Política

POL GIBERT I HORCAS

PSC

“Vaig entrar amb una motxilla de 30.000 vots”

“Per a la meva generació estaria bé que fos fàcil entrar i sortir de la política”

“Vaig entrar al PSC com un comercial i preguntant: «Què feu, com us organitzeu?»”

A PUNT PER ANAR A L’ESCOLA
Una de les coses que intenta no perdre’s mai és la rutina de portar la seva filla de tres anys a l’escola en bicicleta. Anar al parc i jugar amb ella és una de les seves vies de desconnexió, com també anar a córrer sempre que pot. Va fer-ho amb la Joventut Atlètica de Sabadell (JAS) i ara s’escapa pel riu Ripoll. “Ment en blanc, disfrutar i mirar el cronòmetre”, explica. Intenta fer-ho dos cops a la setmana si l’agenda li ho permet i porta les vambes i una muda per fer-ho per la platja quan és al Parlament.
El món va molt ràpid i els processos institucionals més lents. I el decalatge, als joves [...], ens frustra una mica
Hi ha un pim-pam-pum tertulià que fa mal, amb una política de consum de curta mirada
Va entrar en política jove però tard. Com s’hi va interes­sar?
En l’entorn fami­liar, el meu pare havia sigut del PSUC, de CCOO..., de tot el paquet com­plet de l’espai de l’esquerra de la Tran­sició i post-Tran­sició amb una vin­cu­lació política forta. Jo vaig començar a impli­car-me en el movi­ment estu­di­an­til quan feia la car­rera i en aca­bar vaig bus­car on con­ti­nuar amb aquest com­promís de defensa de drets. Vaig fer una anàlisi dels par­tits, per veure en quin per­fil encai­xava, i vaig anar a petar al PSC, a les joven­tuts i al par­tit.
Va entrar al PSC pre­gun­tant?
A porta freda, com un comer­cial, i pre­gun­tant: “Què feu, com us orga­nit­zeu?” Era l’any 2008 o 2009.
Una època com­pli­cada per al PSC.
Sem­pre dic [riu] que quan vaig arri­bar tot va anar mala­ment. Vam per­dre la Gene­ra­li­tat, el govern de l’Estat... Va ser entrar i començar el des­as­tre, inclús en l’àmbit euro­peu.
Què el va convèncer?
El pro­jecte inter­na­ci­o­na­lista. Soc de vocació euro­pe­ista i tenir com­panys arreu del món que pen­ses­sin igual m’atreia molt. I l’altra cosa és la vocació de defensa de la classe tre­ba­lla­dora, els valors tra­di­ci­o­nals de l’edu­cació i la salut pública, l’estat del benes­tar.
Entra jove i puja ràpid. Fa el salt directe a dipu­tat abans d’estar en el món local. Com ho va fer?
Vaig entrar en una posició de distància orgànica. Tre­ba­llava i tenia una vida civil, i és el març del 2015 quan molts com­panys em dema­nen que em pre­senti de pri­mer secre­tari de les Joven­tuts a Cata­lu­nya. Hi havia elec­ci­ons després de l’estiu i el pri­mer secre­tari del PSC, Miquel Iceta, en una escola de for­mació de les Joven­tuts al juliol anun­cia públi­ca­ment que volia incor­po­rar un jove entre els deu pri­mers de la llista en un esforç de reno­vació perquè algú parlés el llen­guatge dels joves. I vaig anar de número 9 i vaig entrar de dipu­tat.
Ho va dir en públic i vostè no sabia res?
És una per­sona amb molta capa­ci­tat, intel·ligent, i s’ho va fer anar bé. És el seu estil directe de fer les coses. Em va comen­tar que bus­cava algú del meu per­fil i les Joven­tuts em van pro­po­sar.
I què el va sor­pren­dre del món de la política?
Aquesta capa­ci­tat que tenim de repre­sen­tar molta gent. Jo vaig entrar al Par­la­ment amb una mot­xi­lla de 30.000 vots al dar­rere de les per­so­nes que han con­fiat en mi per repre­sen­tar-los. És una res­pon­sa­bi­li­tat. Un orgull, però també una càrrega pesant, d’haver d’estar a l’altura. Però està bé poder can­viar coses, estar a pri­mera línia on hi ha els pro­ble­mes, dis­cu­tir amb el teu opo­nent polític i arri­bar a acords. Això últim encara ens costa, en la política cata­lana, però estic orgullós de dir que en l’àmbit juve­nil hi hem arri­bat. La nega­tiva és la len­ti­tud de les trans­for­ma­ci­ons, que els acords cos­ten d’implan­tar, la reacció als pro­ble­mes del dia a dia o con­flic­tes labo­rals és molt lent... El món va molt ràpid i els pro­ces­sos ins­ti­tu­ci­o­nals van més lents. I aquest deca­latge, als joves, acos­tu­mats a rit­mes més ràpids, ens frus­tra una mica.
Ara que ja és veterà al Par­la­ment, ha evo­lu­ci­o­nat el seu fun­ci­o­na­ment?
Vaig entrar en un moment molt dur, amb el procés, i que sem­blava que els acords podrien ser molt com­pli­cats, i s’hi va arri­bar a alguns en altres àmbits. Hi havia una gene­ració jove política­ment res­pon­sa­ble i amb ganes de tei­xir acords que s’ha anat per­dent. Ha entrat gent nova amb per­fils dife­rents, molts no acos­tu­mats a la cul­tura política, i hi ha un pim-pam-pum ter­tulià que fa mal, amb una política de con­sum de curta mirada que només genera un tuit. Fa mal perquè l’espai per a la repre­sen­tació i el xou en política és minso i el gran espai és el de la pro­posta, l’acord, la nego­ci­ació, que és la impor­tant. Quan algú em diu que al Par­la­ment sem­pre ens estem fotent hòsties, jo els dic que això és una hora i mitja cada quinze dies i que la resta del temps estem en comis­si­ons, que no és la part vis­tosa, però és la impor­tant on s’arriba a acords.
Algun acord de què se’n senti orgullós per la seva con­tri­bució?
El valoro perquè era quan el PP gover­nava a l’Estat: va ser per dema­nar la revisió del sis­tema de garan­tia juve­nil.
Fins on vol arri­bar en el món de la política?
No hi penso gaire, no m’obses­si­ona fer car­rera política. Estic còmode i m’agrada el que faig.
S’hi veu molts anys?
Mai. És difícil pre­veure els esce­na­ris. Per a la meva gene­ració esta­ria bé que fos fàcil entrar i sor­tir. Dedi­car una època al ser­vei públic, després a una altra cosa i tor­nar al cap de vint anys. Que fos per­me­a­ble. Ara porto sis anys al Par­la­ment i dos a l’Ajun­ta­ment de Saba­dell.
Per què sent dipu­tat va entrar a l’Ajun­ta­ment?
Vam patir la crisi arran del cas Mer­curi i jo feia vida al par­tit en l’àmbit naci­o­nal, on em vaig for­mar a la seu de Nica­ra­gua. A Saba­dell el par­tit gai­rebé des­a­pa­rei­xia, els resul­tats van ser molt dolents i bus­ca­ven una gene­ració de saba­de­llencs per tor­nar a armar el par­tit. Van con­si­de­rar que era un bon per­fil per fer de por­ta­veu de la ges­tora. Vam tro­bar una magnífica can­di­data, que és l’alcal­dessa actual, la Marta Farrés, i em va dema­nar de seguir fent el camí ple­gats. Sem­pre he tin­gut admi­ració i res­pecte per la política local, que és de trin­xera cons­tant i con­tacte molt directe, sense hora­ris i absor­bent, però té la part molt satis­factòria que pots can­viar coses. És més tan­gi­ble.
Se sen­ten a dir coses pel car­rer pel cas Mer­curi o ja ha pas­sat a la història?
Mai m’he sen­tit dir res. Fa deu anys i ha plo­gut moltíssim. Dels deu regi­dors d’ara, nou no han tin­gut experiència de gestió política. Saba­dell té un govern molt sol­vent, que exe­cuta, i el par­tit s’ha refun­dat. És un moment bo.
Com s’ima­gina la Saba­dell del futur?
Molt més verda, amb un espai públic reha­bi­li­tat, amb aigua... És una ciu­tat de tra­dició indus­trial que està en risc, però s’ha de fomen­tar que evo­lu­ci­oni digi­ta­lit­zant-la, recu­pe­rant el Ripoll com a refe­rent de la nova eco­no­mia, fent que la Gran Via sigui un eix del conei­xe­ment amb el cam­pus de Salut de la UAB a l’Artèxtil. L’altre repte és que sigui equi­li­brada i igua­litària.
Em fa un vati­cini de la taula de diàleg?
En política cata­lana els augu­ris o les pers­pec­ti­ves més enllà d’una set­mana són difícil­ment ima­gi­na­bles. És una eina molt útil i un símbol d’una nova etapa. Vam tenir un fracàs col·lec­tiu com a país i ens ha por­tat a per­dre en molts sen­tits. Hem d’asseure’ns en una taula aquí i allà. No veig alter­na­tiva, perquè la que hi havia no ha fun­ci­o­nat.

Desmitificant el polític

És d’una generació acostumada als canvis. Va treballar el 2010 a l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) a l’àmbit d’Euromed estudiant vincles comercials i econòmics amb el Marroc, Algèria i Tunísia. Després al departament de màrqueting de la farmacèutica Almirall i en la gestió d’un portal d’internet. Assegura que no és dels “sectaris” que diuen que per dedicar-se a la política has d’haver passat abans pel món privat, sinó que depèn del perfil. Té clar que s’ha de desmitificar el món de la política, que “és dura, molt mal vista i retribuïda”. Explica que en entrar al Parlament li van donar un mòbil i un ordinador que “amb prou feines funcionaven” i has de compartir taula en un despatx per a tres diputats i tenen assignat un tècnic per a cada quatre. “Ni assessors ni cotxes oficials”, no es cansa de dir, i considera que “fan falta recursos tècnics” per fer bé la feina, com sí que els tenen a les oficines del Parlament Europeu.

De la política se n’escapa una setmana a l’estiu anant a una casa de la família de la seva parella al Pirineu aragonès, a Arcusa. Fa un temps no tenia cobertura ni wi-fi, una enorme desconnexió, que també li havia provocat algun maldecap en èpoques de crisi política.

Pol Gibert

Neix a Sabadell el 1987. Diplomat en ciències empresarials i màster en relacions internacionals per la UAB. És portaveu del PSC a la comissió d’Empresa i Treball.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.