“Tota la meua vida està ara en mans de la Guàrdia Civil”

Alguna vegada m’escapo sol i faig alguna coseta més seri­osa, però ara és un hob­bie per fer en família. Quan era jove­net sí que pujava al Caro, ara ja no tant. Jo sóc de l’època en què les comu­ni­tats autònomes no exis­tien, o encara no havien creat la fron­tera entre el Maes­trat i l’Ebre, for­mal­ment no havia exis­tit mai. Lla­vors com­petíem con­jun­ta­ment a par­tir de certs nivells, corríem des de França fins al sud del País Valencià.

Sí, va ser una ini­ci­a­tiva on vaig conèixer Ximo Puig, que lla­vors era alcalde de More­lla i en for­mava part, com la Ràpita, d’on vaig ser alcalde durant un període curt, però tinent d’alcalde bas­tants anys. A la Taula del Sénia tota la zona dels Ports i l’Alt Maes­trat, con­jun­ta­ment amb el Montsià, vam inten­tar crear ini­ci­a­ti­ves que per­me­tes­sen desen­vo­lu­par aque­lla zona. Era una pla­ta­forma que per­me­tia obrir mol­tes por­tes a molt finançament de l’Estat, i de fet encara exis­teix, tot i que té menys tirada, menys poten­cial, però va fent coses.F

Hi ha gent que con­fon Tor­tosa, on sí que el PP va arri­bar a tenir molts regi­dors, amb la resta del ter­ri­tori, on no hi havia una implan­tació tan forta. A l’Ebre hi havia hege­mo­nia de la soci­o­vergència, i una mica del PP, men­tre ERC hi era un par­tit mar­gi­nal.De fet el sen­ti­ment naci­o­nal al sud de les Ter­res de l’Ebre no havia estat gaire des­ta­cat ni en la II República, allà el repu­bli­ca­nisme hegemònic era el de Mar­cel·lí Domingo, que era fede­ra­lista. Havia nas­cut a Tar­ra­gona però es va criar a Roque­tes, i va ser minis­tre de la República. El sen­ti­ment era una mica dubtós perquè quan durant la Renai­xença van crear els cànons de la cata­la­ni­tat van enviar un cor­reu electrònic però no el vam rebre, i quan van defi­nir què era ser català, no hi érem. Ser català volia dir ballar sar­da­nes, i nosal­tres ballem jotes; o anar a Mont­ser­rat cada set­mana, i allà no sabíem ni on era. I cul­tu­ral­ment teníem, i con­ti­nuem tenint, més vin­cu­lació amb l’ambi­ent del País Valencià, perquè som un ter­ri­tori de cruïlla entre els dos espais.

Sí. El mite ve del 1833 quan es cons­ti­tu­ei­xen les províncies espa­nyo­les. Tor­tosa en aquell moment era una ciu­tat impor­tant i tenia influència a Madrid, i va estar esti­rant i bata­llant per ser la cin­quena província de Cata­lu­nya, però no se’n va sor­tir. Lamen­ta­ble­ment vam dei­xar de ser la vegue­ria de Tor­tosa i en pas­sar al model de províncies, ens vam inte­grar a la de Tar­ra­gona.

Ve de la suma d’algu­nes coses. El procés orga­nit­za­tiu ja el teníem madur, perquè els que el 1991 entrem a ERC més algú que hi havia ens orga­nit­zem i cons­truïm els fona­ments d’una orga­nit­zació mínima­ment estruc­tu­rada. I després ve la bata­lla del PHN, en què tenim un lide­ratge i impli­cació política impor­tant, i acon­se­guim fer-nos un espai. El 1999 teníem 15 regi­dors, i ja pas­sem a 65 el 2003. Avui en tenim 217; 25 alcal­dies de 50 muni­ci­pis, i els qua­tre con­sells comar­cals. Som un pro­jecte hegemònic.

Sí, ho he aixe­cat bas­tant. Hem picat molta pedra per ser on som, i n’estem orgu­llo­sos. Hem fet diver­ses revo­lu­ci­ons: hem pas­sat de ser el ter­ri­tori amb menys sen­ti­ment inde­pen­den­tista a tenir-ne un de pri­mer nivell. A més, quan venien i ens ofe­rien una nuclear o un Cas­tor, totes les clas­ses diri­gents aplau­dien, la soci­o­vergència que manava; i l’estruc­tura política avui ha pas­sat a dir que el ter­ri­tori és igual de digne que qual­se­vol altre i han d’ins­tal·lar-hi coses igual de dig­nes, com la que vam pre­sen­tar fa unes set­ma­nes, una inversió indus­trial de 200 mili­ons de Kro­nos­pan, que donarà una acti­vi­tat econòmica bru­tal.

El 2011, quan s’acaba el segon tri­par­tit (havia estat dele­gat a tots dos) em vaig incor­po­rar a la direcció d’ERC com a vice­se­cre­tari, ja en l’última època de tran­sició de Puig­cercós, i després a l’equip de Jun­que­ras. A prin­cipi del 2012 em vaig haver de mudar a Bar­ce­lona perquè són més de 200 quilòmetres de des­plaçament i és invi­a­ble fer-los cada dia.

Les meves filles són adop­ta­des, una va vin­dre amb un any i mig, i l’altra, que és xinesa, amb dos anys. Fa vuit anys que con­vi­vim i mai m’han vist a casa. El més nor­mal és que el pare baixi els caps de set­mana i algun diven­dres. Per això quan arribo al poble intento fer coses amb elles, que és del que tens ganes.

La meua dona també és d’una família molt com­pro­mesa política­ment, neboda de Car­les Cas­te­lla­nos, i filla del Rafel, que són bes­sons. Han vis­cut la política, i la repressió, de manera molt intensa, i ella és de pedra picada. Viu allà i no hi ha manera que vulga pujar, sos pares i ger­mans viuen aquí, i a vega­des ens hem plan­te­jat que les tres podrien pujar, però no volen. Mos quei­xem per vici perquè a l’Ebre s’hi viu de conya, tenim una qua­li­tat de vida extra­or­dinària. Bar­ce­lona està molt bé per tre­ba­llar i visi­tar, però si pots viure a la Ràpita, molt millor.

Pensa que Sant Car­les era per Car­les III, que va fer mol­tes coses posi­ti­ves però era fill de Felip V, el rei que va esmi­co­lar-nos com a país el 1714. Car­les III va ser molt actiu en la per­se­cució del català, si bé va tenir papers des­ta­cats en espais posi­tius també, com la il·lus­tració econòmica: va uti­lit­zar les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques per gene­rar riquesa i fer inver­si­ons trac­to­res de dina­mit­zació econòmica, i es va incor­po­rar el seu nom al de la Ràpita perquè ell i sobre­tot Flo­ri­da­blanca, el seu secre­tari d’Estat, van impul­sar un canal de nave­gació, van fer un port que van incor­po­rar al regla­ment per poder comer­ciar amb Amèrica... Des de la pers­pec­tiva local també va fer una apor­tació impor­tant, però els d’allà sem­pre ens hem sen­tit rapi­tencs, i en els temps que cor­ren ja se sap...

Sí, que ve de l’àrab ‘rijad’, ‘rabat’ o ‘ràbida’, que ve a sig­ni­fi­car con­vent. Els situ­a­ven en llocs de fron­tera i des d’allà s’anava a fer la jihad islàmica, la guerra con­tra els cris­ti­ans infi­dels. Doncs allà hi havia una mena de con­vent mili­tar, com n’hi ha a tot el medi­ter­rani. I després quan Ramon Beren­guer IV con­que­reix el ter­ri­tori s’hi ubica un con­vent de mon­ges sant­jo­a­nis­tes, Santa Maria de la Ràpita, que curi­o­sa­ment agafa el nom del lloc que ser­via per fer la guerra con­tra els cris­ti­ans, és una certa con­tra­dicció.

Evi­dent­ment m’ha gene­rat un impacte impor­tantíssim. També és veri­tat que érem cons­ci­ents que teníem molts números de ser detin­guts, per tant no va ser una sor­presa i psi­cològica­ment la família estava més que pre­pa­rada. Ara estem en una certa situ­ació d’esta­bi­li­tat, però després del 20-S tant el Josep Maria (Jové) com jo vam estar acu­sats de rebel·lió, vam estar molt de temps pen­dents de reso­lució damunt la taula de Lla­rena, després que el jut­jat 13 tras­lladés l’expe­di­ent al Suprem, ja que si ens aga­fava volia dir presó pro­vi­si­o­nal imme­di­ata. Tot aquest temps ens va tras­to­car de manera intensa tots els plans. Després vam ser acu­sats de sedició, vam tor­nar al 13… Se supo­sava que havia de ser ràpid, però por­tem qua­tre anys d’una certa pro­vi­si­o­na­li­tat, sense saber quan et jut­ja­ran. Durant un període molt llarg hem estat sense pos­si­bi­li­tat de pla­ni­fi­car res, ni saber si en un moment donat vols aban­do­nar la política i anar a la pri­vada…

Les filles cada cap de set­mana m’ho dema­nen, cada vegada que veuen un pres polític a la tele­visió em diuen: “Papa, plega de la política que no volem que vagis a la presó.”

És veri­tat que porto molts anys en la política, soc engi­nyer i he tin­gut ganes de fer un canvi de plan­te­ja­ment, però en les cir­cumstàncies en què estem hem d’aguan­tar fins que s’acabe el procés judi­cial, que ves a saber quan serà.

Ara s’ha aca­bat la ins­trucció. De moment tots dos estem acu­sats de mal­ver­sació, pre­va­ri­cació i reve­lació de secrets, que són tres delic­tes que com­por­ten penes de presó molt altes, i de deso­bediència, que com­porta inha­bi­li­tació. S’han qua­li­fi­cat els qua­tre delic­tes i estem pen­dents que s’obri el ter­mini per pre­sen­tar els escrits d’acu­sació, quan les parts acu­satòries dema­na­ran les penes de presó que vul­guin, i no sabem quan es pro­duirà. Després entra­rem en fase de judici oral, recur­sos…

Sí, podem estar dos anys tran­quil·lament. Per­so­nal­ment vaig pren­dre la decisió de fer un cert pas enrere perquè la meua causa és molt par­ti­cu­lar, dife­rent de la resta de com­panys, perquè se m’acusa bàsica­ment de tot el des­ple­ga­ment de la hisenda, que és un pro­jecte com­plexíssim, on vam des­ti­nar dese­nes de mili­ons d’euros i recur­sos molt grans. La nos­tra defensa és molt tècnica i reque­reix que sigui molt intensa per demos­trar que el que vam fer, més enllà que el nos­tre objec­tiu polític era la inde­pendència i que aque­lla hisenda hi estigués pre­pa­rada, era per ges­ti­o­nar impos­tos mas­sius. De fet vam fer-ho: ara estem recap­tant el pri­mer impost mas­siu que ges­ti­o­narà la Gene­ra­li­tat, que és el de vehi­cles de CO2. Amb 300 tre­ba­lla­dors, el 50% de les fun­ci­ons de la hisenda cata­lana, la recap­tació exe­cu­tiva, l’encar­re­gava a l’Estat, i la liqui­dació, als regis­tra­dors de la pro­pi­e­tat, i ges­ti­o­nava impos­tos amb cen­sos de com a molt uns milers de con­tri­bu­ents. El gran repte era trans­for­mar-la tec­nològica­ment i quant a recur­sos humans, amb un nou pro­grama S-priu i incor­po­rant 500 per­so­nes més, per pre­pa­rar-la per recap­tar impos­tos mas­sius, que és el que estem fent ara, amb un cens que quan esti­gui total­ment des­ple­gat arri­barà als qua­tre o cinc mili­ons de con­tri­bu­ents. Per tant aque­lla estruc­tura ens ha permès ja fer rea­li­tat el nos­tre poten­cial. Evi­dent­ment el fet de tenir una hisenda com­pe­ti­tiva era impres­cin­di­ble per a què poguéssim ser més efi­ci­ents en la lluita con­tra el frau i recap­tar impos­tos grans, i estava pre­pa­rada perquè en un futur poguéssim assu­mir rep­tes més ambi­ci­o­sos en ter­mes d’inde­pendència.

Mai ens en vam ama­gar, evi­dent­ment, el nos­tre objec­tiu i la rea­li­tat que vam cons­truir va ser esta. Vam tenir un període de temps molt curt i vam haver de tre­ba­llar de manera molt intensa; això com­porta dese­nes de mili­ons d’inversió, incor­po­ració de per­so­nal, software, conei­xe­ment… i la meva defensa reque­rix una inten­si­tat de temps molt ele­vada.

Sem­pre he expli­cat que eren temps d’adap­tació, però en la hisenda cata­lana vam posar els fona­ments per fer el que con­vingués. Evi­dent­ment vam inten­tar, i crec que ho vam asso­lir, que tot el que fèiem estigués dins del marc legal, entre altres coses perquè el març del 2016 el fis­cal Mata, fis­cal gene­ral de l’Audi­en­cia Naci­o­nal, ja va fer el pri­mer ates­tat sobre mi.

Sí, vaig entrar al gener i al març ja hi ha un pri­mer ates­tat de Tácito, en fan deu en total. Tots els nos­tres proveïdors tec­nològics periòdica­ment pas­sa­ven per la comis­sa­ria de Tra­ves­sera de Gràcia. Estàvem super­con­tro­lats, els telèfons pun­xats durant molt de temps… N’érem molt cons­ci­ents, i per tant havíem de fer tota aquesta trans­for­mació sent molt curo­sos, sabíem que qual­se­vol coma fora de lloc sense cober­tura legal impli­cava que imme­di­a­ta­ment et vin­gues­sen a per­se­guir. Ara, el nos­tre objec­tiu era i con­ti­nua sent el mateix, i segu­ra­ment més que mai.

Sí, és qüestió de demos­trar que de tot el que hem fet en teníem neces­si­tat tant en l’àmbit autonòmic com en l’àmbit repu­blicà.

Sí, van fil­trar per exem­ple cent con­ver­ses amb les meues filles, com una publi­cada per mit­jans cata­lans de pri­mer nivell, on una deia que se n’anava a pen­jar car­tells de l’1-O amb sa mare. Jo cada dia tru­cava al matí i a la nit a ma filles, i totes les con­ver­ses amb elles són a la causa.És un ins­tru­ment legal, però a la causa només hi pots tenir coses vin­cu­la­des a un supo­sat delicte. Tota la meua vida, ordi­na­dors, dis­cur­sos… està en aquests moments en mans de la Guàrdia Civil. I allà hi ha con­ver­ses pro­fes­si­o­nals i con­ver­ses amb amics; per això ente­nem que és una inves­ti­gació pros­pec­tiva. Tu quan detens algú l’has d’inves­ti­gar per aquell fet que con­si­de­res delic­tiu, i en el cas del Josep Maria i jo el que ha fet l’Estat és dete­nir-nos, empor­tar-se tot el que hem fet en la nos­tra vida i a par­tir d’aquí a veure on busca.

Jo al març del 2017 soc impu­tat per un supo­sat mal ús de dades fis­cals, i ara m’acu­sen fona­men­tal­ment de fets que es van pro­duir a par­tir del 25 d’abril. Ara diuen que allò altre era cor­recte, però que el 25 d’abril es va fer un acord de govern que era incor­recte. Se m’està impu­tant fona­men­tal­ment i em van dema­nar la fiança per això; l’acu­sació per reve­lació de secrets la fona­men­ten en un con­veni de finals d’octu­bre amb l’Ajun­ta­ment d’Alcarràs que jo ja no era ni secre­tari... Tot ple­gat és sur­re­a­lista.

Durant tot aquest període d’expo­sició, que és molt més llarg i intens que la resta de com­panys perquè jo ja era inves­ti­gat per la hisenda, abans que per l’1-O, no reco­nei­xem la vali­desa d’estes con­ver­ses ni d’esta docu­men­tació perquè for­men part d’una inves­ti­gació pros­pec­tiva. Per este motiu la meua advo­cada sem­pre diu que no ens posi­ci­o­nem sobre res que surti publi­cat perquè ente­nem que és il·legal. A part, els jut­ges tenen l’obli­gació de sepa­rar tot allò no vin­cu­lat amb la causa, i no ho han fet, així que encara és més il·legal. I tres, la sis­temàtica ha estat aga­far tros­sos de con­ver­ses, bar­re­jar-les i fil­trar-les. I tu tenies la con­versa al cap de 15 dies, perquè és clar, sen­ties con­ver­ses als mit­jans de comu­ni­cació i no sabies de què anava, perquè tu no recor­des totes les con­ver­ses que has tin­gut durant un any.

Ara les coses han can­viat molt, però en aque­lla època estàvem al caire de ser inves­ti­gats per rebel·lió, i quan et jugues 25 anys de presó i tens dues filles de deu anys a qui creus que pots estar-ne 25 sense veure, les con­ver­ses que puguen fil­trar t’afec­ten bas­tant poc.

Sí, és la que més van uti­lit­zar i es va fer més famosa. Jo trans­meto ser una per­sona seri­osa però amb els amics som de la conya, expli­quem els acu­dits més irre­ve­rents i diem ani­ma­la­des en un con­text de molta amis­tat. I aquesta con­versa està extreta d’aquí. Inten­ten cons­truir una imatge esbi­ai­xada de tu… Fins i tot algú extreia d’aque­lla supo­sada con­versa mani­pu­lada que jo era racista... i ma filla és xinesa! I ella ha estat el meu objec­tiu com a pare i com a polític, que tin­gui els matei­xos drets que qual­se­vol home blanc. Quan algú posa en dubte, amb 30 anys de militància repu­bli­cana, la teva lluita con­tra el mas­clisme, con­tra el racisme, i ho tens molt inte­ri­o­rit­zat… En 30 anys de militància qual­se­vol pot bus­car alguna cosa que vagi en la mateixa ori­en­tació i no la tro­barà. Al con­trari, tro­barà un munt d’acci­ons de lluita anti­ra­cista, anti­mas­clista i de defensa dels interes­sos de tots, és l’essència del repu­bli­ca­nisme. Quan tens dues filles, si ets mas­clista és que ets mise­ra­ble, perquè per a un pare el més impor­tant són els fills.

Saps què passa? Que tens l’entorn molt blin­dat, la meua dona és molt femi­nista i la meua sogra encara més; totes les mili­tants d’ERC a les Ter­res de l’Ebre l’endemà van sig­nar un mani­fest de suport… Al final, la meua tran­quil·litat de consciència és que la gent que et coneix i tot­hom amb qui has estat tre­ba­llant durant 30 anys de militància t’ha fet cos­tat. I rela­ti­vit­zes el que surt al Twit­ter o als mit­jans, perquè al final el dia que hi va haver elec­ci­ons al meu poble de 15.000 habi­tants em van votar el 42%. La gent que et coneix sap qui ets i no cons­tru­eix la imatge a par­tir de la por­que­ria que difon­guin les cla­ve­gue­res de l’Estat per des­truir els seus ene­mics.