“No veig que hi hagi cap motiu per a una detenció”

Sí, entra dins de les possibilitats.

No és només una qüestió de fer l’acte passiu de no comparèixer, sinó que també som actius a l’hora d’anar fent al·legacions, recursos i contrarecursos. Aquesta mateixa setmana havíem presentat un recurs al TC que sé que l’han posat a l’ordre del dia i s’estava dient que potser el resoldrien aquesta mateixa setmana i hi ha qui diu que ja l’han començat a resoldre. Pràcticament a cada decisió que ha pres el tribunal hem presentat recurs. Combatem les decisions que prengui siguin les que siguin, sempre que no sigui arxivar la causa, que és el que entenem que hauria de fer.

No, perquè no veig que hi hagi cap motiu per fer una detenció, de base legal no n’hi ha. La declaració és voluntària, ningú no està obligat a declarar, l’acusació és per un delicte que no comporta presó i fins i tot el judici legalment es podria celebrar sense la meva presència, no és obligatori que hi sigui present. Aleshores, m’haurien d’explicar molt bé per quin motiu es faria una ordre de detenció.

I tant, contemplar-lo sí, altra cosa és que haurien de justificar molt bé el que volen fer, i evidentment ho combatrem.

Jo crec que tampoc no em poden detenir ara. És això que dius, no dic que no, però l’element més estratègic d’aquesta discussió és la inviolabilitat, que no va pel càrrec, sinó pels fets. Com que jo gaudia d’inviolabilitat en el moment dels fets ara és indiferent si tenc el càrrec o no.

Vox és ja un habitual d’aquestes causes. Els tracten prou bé per deixar-los participar a les causes encara que no sigui obligatori. A partir d’aquí, no em puc pronunciar, però no seria la primera vegada que s’intuïa un cert repartiment de papers.

Jo crec que no li atorga cap tipus d’immunitat el fet d’estar assegut a la taula, no tenen gaires manies. Segons com algú podria demostrar que el fet que la fiscalia hagués necessitat un any i mig per presentar la querella podria ser el símptoma d’alguna cosa. No ho sé.

Símptoma que hi havia una certa resistència o intent que aquesta causa no fos àgil. Jo sempre vaig entendre que no tenien interès a presentar la querella abans de les eleccions. La varen presentar una setmana després. Per tant, sí que hi va haver una certa conducció política del tema, crec jo.

Sí, jo crec que això està condicionat per moltes coses, però que ho havien buscat. No crec que sigui cap coincidència, com no va ser cap coincidència que la reunió de presidents [a La Moncloa] fos el dia del Tribunal de Cuentas. Jo crec que hi ha un ànim del PSOE de fer veure que la repressió no és cosa seva i tapar-la amb gestos de zero contingut però d’un cert efecte propagandístic.

A mi ja no em sorprèn res. L’ajornament i l’intent de cronificació del conflicte ja fa molt de temps que formen part de l’escenari polític actual. El PSOE el que vol és un escenari en què el tema es desinflami, com si fos una malaltia crònica que no mata, que està controlada. I el d’ERC és un escenari d’ajornament que també conflueix en aquesta idea.

He estat membre del grup parlamentari de Junts, però del partit no ho he estat mai. Sempre he respectat les estratègies de defensa de cadascú. Vàrem estar en contacte i reunits i hem parlat i ens hem coordinat fins allà on era possible. N’Eusebi i jo mateix tenim unes circumstàncies personals i professionals molt diferents. Ell és el secretari de Relacions amb l’Administració de Justícia i això té unes servituds amb el càrrec que jo no tenc, no estic en política.

Els advertiments del TC eren molt genèrics, d’un caràcter general absolutament indefensable i incomprensible. Bàsicament estaven interpretant que qualsevol resolució o moció que tengués les mateixes paraules que una que havia estat anul·lada prèviament no es podia tornar a tramitar, però això seria il·legalitzar idees o conceptes i a nosaltres no ens va passar mai pel cap que això fos possible. Però, en tot cas, en la meva estratègia en cap moment he entrat a discutir els fets, jo només discutesc la jurisdicció del tribunal, que no té competències sobre aquest assumpte i punt. Amb independència del que hagi passat al Parlament, la qüestió bàsica és que el TSJC, pel principi d’inviolabilitat parlamentària, no pot entrar a obrir un procediment penal sobre uns fets que han succeït en les sessions d’un parlament.

Ja tenim una demanda presentada fa pràcticament un any que ha anat cremant etapes i tenim ara un nou recurs d’empara al TC, que en el moment que sigui desestimat també anirà a Europa. Ja veurem els ritmes que duran ells, però la idea seria que abans que puguin ser capaços de presentar una sentència ferma hi pogués haver alguna resolució europea que pogués tenir algun efecte dissuasiu, una admissió a tràmit de les demandes que hem presentat. Eventualment, si dicten sentència condemnatòria, que no tenc cap motiu per pensar que no ho faran, presentarem els recursos normals fins a arribar a Estrasburg.