recordo el meu pare mirant-se els debats par­la­men­ta­ris durant la Tran­sició. Era molt feli­pista. Tenia una visió d’esquer­res, sense teo­rit­zar; creia que només amb uns governs d’esquerra podem avançar. Sabia d’on veníem i veia com avançava el país amb aquells pri­mers governs soci­a­lis­tes i que econòmica­ment podíem tirar enda­vant i que els fills poguéssim estu­diar amb beques.
En quin moment li va entrar la moti­vació per impli­car-se en la política?
Vaig començar en la política muni­ci­pal bàsica de poble petit. Jo ja vivia a Valls i em van venir a bus­car per­so­nes d’Alió que van pen­sar que era un bon per­fil per pre­sen­tar-me pel PSC. Vaig fer el pas el 1999 i em vaig que­dar a cinc vots de ser alcal­dessa. Més enda­vant, tot i pen­sar que ja havia tan­cat una etapa, la Núria Segur, can­di­data a Valls, em va dema­nar d’unir-me a la seva can­di­da­tura. Hi vaig anar de qua­tre i vam entrar al govern amb set regi­dors. Van ser els millors anys de la meva vida, perquè la política muni­ci­pal, tot i ser dura, és molt gra­ti­fi­cant. També hem pas­sat moments com­pli­cats, perquè Valls és una plaça forta de l’inde­pen­den­tisme i ens van arri­bar a insul­tar i pin­tar la seu. Per sort, la cris­pació ha bai­xat.
I de regi­dora d’un poble tan petit com a Alió a dipu­tada al Par­la­ment. Quin és el canvi més gran entre les dues situ­a­ci­ons?
Quan ets regi­dora et paren pel car­rer, i al Par­la­ment tot és més asèptic. Tot i que estem inten­tant apro­par-nos molt més als ciu­ta­dans. Si més no al PSC, aquesta legis­la­tura estem fent molt ter­ri­tori, visi­tant col·lec­tius. En un Ajun­ta­ment pots actuar d’una manera exe­cu­tiva i ràpida, però al Par­la­ment podem fer lleis que tin­guin trans­cendència. És més llunyà però ho hem d’inten­tar apro­par i hem de ser cons­ci­ents dels pro­ble­mes que hi ha, por­tar-los al Par­la­ment i legis­lar i ins­tar perquè el govern faci deter­mi­na­des acci­ons per rever­tir els pro­ble­mes. Hem d’apro­par molt més la rea­li­tat dels ciu­ta­dans a l’acti­vi­tat del Par­la­ment.
Vostè, que el coneix, què creu que cal fer des del Par­la­ment per resol­dre el pro­blema del món, tan can­dent ara a causa dels incen­dis?
Cal impul­sar la gestió fores­tal, que no ha tin­gut l’impacte que calia. A vega­des per un con­cepte medi­am­bi­en­tal mal entès s’ha posat en qüestió aquesta gestió pen­sant que es fa malbé el bosc, però és al con­trari. Una gestió fores­tal ben feta asse­gura que el sota­bosc esti­gui net i que no sigui tan fàcil que hi hagi incen­dis. També cal impul­sar que els ramats pas­tu­rin als bos­cos, perquè això també ajuda a man­te­nir net el sota­bosc, i impul­sar cal­de­res de bio­massa.
Com que ha tre­ba­llat a la Cam­bra de la Pro­pi­e­tat, deu tenir també pro­pos­tes per resol­dre el pro­blema de l’habi­tatge.
Històrica­ment aquí s’han fet polítiques per incen­ti­var l’habi­tatge de pro­pi­e­tat, que no és dolent en si mateix. Un 46% dels espa­nyols ja no paguen res pel seu habi­tatge perquè el tenen en pro­pi­e­tat i això els dona tran­quil·litat i segu­re­tat. Però això ha fet que no hi hagi habi­tatge de llo­guer. I si hi ha escas­se­tat, el preu es dis­para. Hem de crear habi­tat­ges i fer polítiques públi­ques per faci­li­tar-hi l’accés a les per­so­nes, espe­ci­al­ment als joves. Un 80% per cent dels joves no es poden eman­ci­par perquè tenen fei­nes precàries i no poden pagar un llo­guer. En el pro­grama tenim pro­pos­tes de com­pra en copro­pi­e­tat entre els joves i l’admi­nis­tració. El govern espa­nyol està fent la llei de l’habi­tatge, que serà la pri­mera de la democràcia, i crec que serà un pas enda­vant. La Gene­ra­li­tat hi ha de posar de la seva part amb recur­sos i nor­ma­ti­ves que siguin esta­bles i creïn segu­re­tat jurídica.
Tot i les dis­crepàncies ideològiques, el PSC està d’acord amb els dos grans pro­jec­tes d’aquests pri­mers mesos del nou govern: l’ampli­ació de l’aero­port i la can­di­da­tura als Jocs d’Hivern del 2030.
Nosal­tres sem­pre hi serem per a aque­lles coses impor­tants per a Cata­lu­nya. Cal crear un front ampli per defen­sar l’ampli­ació de l’aero­port, que per a nosal­tres és fona­men­tal. I res­pecte dels Jocs, tres quarts del mateix. Cre­iem que pot ser una opor­tu­ni­tat impor­tant per a les comar­ques del Piri­neu. Volem que el país avanci i cre­iem que ja por­tem deu anys prou para­lit­zats.
Què aporta Sal­va­dor Illa de nou al PSC res­pecte de Miquel Iceta?
Tenen mane­res de fer molt dife­rents. Tots dos són polítics exem­plars en capa­ci­tat de tre­ball i diàleg, però els estils són dife­rents. En Sal­va­dor ha apor­tat el bagatge intens que li va donar el Minis­teri de Sani­tat en el moment més crític de la història del país. Això et dona una pers­pec­tiva de les coses i una capa­ci­tat exe­cu­tiva impor­tant. És un gran ges­tor.
Si Sal­va­dor Illa hagués estat pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i l’hagués tin­gut en compte per a alguna con­se­lle­ria, quina li hau­ria agra­dat?
Fa uns mesos hau­ria dit de tre­ba­llar en polítiques d’habi­tatge, pel meu bagatge pro­fes­si­o­nal, però ara que he fet una immersió en el sec­tor, et diria que a la con­se­lle­ria d’Agri­cul­tura. Vinc d’un poble petit i soc cons­ci­ent de les neces­si­tats del món agrari. S’hi ha de donar pri­o­ri­tat abso­luta i s’ha de fer un pacte naci­o­nal i bus­car ini­ci­a­ti­ves con­cre­tes amb rapi­desa. Seria un repte molt interes­sant.

De terra de castells i calçots

El mateix dia de l’entrevista, el poble de naixement de Rosa Maria Ibarra, Alió, acapara titulars per la detenció d’una veïna de 79 anys que presumptament encapçalava una xarxa de narcotràfic. “Només té un any més que la meva mare. No m’imagino la meva mare sent la cap d’un càrtel”, explica quan comentem, de passada, una notícia que deu tenir tot Alió trasbalsat. Tot i néixer en aquesta petita població de l’Alt Camp de poc més de 400 habitants, Ibarra va traslladar-se a viure a la veïna Valls quan es va casar. La proximitat entre les dues localitats, i el fet que va anar a l’escola i a l’institut a Valls, fa que la diputada del PSC es consideri dels dos llocs. Li demano pel drama que deu haver suposat que dues tradicions tan vallenques com els castells i les grans calçotades estiguin afectades per les restriccions a causa de la pandèmia. “Espero que es puguin reprendre els propers mesos, perquè, a més, això ha tingut una afectació econòmica.” I m’explica que la pandèmia també ha fet anar en orris les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela, que sempre es fan en any acabat en número u: “Les farem l’any que ve.”

Rosa Maria Ibarra

Va néixer el 26 de juliol del 1969. Es va llicenciar en dret a la Universitat de Lleida i ha treballat a la Cambra de la Propietat Urbana de Tarragona. És diputada al Parlament des del 2015.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia