Pau, pau, pau...

Va ser l’escriptor vienès Stefan Zweig (1881-1942) qui, en un conegut assaig, va voler-se aproximar a diferents Moments estel·lars de la humanitat (1927). A través d’una prosa clara i nítida, Zweig va aplegar alguns d’aquests moments, com ara la caiguda de Constantinoble (1453), la creació d’El Messies de Händel (1741), la derrota de Napoleó (1815) i el viatge de Lenin cap a Rússia (1917). Per Zweig, no hi havia cap dubte: “Cadascun d’aquests moments estel·lars va marcar un rumb durant dècades i segles.”

Alguna cosa semblant va passar-li a Pau Casals (1876-1971), una tarda del 1886, quan el pare del músic, que li havia comprat un violoncel de mida normal, va localitzar en una llibreria de vell, a prop del moll de Barcelona, un exemplar de les Sis suites per a violoncel de Johann Sebastian Bach (1685-1750) en l’edició de Friedrich Grützmacher (1832-1903) publicades, a Leipzig el 1867, per l’editorial C.F. Peters.

Aquella troballa no va ser una més. Ni per a un Pau Casals de 10 anys, ni tampoc extensivament per als violoncel·listes que l’han seguit al darrere. Talment com si d’un quadern de bitàcola es tractés, aquelles danses, agrupades en sis suites encapçalades del corresponent Prelude, van proporcionar-li ja no tan sols la descoberta d’un excels repertori, sinó un autèntic mestratge per a la recerca de l’excel·lència, la troballa d’un camí per explorar i acostar-se als misteris que hi ha al darrere d’una música que, usant els termes de Wilfrid Mellers, sembla que l’home creï una dansa de i per a Déu.

Que aquelles suites, trobades en una llibreria de vell, van forjar la personalitat de Casals no ens n’ha de quedar cap mena de dubte. Tant és així que, per sempre més, van quedar com una obra canònica per als violoncel·listes, ja no tan sols en un sentit tècnic o pedagògic, sinó per al despertar d’una consciència artística, sempre, però, que vagi acompanyada de treball i més treball.

I és que, de la mà d’aquella obra, Casals va ser el primer veritable solista de violoncel. O, si ho voleu, el fundador d’aquest immens perfil musical. Tot fundador requereix, però, un llibre fundacional. I, en el cas de Casals, ho van ser aquestes Sis suites per a violoncel, de què la recuperació s’erigeix com un important capítol en la història de la recepció de la música de Bach i que s’afegeix al conjunt de l’operació cultural esdevinguda, al llarg del segle XIX, per a la recuperació del llegat bachià.

Ser el fundador d’aquest nou perfil de solista de violoncel, o el que és el mateix provocar un abans i un després en la història d’aquest instrument i, per extensió, en la història de la música per haver contribuït a la recuperació d’aquesta obra bachiana són eixos, al nostre parer, molt més importants que els que romanen, malauradament, en l’imaginari col·lectiu de Catalunya sobre el músic vendrellenc.

Ser el protagonista del famós episodi de l’“I am a Catalan” amb què va iniciar el seu discurs a les Nacions Unides el 24 d’octubre del 1971, amb motiu de l’estrena de l’Himne a les Nacions Unides, compost per ell mateix, o creure, equivocadament, que Casals sigui l’autor d’El cant dels ocells, una cançó tradicional nadalenca que el músic del Vendrell va popularitzar a l’exili, no fan justícia a l’envergadura i potència de la seva personalitat musical. Sense negar que això sigui cert, no ho és menys que Casals és molt més que tot això i ens insereix dins una magnitud universal de què, possiblement, encara no hem acabat mai de ser del tot conscients.

És per això que avui, amb gran encert, la fundació que porta el seu nom no ha volgut passar per alt el cinquantenari d’aquell moment estel·lar de la humanitat que van erigir Casals en l’estel que és i amb un missatge constituït pel seu nom de pila: pau, pau, pau...