“Per primer cop ningú sap qui guanyarà a Alemanya”

Deci­di­ran el rumb que prendrà Ale­ma­nya però també la Unió Euro­pea (UE). Per pri­mer cop, no només no hi ha Merkel –això ja és un canvi–, sinó que ningú sap qui gua­nyarà, cosa que és també un canvi. Abans tot­hom sabia que ella gua­nya­ria i, com a màxim, es dis­cu­tia amb qui gover­na­ria, però tot­hom tenia aquesta idea d’esta­bi­li­tat, con­tinuïtat, de cer­tesa més ben dit, que per als ale­manys és un valor molt i molt impor­tant. La por de no saber què pas­sarà ara és molt forta i crec que aquesta és la lec­tura més àmplia de les elec­ci­ons. Diria també que repre­sen­ta­ran un punt d’inflexió per a gai­rebé tots els par­tits.

La CDU perd Merkel. Abans, quan es pre­gun­tava “Vostè vota­ria la CDU si no hi hagués Merkel?”, el par­tit per­dia automàtica­ment 10 punts, encara que, òbvi­a­ment, hi ha altres fac­tors que influ­ei­xen en la situ­ació actual. Però més enllà de si gua­nya o no, quin rumb prendrà la CDU? Girarà a la dreta o inten­tarà man­te­nir-se en el cen­tre que va cons­truir Merkel? Els resul­tats elec­to­rals i també la for­mació del nou govern seran un ele­ment clau per saber si s’impo­sen els més con­ser­va­dors i dre­ta­nit­zen la CDU, o no, i això impacta necessària­ment en Europa, on és un dels par­tits més impor­tants. I hi ha encara un altre punt d’inflexió...

En la cul­tura política ale­ma­nya. I és que no és segur, però és alta­ment pro­ba­ble que, per pri­mer cop, a nivell fede­ral hi hagi un tri­par­tit, i aquí les opci­ons són molt vari­a­des. Ara bé, com que estan tan igua­lats, no sé ben bé qui començarà a par­lar amb qui per nego­ciar la for­mació de govern. I això marca un canvi impor­tant. També hi haurà punts d’inflexió per als altres par­tits.

Caldrà veure si els Verds obte­nen una victòria que pugui doblar els resul­tats dels comi­cis del 2017, que ja van ser molt per a un par­tit així. I si els libe­rals es con­ver­tei­xen de veri­tat en aquest par­tit fron­tissa que els per­me­tria acon­se­guir l’objec­tiu tan impor­tant per al seu líder, que és el Minis­teri de Finan­ces en cadas­cuna de les coa­li­ci­ons pos­si­bles en què podrien par­ti­ci­par. I aquí tanco amb una pre­gunta: Què passa si el nou govern, lide­rat per la CDU o lide­rat per Scholz (SPD), té els libe­rals al Minis­teri de Finan­ces amb relació a tota la política de soli­da­ri­tat finan­cera de la UE? Es man­tindrà? Can­viarà? Seria més libe­ral? Això mar­ca­ria un punt d’inflexió a Ale­ma­nya i també a la UE.

Aquest cop, Afd no ha mar­cat l’agenda, com sí que ho va fer el 2017. No l’ha mar­cat tot i haver-se vol­gut apro­piar del dis­curs anti­res­tric­ci­ons de la pandèmia. Però atenció, perquè tot i els errors, els pro­ble­mes amb la justícia per finançament il·legal, les divi­si­ons inter­nes, etcètera, la ultra­dreta rebrà igual­ment un 10% dels vots, és a dir, es con­so­li­darà al Par­la­ment i amb dos dígits, un fet que no és menor.

Una forma de fer política, la cerca del con­sens i el fugir de la pola­rit­zació. El mirar de fer con­crets els pro­ble­mes, treure’ls la càrrega ideològica i també, diria, el llen­guatge de poder propi dels mas­cles alfa. Dur-los al ter­reny del prag­ma­tisme.