Va néixer fa 31 anys a Barranquilla, Colòmbia. Quina importància tenen per a vostè, les seves arrels?
Vaig arribar a Barcelona quan tenia ja 16 anys, de manera que la infantesa, i part de l’adolescència, la vaig viure allà. Les meves arrels estan, doncs, molt marcades per Colòmbia i, quan estàs en un context de gran diversitat cultural, és normal preguntar-te qui ets i quines són les teves arrels. Sempre dic, per exemple, que ser del Carib és una forma d’estar en el món i, en aquest sentit, l’alegria, tot i que pugui semblar una cosa supèrflua, i més en els moments convulsos que s’estan vivint a Colòmbia, és molt important.
Colòmbia, com diu, ha viscut recentment una important espiral de violència.
Sí, però és important mantenir aquesta alegria com a defensa, com un acte polític que no ha d’implicar menys crítica o contundència. Aquesta és la trinxera des de la qual actuo.
L’antiracisme i el feminisme són dos dels activismes en què ha militat.
Tinc clar que són dues pràctiques concretes, no pas pins que et puguis penjar un dia i prou. M’obsessiona el tema de les pràctiques, i més ara, que estic al Parlament, un lloc amb moltíssima retòrica i moltíssimes paraules on les pràctiques no sempre es duen a terme.
Què enyora, de Colòmbia?
La força de la col·lectivitat, per exemple, l’esperit de comunitat. El carnaval de Barranquilla, per exemple, que és una de les festes més importants del país, és tot un acte polític i de resiliència que va més enllà de sortir de nit a ballar.
Què li va agradar, i què no, de Catalunya quan va arribar-hi fa ja 15 anys?
Colòmbia és dels països amb més desigualtats del món quant a redistribució de la riquesa. Hi ha estrats socials i estàs molt determinat per on vius, pels centres educatius en què estudies... A Barcelona és claríssim que també hi ha una divisió, però aquí m’era més fàcil ser una més. Ningú em preguntava de qui era filla. I això em va agradar. També és cert, però, que ser dona, jove i migrant fa que hagis d’estar demostrant coses tota l’estona. Aquí la societat no està tan fragmentada com a Colòmbia, però, malgrat venir amb privilegis, com ho són tenir estudis universitaris i un capital social i cultural determinat, sí que encara em persegueix aquesta idea d’haver d’estar demostrant coses constantment. Haver de lluitar més, però, de ben segur que m’ha ajudat a entendre la migració com un procés supercomplex i a tenir clara la necessitat de treballar, en una societat tan individualitzada com aquesta, per a un col·lectiu. Aleshores hi ha també la soledat, el racisme institucional, que es manifesta en molts àmbits... Que sigui molt crítica amb moltes de les lògiques que es donen a Catalunya no treu, però, que senti un gran amor per aquesta terra.
Balla i forma part d’una companyia de ball folklòric de Barcelona: Sentimiento Cimarrón. D’on li ve?
Jo ballo des dels 3 anys però, en aquest sentit, ballar s’inscriu també en aquesta recerca de la identitat en termes d’arrels. Et trobes, per exemple, amb la perspectiva colonial, que diferencia la colonització –un fet històric amb una data d’inici i una de final– de la colonialitat, que és tot aquest entramat de relacions i estructures de poder que sorgeixen arran de la colonització però que, avui dia, encara estan presents no únicament als països colonitzats sinó a tot arreu, i més ara amb la globalització. Quan entro a veure com es manifesta la colonialitat m’adono que hi ha una cosa que es diu “colonialitat del saber”, que jerarquitza els coneixements perquè sembli que els únics que són legítims siguin només els d’homes blancs i europeus. Hi ha, però, altres sabers, formes de coneixement i expressió que no depenen tant d’aquesta racionalitat sinó del cos, que pot ser també territori de lluita i reivindicació. És, de fet, una cosa que lliga amb concepcions indígenes que entenen la terra com a part del nostre cos. Per a mi, doncs, el ball és un tema de reivindicació política, i així ho faig amb la meva companyia de ball. El ball, de fet, és per a mi una de les formes d’activisme més revolucionàries. Un acte de reflexió i de creació de comunitat.
No creu que existeix, però, una certa folklorització de la diversitat?
Sí, i durant anys això ens ha despolititzat. És com si se’ns digués: “Ens encanten els vostres balls, els plats que cuineu... però, si toca parlar de qui pren les decisions, o de quin model polític o de país volem, això ja són coses de la gent seriosa.” I, sí, els colombians aportem folklore i la diversitat, però també idees i coneixements.
En aquesta legislatura, vostè, així com també diputades com ara Basha Changuerra, de la CUP, i Najat Driouech, d’ERC, han arribat al Parlament. És una oportunitat?
Si som aquí és perquè molta gent ha lluitat perquè hi fóssim, no pas perquè siguem més bones que la resta. Ha estat important arribar-hi, però encara és més important tenir clar què farem. En aquest sentit, jo tinc molt clar qui represento i els interessos de qui represento. La meva agenda, al Parlament, estarà marcada per aquesta perspectiva intercultural i antiracista.
Què li sembla com funcionen les coses en l’àmbit parlamentari?
T’has d’empassar uns quants gripaus, perquè no és un lloc fàcil on estar. La institució s’encarrega subtilment de recordar-te que aquell lloc no et pertany i, a títol personal, és complicat. Entenc, però, que el meu escó és un espai col·lectiu al servei d’unes comunitats que, a diferència dels bancs o les classes poderoses, no tenen la representació que haurien de tenir.
Se la va haver de convèncer gaire per concórrer a les eleccions al Parlament?
Sí. Jo havia estudiat ciències polítiques, però, per a mi, la política ni de bon tros es fa només des de les institucions, sinó que es fa en cada decisió que prenem, des del que mengem fins a la roba que ens posem. Quan se’m va convidar a formar part, primer, de Barcelona en Comú ja no va ser una decisió fàcil. M’encanta el municipalisme perquè et connecta amb el territori i fa que no et puguis posar de perfil, però. Vaig estar dos anys al districte de Ciutat Vella i fer el pas a la Generalitat, perquè, com et deia, soc una municipalista acèrrima, va ser una decisió difícil, fins al punt que encara avui estic fent una mica el dol. Sé que no puc ser la veu de tots però, alhora, em sembla important que les persones migrants estiguem representades en les institucions.